Sí, si tingués raó. Potser la té. Segurament que sí en bona part.
Va ser el 1956 que aparegueren impreses dues pàgines en què reflexionava sobre els Borja, la família única del regne de València, única en l’espai més ampli remarcat per la llengua.
Escric en ple any fusterià, el dels seus cent anys d’arribada en aquest món, preciso: a la mateixa terra xativina dels Borja, i em trobo al mig d’un dilema: comentar el text de Fuster o simplement reproduir-lo. Fa setmanes que hi barrino i costa poc d’entendre-ho. Han passat molts anys des del 1956, exactament des del 4 d’abril, dilluns, de 1955 i el text avui podria comentar-se amb noves dades històriques i amb la ironia aplomada sobre el present. Tanmateix, tot sospesat, potser el centenari convida a donar-li tota la paraula a ell i deixar muts els comentaristes –si més no un que em conec.
Són les pàgines del dietari que va escriure el 1955 i forma part del llibre Figures de temps:
Dilluns, 4 abril
Sueca
Confesse que me’n portaré una gran desil·lusió, si un dia, com molts valencians volen, es demostra que la llegenda criminosa dels Borges és, efectivament, una invenció malèvola. I ho lamentaria per la mateixa raó que els meus compatriotes, amb tota llur bona fe, se senten impulsats a rehabilitar-los: per simple amor propi local. Sí: em sabria greu de veure el cèlebre llinatge pontifici convertit, per obra i gràcia de la veritat històrica, en una col·lecció de mediocritats grises i benefactores, sense punyals, ni metzines, ni incests, ni sacrilegis, ni res de tot això. Ho dic amb tota la bona fe –també jo– de què sóc capaç. Serà cert o no el que la fama –la mala fama– conta d’aquella enorme família de Xàtiva: però em pense que si ara la puc qualificar d’«enorme» o de «cèlebre» és només per la truculència grandiosa que l’envolta.
No tinc la intenció, és clar, de fer ací l’apologia del crim, ni encara la d’uns criminals encimats, per molt paisans meus que siguen. Tanmateix, s’haurà de reconèixer que aquest camp de l’activitat humana no suposa cap excepció, i en ell, com en qualsevol altre, es pot aconseguir un grau de magnificència, d’esplendor, de geni, ben respectable. És el cas dels Borges llegendaris. I com que la veiem a distància, la seua faceta sinistra es queda en senzillament novel·lesca, ja al marge de censures morals i de sensibleries que, si es tractàs de fets d’avui, exigirien amb justícia el nostre escrúpol. Ara bé: hi ha una cosa indiscutible, i és que els Borges no van ésser grans en la pràctica de la virtut –parle dels Borges italianitzats. Decididament, no es van distingir en aquest ram. De manera que, en la hipòtesi de desposseir-los de llur tràgica aurèola, esdevindrien uns tipus gairebé vulgars i poc satisfactoris per a la nostra vanitat pairalista. I això fóra terrible: fóra estafar-nos un veritable «timbre de glòria»…
Existeix encara un altre motiu que m’inclina a desitjar la veracitat –almenys la indestructibilitat– de la llegenda dels Borges: la mena de bestiar on es recluten llurs detractors. Hi trobem la pitjor i més ensopida fauna que haja mai poblat les terres d’Europa i excolònies: ortodoxos farisaics, protestants sense imaginació, incrèduls tocats de puritanisme, jueus ridículs, xovinistes italians, escriptors a sou, en fi. Al llarg dels segles, en el pamflet o en la monografia, aquesta gentola s’ha dedicat a escandalitzar-se dels fets atribuïts als papes valencians i a llurs parents, quan llur pròpia autobiografia prou els proporcionava matèria més viva i tan justificada com el repertori borgià. I fa goig de veure que uns quants individus de la nostra sang i de la nostra llengua sabessen procurar-se l’enemistat rabiosa i simultània de tants cretins. Bé valia la pena de fer el que fessen, per tal d’obtenir-la. Certs odis, com aquests, és honrosíssim guanyar-los, i cal sostenir-los i no defraudar-los. Sobretot, no defraudar-los. Per això, i en aquest aspecte, l’absolució dels Borges resultaria igualment desoladora…
