Un entre els molts de la història: Cèsar Borja, fill del Rei de Roma i del Pontífex de la Cristiandat, segle XV. Mite al pas dels segles, doncs, fins a la ploma de Silvestre Vilaplana que ens el mostra en la novel·la La sang del príncep. Compte! que el títol no és cap fantasia, no. Cèsar era a tota llei príncep perquè el pare era rei dels Estats Pontificis. Res a dir-hi. I el reclam de la coberta és entenedor per, diguem, ajustar-se a qui és príncep: “l’ambició del poder, el combat per la glòria”, en un angle; i a tota la coberta un dibuix, el bust del personatge amb l’arnès de cavaller, abundosa cabellera, bigoti estrenat i potser no retallat encara amb una mirada fixa molt enllà.
Ha estat en el ja difunt any de 2019 que l’editorial Bromera de la ciutat d’Alzira ha posat a la venda aquest llibre en la seva col·lecció “Esguard” de narrativa juvenil, el núm. 26. Encertat el nom: esguardar no és únicament un sinònim ras i curt de “mirar”, sinó també un ‘considerar, tenir en compte’. Aquest és el significat que preval ara: tenir en compte una volta més Cèsar Borja, el fill d’Alexandre VI.
Res o quasi res no diré d’aquesta novel·la històrica que, com altres hi ha, s’entrebanca en alguna pàgina amb els fets estrictament històrics o amb el significat d’algun mot eclesiàstic, però que es poden passar per alt perquè la intenció de l’autor no és pas la història contada sota l’excusa d’un personatge cèlebre, sinó fer sobresortir de la història qui és mereixedor d’esdevenir personatge mític. I si hi ha algun defalt en aquest sentit, no desvalora l’autor que, per millor entendre la narració situada en aquell temps llunyà, afegeix al final de llibre un apèndix d’història escrit per Vicente Ferrer Pérez, amb mapa inclòs del trencaclosques de regnes i repúbliques itàliques a principis del segle XVI. Un apèndix lloable com la novel·la. Gràcies a tots dos i a l’editorial. Prou. Llegiu-la.
Anem pel mite.
El professor Carlos García Gual, triem-lo avui, ens ensenya que, atesa la inexistència d’una definició de mite acceptada per una majoria (impossible la majoria), ell proposa d’entendre’l com “un relat tradicional que conta l’actuació memorable d’uns personatges extraordinaris en un temps prestigiós i llunyà”, amb dues característiques inherents: el “seu caràcter dramàtic i el seu valor exemplar”. Dramàtic en sentit etimològic, és a dir “acció” en la qual apareixen forces contràries i poders en conflicte. Exemplar en un sentit ben ampli, no pas referit a la moralitat de les accions narrades, sinó de manera general on una societat pot veure-hi costums i maneres de considerar la realitat del món i de la vida. Punt a part és la consideració històrica del mite: no necessita testimonis ni demostracions, el mite és, viu en la tradició oral o escrita, canviant per readaptar-se en les formes i mantenir el nucli bàsic de la seva significació. I més coses que explica el professor en el pròleg al llibre Mitos, viajes, héroes. Només una darrera observació: com ha variat la visió que es té del concepte “mite” en els darrers temps. N’és mostra clara la premsa i la conversa de carrers i sales d’estar quan un personatge orquestradament es posa de moda o simplement es diu “mític” d’aquell o d’aquella feta que ha deixat una certa memòria comentable, posem pel cas una pel·lícula o un cantant d’òpera o de folk, l’acció d’un col·lectiu de lladres o de manifestants (és que Al Capone, posem per cas, no és història mítica? i la moralitat s’ha dit que no compta).
Fins on arriba la interpretació del concepte mite aplicat als Borja? Potser ho sabrem amb una seriosa comparació cara a cara entre la llegenda i els fets verídics. Al davant de l’un, l’altra (o al revés: enfront de l’una, l’altre). Si més no, avui per avui, sembla innegable que dels Borja hi ha relats –on acaba la realitat i comença la fabulació, en moltes ocasions?– que s’ajusten pam a pam a una actuació memorable que a hores d’ara ja és certament d’un temps llunyà. Un temps prestigiós? Els personatges que en foren actors el prestigiaren i l’excepcionalitat d’alguns esdeveniments d’aquells temps convertiren en extraordinaris els personatges. Tots els ingredients d’un mite segons la definició proposada. Triar algú de la família Borja i convertir-lo en el centre d’una narració novel·lada no és altra cosa que deixar imprès un relat mític. La vestidura literària no fa altra funció que aquesta, revestir d’excepció i de prestigi Cèsar Borja a La sang del príncep.
Ho he dit, sí: “Prou. Llegiu-la”… però no sé estar-me’n. Us en copio unes ratlles:
Jo, Cèsar Borja, duc Valentinus, conestable i capità dels exèrcits de Navarra, antic protonotari apostòlic, canonge de València i de Lleida, ardiaca de Xàtiva, arxidiaca de Tarragona, bisbe de Pamplona, arquebisbe de València, cardenal de Santa Maria Nuova, capità dels exèrcits pontificis, duc de la Romanya i tants i tants altres títols com he ostentat en els meus intensos 31 anys, estic espantat per primera vegada a la vida […] sé que avui moriré.
Potser si revisc en la meua ment els fets que m’han conduït a aquesta freda matinada on tot s’acaba,
[…], que per darrera vegada passege pels camins irregulars de la meua vida detenint-me allà on la memòria mai més no hi podrà retornar, que travesse per aquells escenaris on he sentit, on he matat, on he gaudit dels cossos de les dones més belles, on he conspirat, lluitat i vençut, però també on he sucumbit en derrotes miserables i injustes.
I cride el meu nom ple de dolor i d’orgull amb l’alè que em resta.
No vull morir a terra com un gos. Cèsar Borja no morirà així. Ho faré en combat i mirant els meus enemics als ulls […] M’adone que ha deixat de ploure i que hi ha una nit plena d’estreles. Els genets fan un gest i cavalquen cap a mi. La llum de la lluna i la mort es reflecteixen en les fulles de les espases que s’hi acosten. Aixeque l’arma. Somric.
S’ha indicat que és una novel·la juvenil, però diria que no pas estrictament per a les noies i nois que estrenen somnis d’aventura. No solament, perquè hi ha set sentències presidint l’estructura de la narració. Set sentències de Nicolau Maquiavel que ara copiades oferiran matèria de meditació –m’ho penso– del passat històric… i del present. Al seu davant el títol de cada part.
L’inici esplendorós de l’alba. “Com més arena ha escapat del rellotge d’arena de la nostra vida, més clarament hauríem de veure a través d’ell”.
La sang dels exèrcits. “Un príncep no deu tenir cap altre objectiu ni cap altra preocupació, ni deu considerar com a seu cap altre estudi que no siga el de la guerra”.
Focs en la nit. “Els homes haurien de ser tractats generosament o destruïts, perquè poden venjar-se de les ferides lleus; de les fortes, no poden”.
Les roses negres de l’amor. “Els homes ofenen abans allò que estimen que allò de què tenen por”.
El sabor dolç de la mentida. “A un príncep mai no li falten raons per a trencar les promeses”.
L’estiu més fred. “Un home pot suportar amb equanimitat la pèrdua d’un pare, però la pèrdua de l’herència pot dur-lo a la desesperació”.
La muralla final. “Res que siga grandiós no s’ha aconseguit mai sense perill”.
