Miquel Batllori i Munné. Font: DBE – RAH.
“Anar a missa”. Ho he sentit a dir des de fa anys i panys o, si filem prim, ho sentia a dir, ja no en aquests darrers –posem-n’hi quinze?– si no m’ho dic a mi mateix. Sigui el que és o el que fou, entenc com entenia que quan una feina o una decisió era ben feta i encertada, “podia anar missa”, vaja!, “anava a missa”. El diccionari –consultar-lo és qüestió de prudència– ens diu que significa “ésser irrefutable, segur” una cosa certa totalment, com per pujar-hi de peus; evidentment ho veig, doncs, prou semblant. Aquesta frase feta és la que avui considero encertada, ajustada com l’anell al dit a l’hora de fer el comentari a propòsit d’una altra frase feta que fins ara m’havia estat desconeguda. Ho explico succintament.
Era de visita a casa d’una senyora gran, una anciana, puix em sobrepassa amb un grapadet d’anyades. A la taula de la saleta on ens trobàvem i a tocar de mà hi havia uns llibres, pocs, apilats. Va cridar-me l’atenció el de sobre de tot, vaig agafar-lo mentre en feia l’elogi pel títol que hi llegia, que havia de ser, manifestava, interessant d’allò més.
–Sí –em respongué la vella dama, lacònicament.
El sostenia amb la mà esquerra pel llom i amb els quatre dits de la dreta a la coberta posterior i el gros al cantell dels fulls, els vaig fer saltar com més lleuger sol fer-ho el bon jugador amb una baralla o un prestidigitador. El plec darrer d’escassos fulls ja no saltà retingut pel dit i els ulls hi van caure. Exactament: la mirada es fixà en una frase feta estampada allà. La transcric amb la mateixa admiració de la seva descoberta. Una, tanmateix, ratlla encara: el llibret a la taula de la dama era Cinc mil refranys i frases fetes, populars. Recull folklòric per Llibreria – Editorial Millà. Editorial Millà de Barcelona, 1997, pàgina 205 de l’apartat “Frases fetes i modismes populars de la llengua catalana”. La que em fitava a mi, és a dir, l’expressió col·loquial fossilitzada que varia només en el verb, diu així:
Batllori, pica fort.
Per als entesos en història borgiana i fins per a molts dels afeccionats, el nom onomàstic Batllori gairebé és la creu o la cara d’una moneda valuosa que menciona a la cara o a la creu el de Borja. Així: Borja-Batllori, Batllori-Borja. I ara, al cantell de la moneda: “Batllori, pica fort”.
“Picar fort”. En el Diccionari de locucions i de frases fetes confegit per Joana Raspall i Juanola i Joan Martí i Castell, amb un pròleg d’Antoni M. Badia i Margarit, llegim: “tractar durament un afer”. Ui! Potser podria variar l’adverbi per un “encertadament”, “acuradament”, “seriosament”, “exhaustivament”… Però el cas no rau en un pronunciar dos mots, sinó tres! Hi ha el nom que evoca algú i ho fa, endemés, en vocatiu, un adreçar-se a ell per instar-lo a com ha d’actuar: “Batllori, pica fort”! Cal, en aquest punt, no perdre’s en fantasies i, per tant, cercar la paraula sapient. La del savi Joan Coromines.
Pel seu Onomasticon Cataloniae sabrem de cap a cap què podem conèixer a propòsit del topònim “La Batllòria i Batllori”. Es tracta, aquell, d’un veïnat ja antic a tocar de Gualba de Baix, al Vallès Oriental, i afirma que en aquest nom i els semblants (com “Baldòria”) “realment hi ha un nom de persona” d’origen germànic, testimoniat des del segle VIII, etc. Hi seguim llegint per continuar aprenent: “els mallorquins el pronuncien [en comptes de la transcripció fonètica em permeto l’explicació: la primera lletra, això és, el primer fonema, el pronuncien com a labiodental], però és una v secundària, com ho prova ja la tradició menorquina, en les velles dites:
Bil·lori qui treu foc,
Bal·lori qui treu foc,
per encendre un cigarrot;
Bal·lori qui treu fum,
Bal·lori qui treu fum,
per encendre es llum.
I remet al Folklore Menorquí de la pagesia, volum I, de Francesc Camps i Mercadal (conegut igualment pel pseudònim de Francesc d’Albranca), pàgina inclosa i una nota afegida, aquesta:
Degué ser pan-català aquest refranyet: car recordo que jo, amb altres marrecs dels barris vells de Barcelona –c. 1912– anava brandant un improvisat mandró, cantant: Batllori pica fort, / Batllori pica fort, / Va, va, va…[1]
Coromines s’allunya amb la memòria al 1912, Miquel Batllori, també barceloní com el gran lingüista, era quatre anys més jove… ¿en aquells anys hauria sentida aquesta cantarella, aquest “Batllori, pica fort”? Pregunta sense resposta.
No importa el silenci que contesta. Allò que ho fa amb més rotunditat que una veu sonora de tenor és l’obra que aquest jesuïta nominat Batllori ens ha deixat com a fefaent mostra incontestable del significat de la frase feta, del refranyet que diu J. Coromines. Recollim la moneda de què parlava enrere, aquella de cara i creu amb Borja i Batllori a banda i banda. No em passaré pas de rosca, molts i meritosos han estat i alguns vius encara són, els entesos a més dir en història, vida i miracles dels Borja. Ara bé, poquíssims, per no dir ningú, avui deixa d’inscriure al primer rengle amb lletra grossa el nom de Batllori, eminent estudiós de la família valenciana. I esmento aquesta part no petita de la seva obra[2] sense descurar moltes altres igualment a la mateixa alçada de preclara erudició i saviesa, com els centenars de pàgines dedicades a la cultura catalana inserida en l’ampla Europa, des dels estudis lul·lians i arnaldians, als del barroc enfondint en el coneixement dels jesuïtes catalans, com el mallorquí Jeroni Nadal assentant la Companyia de Jesús fins a Txèquia, o els que sembraren cultura al continent americà. Estudis de rellevància summa com l’edició de l’arxiu del cardenal Vidal i Barraquer. I més. Bé. En aquest blog cal ressaltar la seva contribució única a la història dels Borja que, aparellada amb la nostra cultura catalana, n’és mostra evident el darrer llibre, el pòstum i estimable de l’edició de tota la correspondència catalana d’aquesta nissaga.[3] Em permeto afirmar-ho com qui per dins hi ha dedicat hores i n’ha extret el goig de col·laborar en un treball sense parió. La frase feta, en una paraula, esdevinguda realitat: Batllori ha picat fort en els seus treballs d’historiador. Batllori ha picat fort, com el qui més, en els estudis borgians del segle XX.
Notes
[1] Completa el record de Coromines el d’un personatge d’aquells temps, Batllori Picafort (vegeu Enric H. MARCH, “La Monyos i altres personatges populars de Barcelona”, Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons [blog] (17/09/2017) [consulta: 9/09/2019]), com també que aquell nom ha estat el pseudònim d’un autor teatral, Frederic Fuentes i Agulló (1871-1959).
[2] Miquel BATLLORI, La família Borja, València: Tres i Quatre, 1994 (Obra completa, IV).
[3] Epistolari català dels Borja, a cura de Miquel Batllori (†), Joan Requesens i Maria Toldrà, València: Tres i quatre; IIEB, 2017 (Biblioteca Borja, 7).
