Pere Quart, Les decapitacions, Barcelona: Contraban, 1934.
Hi és, sí, en un poema de Pere Quart; el darrer del seu primer llibre, Les decapitacions. Entenguem-ho: un personatge es fa present en els versos, així, a primera ullada, perquè ho exigeix la llei de la rima consonant. O bé perquè com a tal és ben trobat i digne d’ésser-hi puix la temàtica gairebé el reclama, ja en una segona ullada més atenta.
L’ajuda del qui fou professor i estudiós aplicat a les entreratlles dels poetes, Antoni Turull i Creixell, no tinc perquè apartar-la, ans al contrari, gairebé plagiar-la per iniciar aquesta plana.
Ho publicava fa una pila d’anys (Pere Quart, poeta del nostre temps, Barcelona: Ed. 62, 1984). El darrer poema de Les decapitacions, doncs, el XXV (com tots sense títol, amb numeració romana), és un divertiment surrealista. La primera estrofa presenta una “dona sense testa” que demana “una soda” a un “barman de camisa deshonesta; / i ella per tal de beure es posa un crani” qualsevol i tant li fa perquè en la sisena estrofa i última “el Jutge Major”, armat d’espasa, “assassina la dona sense testa”. Entremig, les altres estrofes i totes juntes construeixen una poesia contrapoètica i una literatura contraliterària. Una colla de versos que amb les imatges i expressions surrealistes no deixen d’amollar un pensament contraautoritari i escèptic, no deixen de regalar-nos una visió irònica de la història i una punta d’optimisme quan assegura que “l’home cada dia diposita / l’ínfima xifra d’una fe infinita”.
La lliçó professoral ha citat la història perquè en aquest poema hi és per partida doble en uns versos de la quarta estrofa a la qual ara giraré el comentari.
–La guerra és art de savis! –féu el sorge
d’esquitllentes mostrant un pòquer d’asos.
Secretament l’anomenat C. Borja
emplenà l’aire de funestos gasos;
es dilataren els amors i el odis
i tornaren els films en episodis.
La rima, és clar, la fitem perquè si ens trobem un Borja, amb ell haurà de concordar l’altre mot consonant. Ho fa “sorge”. Abreviadament (saltem-nos la història d’aquesta paraula vinguda del nord) vol dir un parell de coses: soldat amb significació despectiva, soldadot; i home dolent. Ajuntem les dues i obtenim no un mal soldat, tècnicament parlant, sinó un soldadot dolent, fer de soldat o ésser-ho per a fer el mal. Havent estat editat, aquest poema, el 1934, Turull es pregunta “–una premonició del franquisme?” No diria pas que no, si als versos emmirallo el dictador que ens vingué de ponent (malgrat haver nascut en terres humides i benignes). Un sorge que assegura que fer la guerra és de savis mostrant “d’esquitllentes” un pòquer d’asos, vaja, no un, sinó dos i tres, i els quarts sempre a l’ombra i més sanguinaris que els tifes del davant. Evident: els savis fan unes altres guerres. Els asos –no us sembla que més aviat sembla voler dir ases?…– aquests, com que només saben donar coces, destrueixen, maten, degollen les esperances d’un viure amb dignitat als qui no han tallat el cap.
La història, tanmateix, per desgràcia dels vers savis i de la majoria immensa de la gent, es repeteix i el poeta ens trasllada a la Primera Guerra Mundial i a les acaballes del segle XV ensems, a la vegada; com qui no vol ens diu que el fet de matar no té aturador. Si fins aquí no ens hem mogut dels dos primer versos de l’estrofa, ara ens aturarem en els dos segons.
Com que es tracta de decasíl·labs, hem d’acontentar-nos a llegir la lletra inicial del nom i no pas el nom enter perquè aleshores ens sobraria una síl·laba: “Secretament l’anomenat ce Borja”. Quin secret ens cal després de segles? Massa història i molta més massa llegenda en tenim per anar amb secrets avui a l’entorn d’un Borja, el de nom Cèsar. I és així perquè a cap lector li semblarà que el vers següent faci referència a ventoses fabricades en els revolts intestinals d’aquell fill de papa. No, no pas. El poeta treballa surrealisme i sàtira, però amb un adjectiu prou clar per no confondre els gasos evocats amb els que foren escampats als camps de batalla de la Primera Guerra Mundial. No. De funestos, aquests. Aquells són saludables i fins respectables en els excusats. El secret rau en la dada històrica d’un químic belga de naixement i francès d’acadèmia i renom que, un bon mal dia de 1822, la casualitat el convertí en descobridor del gas mostassa. Es deia César-Mansuète Despretz. El secret de la C ateny simultàniament el químic vuitcentista i el personatge quatrecentista. Aquest, sí, és rei en la llegenda dels enverinaments, química més d’estar per casa. Aquell, sense saber-ho i segurament sense voler-ho, és pare d’un gas que matà i mata. Llegenda i història. Aquesta ha guanyat aquella, malauradament.
I la història continua amb amors a balquena i amb odis a desdir, i tornaran, han tornat i retornen, els films en episodis repetitius per fer-nos creure que els altres sempre són els dolents i nosaltres els bons. A aquells, que els decapitin. A nosaltres, que ens vesteixin de bella i bona contalla per arribar al futur.
El professor A. Turull no esmenta, en el seu comentari a Les decapitacions, el lema que Pere Quart trià perquè presidís aquest poema XXV, perquè el tinguéssim present, se suposa. O no. Però penso que sí. Cal, tanmateix, abans de copiar-lo, un aclariment. A hores d’ara és divers del que fou estampat en la primera edició de 1934; aleshores va ser aquest: “Els seients pròxims a l’escena valien un c… / Memòries del general F. P.” Més breu que l’actual, però, per cert, igualment entenedor no sols per als espectadors dels primers seients i dels restants, sinó també per als lectors d’avui, perquè aquells i nosaltres sabem que les decisions militars (les que no són d’estricta defensa, rares, i encara) solen tenir, vaja: tenen un origen a les “c…” (com ja ho hem vist en una altra “c”; a vegades casuals o no en rabassuts caudillos). Ara, doncs, els versos van acompanyats o els presideix aquesta frase treta del primer cant de Les chants de Maldoror del comte de Lautréamont:
L’homme mange des substances nourrissantes, et fait d’autres efforts dignes d’une meilleur sort, pour paraître gras. / L’home menja substàncies nutritives, i fa altres esforços dignes d’una millor sort, per aparèixer gras.
Evidentment, el text és escrit en to figuratiu i aquest és el sentit en el poema, com es pot copsar netament en els quatre versos primers de la tercera estrofa (en la versió de 1975):
Els déus antics en lates perorates
divulgaren la clau de llurs misteris
i l’endemà, d’incògnit i amb sabates,
rondaven els cancells dels ministeris.
Déus i tots aquells que es pensen tenir-ne la pasta i la factura perquè manen, dominen el poder, disposen de coltells que seguen testes; discursegen sense pausa i malden per convèncer hom que dominen totes les solucions dels problemes socials, polítics i religiosos i només ens cal ser-los fidels creients, seguidors submisos i dissimular, si ho descobrim, que viuen de tripijocs. Per darrere pidolen a qui més domini i habilior posseeix. Per davant són prepotència grassa i sobergueria disfressada de servei al bé comú. Cap novetat: és la història i és la llegenda. A cada bàndol cal fer per manera que l’escapçador “paraître gras”, arrodonit, ple, massís.
I bé, en un poema de Pere Quart, en l’últim de Les decapitacions, ha estat convocat un Borja. El de la negra llegenda, potser més que no pas el de l’ambigua (sempre) història. Qüestió secundària ho és la font, i fins la rima amb sorge. Hi ha un Borja i em permeto pensar que engruixeix –i fins engreixa en el millor sentit figuratiu, poèticament i literària– el poema qualificat pel professor de “divertiment surrealista positiu”. Positiu del tot. Hi hagi en llegenda o en rima… hi ha en la realitat els decapitadors.
