Ramon Casas, Jacint Verdaguer (MNAC). Font: Wikimedia Commons
Entre els múltiples eixos al voltant dels quals gira la tasca investigadora de Joan Requesens, filòleg i teòleg, hi ha una de les grans figures de la Renaixença literària catalana, Jacint Verdaguer (1845-1902). És, aquest, un nom que a ben pocs se’ls acudiria de relacionar amb els Borja. Entre l’obra poètica de Verdaguer, però, hi ha uns versos dedicats a sant Francesc de Borja, en concret a la seva devoció eucarística, que ja s’intueix en alguns passatges del Diari del duc sant (en la versió de Joan Iborra: “En la missa es demanà, en tocar l’hòstia per alçar nostre Senyor, el dolor que sentí quan l’alçaren a la creu. El dolor que jo li provoquí. Quan es diu ‘per Ell’, el dolor que la Magdalena sentí al peu de la creu. Quan es dóna la pau, el dolor de sant Joan. En consumir, el dolor de la Mare. Quan es consumeix, el de Crist. En sumir el calze, demanar el calze. Després, ser sebollit amb Crist”). Devoció, encara, que Requesens concreta en llegendes hagiogràfiques extretes de les vides antigues del sant i que es desenvoluparà en el programa iconogràfic aplicat pels jesuïtes al Palau Ducal de Gandia després que l’adquiriren a finals del segle XIX, els mateixos anys, doncs, que Verdaguer escrivia el seu poema borgià.
Conten els biògrafs del duc dit sant de Gandia coses com la que aquí ens captarà l’atenció. Conten, ho entenc com allò de contar contes, però no em posaré pedres al fetge si algú creu que fou veritat històrica. Fets i llegenda, en aquest cas, són fuits de fa uns quants segles i sols en resten una prosa, però també un versos. Aquests són els que em reclamen unes ratlles. Tanmateix, comencem per la llegenda.
Era maravillosa la luz sobrenatural que el Señor le daba para conocer dónde estaba el Santísimo Sacramento, porque le aconteció no pocas veces entrar en alguna iglesia donde ardía la lámpara ante alguna Custodia, y decir el Padre que no estaba allí el Santísimo Sacramento; y otras, donde no había muestras de estar allí el Señor, decía que allí estaba, y siempre se hallaba ser verdad lo que decía (del cap. 4 del llibre IV de la Vida del Padre Francisco de Borja, que fue Duque de Gandía y después religioso y General de la Compañía de Jesús de Pedro de Ribadeneira).
Conocia con luz sobrenatural, donde estava el Santissimo Sacramento: porque le aconteciò no pocas vezes entrar en vna Iglesia, donde ardia lampara delante de alguna custodia, y dezir que no estava alli el Santissimo Sacramento; y en otras, donde no avia señal de que estuviesse, dezia: Aqui està el Santissimo Sacramento. Lo qual bien averiguado se hallava ser assi (del § “Su oracion y devocion” de la Suma de la vida, virtudes y milagros de S. Francisco de Borja. Duque quarto de Gandia, treze de la Orden de Santiago y tercero General de la Compañia de Iesus del P. Juan Bautista Bosquete, impresa a València el 1671).
Aquesta segona referència, treta amb exactitud de la pàgina 25 de l’esmentada edició, no és altra cosa que una còpia, menuda variació o repetició de l’anterior editada el 1592, la primera biografia autoritzada per la Companyia. Res, doncs, per afegir al que ja és escrit. Deixem l’any del segle XVII, i el més llunyà del XVI, i anem a un de finals del segle XIX; passem de València a Barcelona, del biògraf al poeta.
A sant Francisco de Borja, virrei de Catalunya
Pinguis est panis et praebebit delitias regibus
(Ad Laudes)Oh! virrei de Catalunya,
qui no volíeu per vós
los diamants i les perles,
sinó per son Criador,
per enjoiar sa custòdia,
que és lo trono de sa cort,
dieu si l’Eucaristia
és una llum o una flor.
Quan vivíeu en la terra
l’endevinàveu pertot,
tant si era encesa la llàntia
com si l’altar era fosc,
com si l’Hòstia era perduda
d’algun temple en enderroc:
vós giràveu al Santíssim,
com fa la brúixola al nord.
La Sagrada Eucaristia
és una llum o una flor?
Si és alguna llum divina
veuríeu son raig hermós;
si és una flor de la Glòria
ne sentiríeu l’olor.
Doncs, què hi fa
quan ha entrat en lo cor teu?
Hermoseja la teva ànima
amb l’hermosura de Déu.21 d’abril de 1899, abans de la missa
El lema del poema és extret de la tercera antífona de l’ofici de Laudes de la festivitat del Corpus. “Pinguis est panis Christi, et praebebit delicias regibus, alleluia” (‘és gustós el pa de Crist i proveirà de delícies als sobirans, al·leluia’). El poeta elideix el nom de Crist i l’al·leluia final. Escau del tot la referència reial en un poema al virrei de Catalunya, i més adreçant-se-li amb directa pregunta: què és, per a vós, alt senyor, el pa de l’eucaristia?
Els versos esmenten dues actituds del virrei: el despreniment de les pedres precioses que ofereix per embellir una, o la, custòdia (quina?), la primera, de la qual en aquest punt diré desconèixer cap tradició, però sí que els biògrafs parlen de l’austeritat de vida que inicià durant la seva estada a Catalunya. La segona, la llegenda recordada en les proses inicials. Verdaguer -diguem el poeta- pregunta al virrei si l’eucaristia és una llum o una olor. La imatge lumínica ve de la tradició litúrgica: tenir sempre encesa una llàntia al davant del sagrari, el lloc on és reservada una part de les hòsties consagrades a la missa i que en hores d’oració eucarística és exposada, una d’elles, al poble en l’ostensori o custòdia. La llegenda d’una hòstia perduda entre les runes d’un temple, la memora el poema i no les dues biografies citades (potser sí alguna altra i qui ho sàpiga ens ho dirà, oi?). Pel que fa a l’olor em sembla que res no té a veure amb cap (si de nou algú ho sap, benvingut a fer-nos-ho saber) llegenda borgiana. Però és poètica troballa.
Sigui, doncs, el que sigui, el poeta suposa o fantasia que el virrei veia o olorava.
I ell? Arribem als quatre darrers versos. Els que van més enllà de l’anècdota llegendària i suposició poètica. Són un pensament datat en dia exacte abans de celebrar la missa. Tinguem present la creença realista (explicada per substància i accidents de la filosofia aristotèlica) en temps de Verdaguer quan es combregava, que l’hòstia consagrada, sota la textura i gust (?) de pa sense sal ni llevat, ja no era pa sinó el cos i sang de Crist… Bé, com ho entenia la gent aleshores i el poeta exactament no ho podem saber… ni ens cal. La sumpció d’aquest menut pa material era l’entrada de Crist “al cor” del combregant. Ara ell és a punt de celebrar i es diu a si mateix que entrarà “en lo cor teu”. Però també pot entendre’s que ho està dient al lector del poema. I allò que hi fa l’eucaristia al meu cor de poeta i sacerdot i al teu de lector i cristià és -passem del cor massa físic a l’ànima espiritual- abocar-hi la bellesa de Déu.
Si cerquéssim exactituds teològiques, potser demanaríem al poeta que versegés aquesta comunió com la unió del creient amb Crist, o la donació d’un aliment espiritual, o la santificació perquè és aliment i fusió espiritual amb Crist, o bé anticipació de la glòria futura… etc.
Però Verdaguer és poeta i afirma: jo i tu serem embellits amb la bellesa divina. Una comunió d’efecte inesperat.
Una troballa per completar el Salm 82,6 (i Jn 10,34): sou com déus… en la bellesa.
Algú, però, retornarà a la teologia i dirà que certament en la comunió aquell duc i aquest mossèn poeta rebien Crist, “Ell que és la resplendor de la seva glòria” (He 1,3), la més lluminosa, la venustat infinita de Déu… I algú veurà l’encant d’un Borja hiperbòlic i un altre l’encís d’un decasíl·lab, un parell d’heptasíl·labs, el mot d’un temps, la rima, un ritme piadós… i tots hi llegirem un pensament inesperat: tu rebràs la bellesa de Déu.
Per llegir-ne més
GARCÍA MAHÍQUES, Rafael, “El concepto icónico de san Francisco de Borja elaborado por los jesuitas a partir de la adquisición del palacio ducal de Gandía“, dins Francesc de Borja (1510-1572), home del Renaixement, sant del Barroc / Francisco de Borja (1510-1572), hombre del Renacimiento, santo del Barroco (Actes del Simposi Internacional Gandia, 25-27 d’octubre – València, 4-5 de novembre de 2010), edició a cura de Santiago La Parra i Maria Toldrà, Gandia: CEIC Alfons el Vell; IIEB; AC/E, 2012, p. 497-516.
VERDAGUER, Jacint, Eucarístiques, Barcelona: Ilustració Catalana, c. 1904.
