Colofó de la Bíblia de 1478. Font: Biblioteca Valenciana.
Un incendi a la Biblioteca Reial d’Estocolm el 1697 reduïa a cendres el darrer exemplar conegut d’una Bíblia en llengua catalana estampada a València el 1478, el darrer de 600 exemplars. En coneixem, per atzaroses circumstàncies, el contingut del colofó. Un fragment: “[…] fon arromançada en lo monestir de Portaceli, de lengua latina en la nostra valenciana, per lo reverend micèr Bonifaci Ferrer, doctor en cascun dret e en facultat de sacra theologia, e don de tota la Cartoxa […]”. Doncs ja tenim els incunables impresos i el 12 d’abril de 1483, passats cinc anys i uns dies, la Inquisició iniciava els interrogatoris a Daniel Vives, que acabà essent condemnat com a responsable màxim de l’adaptació de la Bíblia al valencià d’aleshores a partir d’una versió anterior, l’atribuïda al germà “del benaventurat sanct Vicent Ferrer”, com ho detalla el colofó. Ara bé, dels interrogatoris a què fou sotmès i els dels altres col·laboradors i estampadors que apareixen a la documentació del procés podem, avui, explicar el següent.
Al costat de Daniel Vives, de manera més o menys esporàdica, uns més altres menys, hi participaren adaptadors tenint davant, evidentment, el text llatí a fi i efecte que la versió final fos en tot del tot ortodoxa amb la fe catòlica. Quins foren els diguem-ne ajudadors de traducció?
El 3 de juny era cridat a declarar com a testimoni la persona a qui Daniel Vives havia acudit demanant-li ajuda a l’hora d’acostar el mot català a l’original llatí amb la garantia teològica condecent. Era un frare de l’orde dels agustins, doctor en Teologia i en Dret civil i eclesiàstic, endemés era bisbe titular de Cristòpolis (antiga seu episcopal de la Grècia bizantina, “Christopol” l’anomena Muntaner en la seva Crònica, cap. 233; en altres papers “Christonopol”, títol assignat al bisbat de València), i, a més a més:
Frater Jacobus, Dei et Apostolice Sedis gracia, episcopus Christopolitanus, in civitate Valentine residens, comissarius et executor unicus ad infrascripta a Sanctae Sede Apostolica specialiter deputatus.
És a dir, era el bisbe que, residint a la ciutat exercia, traduint literalment, com a únic comissari i executor deputat per la Santa Seu apostòlica, segons document del 1477. Havia estat consagrat bisbe el 12 de febrer de 1469, en rebre aquesta responsabilitat, juntament, és clar, amb una renda de 200 florins anuals procedents de les rendes de qui tenia el bisbat, el cardenal Roderic de Borja; també se li havia encomanat l’administració del bisbat de Cartagena, d’on era igualment titular el mateix cardenal. Era fra Jaume Peres o Pérez de València.[1] “És de plànyer –considera l’estudiós d’aquesta important història, Jordi Ventura–,[2] que Jaume Peres negués de manera tan categòrica la seva participació probable en l’edició de la Bíblia”, probable perquè així ho deixen entendre altres testimonis, amb remuneració inclosa per la feina feta, especificada “en 30 timbres, o sigui 15 lliures valencianes, més un pagament en espècies”. La Inquisició s’acontentà amb les seves respostes i aquest tornà al carrer i a les seves responsabilitats oficials –s’empararen els jutges a la prudència davant de l’autoritat que representava com a bisbe i com a delegat d’un cardenal? Però, el que són les giragonses dels esdeveniments: la primavera següent, la de 1484, Jaume Peres fou “nomenat un dels inquisidors de València i, com a tal, el mes de novembre ajudaria a acabar aquest ‘procés de la Bíblia’, iniciat un any i mig abans”. Si el cardenal Roderic de Borja, a Roma, va dormir inquiet en saber que el seu delegat governador al bisbat de València havia estat cridat per la Inquisició, encara que només fos com a testimoni (no se sabia mai com podia acabar qui havia estat cridat!), ara, amb el temps primaveral i el nomenament, podia dormir ben tranquil. Si més no una temporada.
Un altre dels personatges implicats en l’edició de la Bíblia va ser ni més ni menys qui aleshores era l’inquisidor major de València!, el dominicà fra Jaume Borrell. Una participació tan àmplia com perquè no l’oblidés el colofó: “[…] e ara derrerament aquesta [la Bíblia] és stada diligentment corregida, vista e regoneguda per lo reverend mestre Jaume Borrell, mestre en sacra theologia, de l’orde de predicadors, e inquisidor en Regne de València”.
Què més? L’estampació finí el mes de març de 1478. Un temps després, segurament ben poques setmanes, el mestre general de l’orde dominicana, rellevà del càrrec fra Jaume Borrell. Però el papa Sixt IV, amb data del 21 de gener següent, 1479, es va queixar i manà que fos restituït com a inquisidor “puix l’havia destituït sense causa”. L’havien destituït perquè revisà i donà el vistiplau a aquesta edició de la Bíblia en llengua vulgar? Tot hi apunta. Ara, però, som a juny de 1483, ja no és inquisidor, declara i se’l deixa tranquil. Com al bisbe Jaume Peres.
No ens oblidem de Daniel Vives. Declara per darrera volta el 17 de juny de 1483, però el seu procés no acabà fins el 18 de novembre de l’any següent. Disset mesos empresonat? Sí, perquè entremig hi hagué canvis d’inquisidors. “El 25 de maig de 1483, el papa Sixt IV havia exigit del rei la destitució de fra Gualbes [Joan Cristòfor de Gualbes i Setantí, dominicà, inquisidor major d’aleshores]. L’inquisidor havia tingut problemes amb el vicari general, Macià Mercader, que, com a representant episcopal del cardenal Borja, era indispensable per al bon funcionament legal del Sant Ofici. Al principi, Ferran el Catòlic defensà fra Gualbes i, el mes d’agost d’aquell any, encara signava una ordre per tal que li paguessin les despeses de traslladar-se a Còrdova per entrevistar-se amb el rei”. Com sol passar, dos en estira-i-arronsa i un tercer rep. Mentre estant, Daniel Vives respirava a la presó. La situació es normalitzà el mes de març del 1484, quan finalment foren nomenats els nous inquisidors després que s’esgotés la paciència papal i Sixt IV hagués nomenat inquisidor general de la corona d’Aragó Tomás de Torquemada l’octubre de 1483. És a dir, després d’aquest nomenament vingueren els dels inquisidors de cada territori com a substituts dels que havien actuat amb “lo devot mestre Gualbes”, segons el rei Ferran, amb el “fill d’iniquitat, Cristòfol Gualbes”, segons el papa Sixt IV.
Però la història no s’acaba per a nosaltres, vull dir, per als Borja, amb la condemna de Daniel Vives, perquè alguna cosa de més al fons hi havia entre el papa de Roma i el rei d’Aragó i… s’allargà en el temps. L’agost de 1492, el cardenal que havia dormit inquiet (potser) i després tranquil (tal volta) és elegit papa, Alexandre VI; un son prou tranquil el que ara l’espera suposant –que és molt suposar– que desconeixia fets com que “el mercader Gabriel Fenollosa, gendre del metge d’Alexandre VI, sabia molts salms de memòria [en català de València] […] Mentre que Angelina, de la mateixa família dels Fenollosa, confessava que ‘moltes vegades he legit en lo Psaltiri, a intenció judayca’”, ai!, aleshores, els adeptes al judaisme, per a ells i parents i amics i coneguts!, ai!, ai!
Sí, una història llarga que havia començat, sembla, el 29 d’octubre de 1481, si no abans, quan “el rei Ferran, basant-se en una concessió del mestre general dels dominics, Salvo Cassetta, atorgà a fra Gaspar Jutglar, del convent de Lleida, la facultat de nomenar nous inquisidors per a tota la província eclesiàstica d’Aragó i, per tant, també València”. El rei en acció. Jaume Borrell, abans que no arribessin el nous inquisidors, “no abandonà, ans al contrari, les activitats inquisitorials. Les seves actuacions, ni tan sols en els moments de pressió més accentuada, es distingiren per una condescendència de vegades indulgent”. Tot aclarit: un estil inquisitorial que no plaïa al senyor rei.
“Els esdeveniments posteriors ens demostren que la tibantor entre l’estament eclesiàstic autòcton i la burocràcia inquisitorial espanyola establerta a València, es mantingué almenys durant uns quants anys. Al final del 1499, el papa Alexandre VI havia encarregat al bisbe cristopolità [ara ho era Mateu Pérez] i a mestre Alfajarí que decidissin la causa d’uns valencians anomenats Beltran, que estaven presos pel tribunal. Pel que sabem, la situació era de les que al tribunal (i al rei) els resultaven més desagradables. Per tant, no és gens estrany que els posessin tota mena de dificultats […]”. No cal allargar més la citació de Jordi Ventura. El 12 de gener de 1500, el rei hagué de prendre partit i intervenir per no semblar desobedient al papa després d’haver rebut per escrit la queixa del bisbe titular de Cristòpolis i de mestre Alfajarí.
Dates, dades i noms i fets… Què dir de la Inquisició? Què dir del cardenal i després papa Borja? No és pas manat d’engalanar les pàgines d’història. De fet, solen parlar soles a partir de la selecció feta, que això, ja és opinar o dirigir els possibles comentaris posteriors. Aquesta vegada a propòsit de la perduda versió valenciana de la Bíblia tan matinera com l’any de 1478. Cendres, els exemplars que foren cremats. Cendra, el darrer que es conservava. Cendra arreu i sempre, fins i tot per a nosaltres tant si ens cremen l’endemà com si ens deixen sota terra. Cendra. Això sí, que l’au Fènix reneixi, si més no, com ho ha fet la Bíblia en nostra llengua que avui tenim i on llegim: “Haec quoque sapientibus” / ‘també aquestes són sentències dels savis’ (Pr 24,23)… per a un altre dia.
Notes
[1] Dades procedents de Mª Milagros CÁRCEL ORTÍ; Vicente PONS ALÓS, “Curia, casa y corte valentina del cardenal Rodrigo Borja, obispo de Valencia (1458-1492)”, dins Estudios en memoria del profesor Dr. Carlos Sáez. Homenaje, Mª del Val González de la Peña (coordinadora), Madrid: Universidad de Alcalá. Servicio de Publicaciones, 2997, p. 420.
[2] Jordi VENTURA, La Bíblia valenciana. Recuperació de la història d’un incunable en català, Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1993. Les pàgines de les citacions següents són aquestes: 47, 76, 47, 39, 66, 67, 121, 41, 42, 92 –les referències al colofó, p. 12.
