Apartament Borja, Sala dels Misteris. Font: Wikimedia Commons.
Com altres vegades passa, el títol d’un petit comentari no l’encertes fàcilment. Aquesta volta amaga al darrere una convenció o un costum que podia o no tenir significació. És la dedicatòria d’un llibre. Més exacte en aquest cas: allò que en diríem el pròleg a la publicació d’un conjunt de sermons. Res de nou a primera vista, però sí i prou més situant edició i contingut al temps i lloc corresponent.
L’autor havia nascut exactament a la meitat del segle XV a Milà (no és clar que hagués arribat al món en el poble llombard de Busto Arsizio). Va seguir la carrera del seu pare, la de jurisprudència. N’obtingué el grau més alt a la Universitat de Pavia. Però als vint-i-cinc anys va deixar el Dret i es féu frare franciscà. Home que era de lletres, acabà essent teòleg que esmerçà la seva intel·ligència esbrinant vida i miracles de la mare de Jesús de Natzaret. Això és: com encontrar, explicar i propagar els privilegis que l’abelliren perquè, segons l’axioma predecidit, ella havia d’haver estat i ésser-ho per sempre la dona més afavorida i especial que hagi caminat pel món. Històricament parlant, el jove Bernardino de’ Bustis s’afilerà amb la colla que creia indiscutible aquest principi: Maria no havia heretat la màcula ni les conseqüències, com la resta dels mortals, de la culpa original –un altre axioma cregut– comesa per Adam i Eva, i de les quals ningú pot escapar-se’n des d’uns mesos abans de néixer o des de la concepció mateixa (depèn de la interpretació garbellada). Els cristians ho creuen cert en ells i en tots els altres, ho expliquen i sembla bona troballa anagògica per enxiquir un poc la responsabilitat pel mal que cometem… vaja, arribem al món amb una tara moral –les físiques i les psíquiques són d’un altre ordre– i potser ens dispensa (il·lusió de mala consciència?) un poc de ser tan i tan dolents com som. Bernardino de’ Bustis va morir a Melegnano el 1513 després de santa vida i d’haver deixat una lloable obra escrita com ho és la següent.
Mariale eximii viri Bernardini de Busti ordinis serafici Francisci de singulis festiuitatibus beate virginis per modum sermonum tractans: omni theologia copiosum: denique utriusque iuris auctoritatibus applicatis et arte humanitatis refertum in omnibus allegationibus promtissimum.
Mariale De excellentibus Regine celi Impressum Lugduni per magistrum Jobem Cleyn alemanum […] Annum a natiuitate domini Millessimo qn gentesimosecundo Mensis vero septembris die vigesima septima. Finit feliciter.
Condensadament: Bernardino de’ Bustis, Mariale. Sermons. Lió: J. Cleyn, 1502.
“Beatissimo atque felicissimo in Xto patri domino d. Alexandro sexto sedis aplice. pontifici maximo: frater Bernardinus de Busti ordinis minorum humilem ac debitam commendationem”, això és: “Al beatíssim i felicíssim en Crist, senyor pare, senyor Alexandre sisè pontífex màxim de la Seu apostòlica: el germà Bernardino de’ Bustis de l’orde dels menorets humilment i amb la deguda recomanació” i segueix que: cal per raó de la monarquia del summe apostolat, beatíssim pare, pontífex dels romans, etc., etc. –i cita autoritats jurídiques i un grapat de dades més per acabar així: a la vostra beatitud de la qual sóc fill i servent indigne […] a honor de la intemerada verge Maria, en aquest hort de Déu d’odorífics lliris he col·locat la meva obra […] –i continua demanant al papa que benvolent accepti la seva petita ofrena i segueix escrivint així: i que la puríssima concepció immaculada de la mare de Déu sigui prestament prescrita inviolable per a tots els cristians a fi que el seu fill beneït doni prosperitat i pau en el present segle i en l’altre vera felicitat i glòria sempiterna.
Una solemne dedicatòria al rei de Roma i papa, el segon dels Borja, Alexandre VI.
Tot seguit és l’hora de presentar el contingut: In nomine domini nostri Iesu christi incipit registrum sermonarii de excellentiis gloriose virginis Marie quod Mariale appellatur atque editum fuit per fratem Bernardinum de Busti ordinis minorum observantie predicatorem. Quod quidem deuotissimum opus quasi ponens in capite ipsius benedicte virginis coronam stellarum duodecim de qua habetur Apoca. XII in duodecim diuiditur partes principales, etc., etc., és a dir: nou sermons dedicats a la concepció de Maria i, de més a més, els textos per a celebrar-ne la festa, això és: els de l’ofici diví que resen monjos, monges i capellans, els de la missa i etc., etc.
Ara: quines coses més rares fa la memòria retrocedint al temps passat, al matí que vaig contemplar l’interior de l’absis de Santa Maria Major, a Roma, on la coronació de Maria brilla sobre un fons de tessel·les d’un blau intens clapat d’estels. I també, és clar, vaig admirar l’enteixinat del temple, replè d’or, al centre del qual passa i mai no es mou solemne el bou dels Borja. I com que la fantasia a voltes és irreverent, on avui hi ha la basílica romana, veig un prat d’herba fresca i una pastora que té cura d’un bou. Hi veig, oh miracle!, la divina Pastora fent de bovera. No hi ha bens; o ho som nosaltres belant lloances a l’art i al motiu que representa.
Desconec quina fos la devoció d’Alexandre VI a Maria i amb quina intensitat la vivia i practicava. Sí que sé, per contra, alguna cosa de les imatges que decoren les seves estances al Vaticà, conegudes com l’Apartament Borja. Sales de recepció, despatx, dormitori, etc. Les decorades van ser sis, però no a totes hi ha la imatge de Maria. A la dels Sants la veurem en el fresc de la Visitació, quan anà a casa de la seva cosina Elisabet aleshores prenyada del Baptista. Aparenta trobar-s’hi perduda, podríem dir, entre altres escenes de sants i referències a la mitologia d’Ossiris. On la contemplarem repetida és a la sala dels Misteris de la Fe, en les escenes triades de la vida de Jesús: l’anunci de la seva concepció, el seu naixement, la visita dels reis o astròlegs, l’escena de la Pentecosta –una de les poques, per cert, en què el marc és una esplèndida naturalesa renaixentista d’arbres, herbei florit i moixons. Maria, sola com a personatge central de l’escena, només se’ns presenta en el fresc de la seva Assumpció, si prescindim dels àngels i de l’apòstol Tomàs a l’esquerra del sepulcre, buit d’ella però replè de flors. Tanmateix aquesta representació conté una altra figura iconogràficament en paral·lel exacte amb la de Tomàs. Un orant, igualment amb les mans juntes davant del pit, tot ell vestit de vermell. Algú diu[1] que representa Roderic de Borja, és a dir el papa quan era cardenal, tot i l’absència d’un capel confirmatori. No s’hi assembla. Més assenyada és la posició del qui assegura que es tracta d’algun dels familiars de la casa papal, però quin?[2] Sigui qui sigui, nítidament perfilat, de genolls, el rostre serè contemplant el misteri de l’Assumpció corporal de Maria cap a l’espai-no-espai metaceleste. Sigui qui sigui, ens basta saber que a la sala dels Misteris de la Fe hi ha representats els Set Goigs de la Mare de Déu, antiga tradició devocional que temps enllà el bon pare Ramon Llull explicava al seu fill en el llibre Doctrina pueril. Així els hi feia presents: “de la salutació; de la nativitat; dels III reys; del gog que nostra dona ach de la resurrecció; del gog que nostra dona ach con son fil li apparech [variació corresponent a l’Ascensió]; de la Cincogesma, que és dit Pentagosta; de la assumció de nostra dona”. I Francesc Eiximenis els explica al Llibre de les dones. Una tradicional devoció mariana que Pinturicchio recreà als apartaments d’Alexandre VI.
I tal volta un altre testimoni, encara que menut. Heus ací el d’una pintura, un oli sobre guadamassil que retrata Roderic de Borja de papa, datable el 1568 (molt enllà de quan era viu, però podem imaginar que recull un fragment de tradició). Obra de Joan de Joanes (amb pinzellades, segurament, dels ajudants del taller), conservada al Museu Catedralici Diocesà de València. Doncs bé, la franja de tela, com a fermall, que damunt del pit relliga cadascuna de les bandes de la gran capa pluvial amb què va vestit el personatge –de manera idèntica al retrat d’igual factura, època i autor que representa el seu oncle Calixt III–, porta al mig, dins una cercle, un anagrama. El del primer papa Borja és l’abreviació del nom de Jesús, JHS. El que veiem en el retrat del nebot és el de Maria, una M i al damunt una petita corona. Serà un indici, aquesta lletra coronada, de la devoció mariana d’Alexandre VI? Correspongui o no al seu passat devocional, que resti aquí consignada la imatge, també l’imaginat sentit.
Retornem a les estances vaticanes. Elles sí del temps borgià i per Alexandre manades d’ésser enriquides amb els frescos que encara fascinen qui pot entrar-hi. L’esplendor de Pinturicchio. En una d’aquestes, damunt la taula que hi tingués el papa, adquiria significació la dedicatòria d’uns sermons marians escrits pel menoret Bernardino de’ Bustis.
Al final d’aquesta plana em sembla que un fet objectiu s’imposa. No és religiós, o no solament. És més ampli, és cultural i polític. Al voltant dels Borja res no restava indiferent, tot era possible d’ajocar-ho a la seva ombra. Per a glòria d’ells o per a profit dels qui s’hi apropaven, si bé aquest matís podem deixar-lo a racó. El fet és que avui, si topem amb un personatge Borja, descobrim al seu voltant un agregat, un complex, un munt (trieu el mot, la idea és simple) de planetes i satèl·lits variadíssims, gent de cents d’oficis i taleies inimaginables, gent de santes i malbones intencions. Avui hem trobat un volum de sermons marians que va ser dedicat al papa Alexandre VI per un frare piadós, com el qui més!, de la immaculada concepció d’una joveneta galilea. Si la fe no fes miracles pel seu compte amb qui, on vol i quan li sembla, potser en trobaríem en la història cultural del casal Borja.
Notes
[1] Veg. José María SALVADOR GONZÁLEZ, “La iconografía de La Asunción de la Virgen María en la pintura del Quattrocento italiano a la luz de sus fuentes patrísticas y teológicas”, Mirabilia. Revista Electrônica de História Antiga e Medieval, 12/1 (2011), p. 237-268.
[2] Veg. Marià CARBONELL, “Sobre la iconografia de l’apartament Borja al Vaticà”, dins Mario MENOTTI, Els Borja, a cura de M. Batllori i Ximo Company, València: Bancaixa. Obra Social i Cultural, 1992, p. 469-470.
