Montserrat (Roma, 1572).
–Sabíem coses de la història del monestir de Montserrat.
–Què em dius!, les sabem.
–Sí. És clar.
I qui diu d’aquest lloc tan concret pot afirmar-ho de qualsevol altra història de ciutat o de persones o de pobles enters. Sabíem i sabem, però sempre solem oblidar el com: a partir de la font i del narrador que ens la mostra, conta o reinterpreta. Anem al cas.
Siguem fictíciament uns lectors de la segona meitat del segle XVIII a qui els plau tenir entre mans aquest llibre:
- Compendio historico en que se da noticia de las milagrosa y devotas imagenes de la Reyna de los cielos, y tierra, Maria santissima que se veneran en los más celebres santuarios de España […] segunda impression aumentada por su autor el reverendissimo Padre Juan de Villafañe de la Compañia de Jesus […] Madrid; Imprenta y Libreria de Manuel Fernandez. Año M.DCC.XL.
Aquests lectors que som llegim què s’hi explica del santuari montserratí a la pàgina 353, columna b:
Duró el gobierno del Monasterio de Monserrate por Abades Comendatarios, los quales por muchos años governaron aquella casa, hasta el año de 1492 en que por Bula de Alexandro VI, dada en Roma a 19 de Abril, se extinguió esta dignidad y al año siguiente se unió tan célebre Monasterio a la Congregación de San Benito el Real de Valladolid …
Tanquem el volum i ens diem que hem après una novetat, o més d’una tot i que un poc, diguem imprecisa, sense detallament. De fet no es concreta des de quan manaven els abats comendataris; potser perquè van haver-n’hi bastants durant molt de temps i l’origen resta perdut enllà. Però bé. Valia la pena de llegir el pare Villafañe, “Maestro de Teología, Rector del Colegio de Salamanca y Provincial de Castilla la Vieja”.[1]
–Aquests jesuïtes són savis, mira si ens en dona, de bona informació. Ha estat una bona pensada llegir aquesta pàgina “de un tomo de á folio mayor”.[2]
Els lectors que érem d’aquell segle XVIII vam quedar-nos satisfets, perquè érem d’allà, és clar, d’on es va imprimir el volum, de terra castellana endins. Sabuda la història, contents de ser-ne partíceps pel coneixement, podíem dormir plàcidament perquè havíem après una cosa més del “Monserrate”.
Però… Ara ve algú amb els seus punts suspensius pel fet que si haguéssim estat lectors del segle XVIII, però d’aquí, del Principat, segurament hauríem comprovat que l’explicació anava bastant coixa per no dir del tot, com per exemple en el record dels abats comendataris. I si ja som lectors d’entrats al segle XXI –uns pocs lectors perquè probablement no n’hi ha gaires, o mitja dotzena, o un parell, que fullegin aquest llibre antic… Ara els punts suspensius es refereixen als rars lectors. Sí, i tanmateix algun deu haver-n’hi i sap que el monestir fou regit des de finals del segle XI (1082) fins entrat el segle XV (1408) per priors. A partir d’aquesta data, per abats fins al dia d’avui.
–I els abats comendataris?
–Sí, dos.
Giuliano della Rovere (el futur papa Juli II), entre 1472 i 1483, i Joan de Peralta els deu anys següents. El segon arribà al 1493 perquè va ser el 28 de juny d’aquell any quan catorze monjos procedents de Valladolid prengueren possessió de Montserrat. Avui sabem més, com que “finalment, els Reis Catòlics es decidiren, contra la voluntat de Peralta [l’abat comendatari segon] –nomenat bisbe de Vic– i dels seus monjos, a subjectar Montserrat a Valladolid i obtingueren, no sense dificultats, del nou papa Alexandre VI la butlla d’annexió”. Ho conta la síntesi històrica editada per Dom Anselm M. Albareda.[3] Alexandre VI accedí al pontificat romà l’11 d’agost de 1492 i l’abat comendatari Joan de Peralta fou promogut al bisbat de Vic el 27 de març de l’any següent, tres mesos justos abans de l’arribada dels monjos vallisoletans. ¿Com és que el Compendio historico… parla d’una butlla papal de l’abril del 1492, quan el papa no era encara papa? L’error s’amaga sota de l’any, és a dir, si Peralta és nomenat bisbe a finals de març de 1493, la butlla ha de ser lògicament de l’abril, però d’aquest any (vuit mesos posteriors a l’accés d’Alexandre VI al pontificat romà) i en el mes de juny tot consumat; una manera de dir. A Montserrat tornava a haver-hi un prior, García Jiménez (o Garsias Ximénez) de Cisneros, vingut de Valladolid, i no seria abat fins que el papa, amb nova butlla del 1497, no disposà que ho fossin els priors dels monestirs reformats que abans n’havien ja tingut. L’abat Cisneros –així ha passat a la història– ho fou el 1499, l’any abans de la seva mort.
La reflexió que en el segle XXI no ens podrem estalviar. Quina és la història? La que fou o la que ens vam creure que era? No ens encaparrem gens ni mica amb suposicions, deduccions ni distincions: és la que ens creiem. La que fou és cendra com els qui la van viure. Demà se’n sabran altres aspectes i embolics. Novetats de gruix o minúcies. El volum editat a Castella per segona vegada el 1740, ho havia estat la primera a Salamanca en la “Imprenta de Eugenio Garcia de Honorato. Año de M.DCC.XXVI”. 1726, això es, encara més anys reculats i per tant menys coneixements d’història, segurament. Si, tanmateix, el propòsit del llibre era parlar de Maria i els seus santuaris, no venia d’un pam la història del lloc desajustada. Maria importava i la resta era un escambell.
Història montserratina. Història amb Alexandre VI.
En aquest binomi, Borja i Montserrat, rau la molla d’aquestes pàgines. La família valenciana i el monestir tenen més lligams. Per exemple aquest altre.
Anem a Roma i descobrim-hi la història de quan a la segona meitat del segle XIV es fundaren dos hospitals per a pelegrins catalans, principalment pobres, el segon al costat de l’inicial, per a dones, uns pocs anys després. Dues obres benemèrites de dues dames exemplars (Jacoba Ferrandes i Margarida Paulí, que esmenta la Viquipèdia catalana, però no ens en sap dir res més).[4] Doncs en tenim dos, d’hospitals, però el 1495 Alexandre VI els va unificar sota el patrocini de la Mare de Déu de Montserrat i es feu una església nova i avui encara és oberta al culte. A Roma hi ha Santa Maria in Monserrato degli spagnoli, via di Monserrato cantonada via della Barchetta; o amb el nom oficial que us diria l’ambaixador espanyol, “Iglesia Nacional Española de Santiago y Montserrat”. Hi entrarem en trobar-la i a la primera capella de la dreta podrem resar un pare nostre pel descans etern dels dos papes Borja: allà, barrejats els seus ossos, hi ha Calixt III i Alexandre VI.
Història montserratina. Història amb els papes Borja.
Notes
[1] Compendio histórico de la fundacion, progresos y estado actual de la Ciudad de Cartago en la Provincia de Popayán en el Nuevo Reyno de Granada de la América Meridional; y de la portentosa aparicion y renovacion de la santa Imágen de Maria Santísima que con el título de Nuestra Señora de la Pobreza se venera en el convento de religiosos de S. Francisco de la misma Ciudad con alguna noticia de sus maravillas […] por el Señor. Dr. Don Manuel Antonio del Campo y Rivas […], En Guadalaxara en la Oficina de Don Mariano Valdes Tellez Giron. Año de MDCCCIII, “Prologo”, p. I.
[2] Ibidem.
[3] Anselm M. Albareda, Història de Montserrat, Montserrat: PAM, 1977, p. 70.
[4] Podem llegir també aquesta plana sobre un projecte de documental de Gustau NAVARRO I BARBA: L’església que ens prengueren a Roma, [2012?] [consulta: 28/10/2018].
