L’anònima història aragonesa del pontificat d’Alexandre VI narra amb detall l’assassinat del marit napolità de Lucrècia Borja, Alfons d’Aragó, duc de Bisceglie, a partir dels rumors que van córrer a l’època, que el van atribuir a sicaris de Cèsar Borja. La causa hauria estat política: aleshores Cèsar ja havia abandonat l’aliança amb Nàpols a favor de França. L’anònim cronista hi afegeix una nova hipòtesi: la desavinença personal entre els cunyats, a causa d’aquell i altres motius, entre els quals el pla frustrat de repartiment dels béns del palau pontifici en cas de mort d’Alexandre, que poc abans havia patit un accident del qual havia sortit indemne.
Aquesta mort, diuen, va afectar tant la jove viuda que va significar un punt de no tornada en la biografia de Lucrècia Borja. Enviada pel pare i acompanyada pel germà al castell de Nepi per recuperar-se o com una mena d’exili dissimulat per amagar els rumors, com uns anys abans en el cas del convent romà de San Sisto, més que no com en els episodis anteriors de Spoleto i Sermoneta en què hi va actuar com a governadora, la correspondència d’aquells dies a Nepi sembla indicar que Lucrècia hi va prendre decisions importants que afectarien la seva biografia. En aquesta línia, el cronista aragonès ja relata un episodi desconegut per altres fonts i que hauria tingut lloc durant el camí a Nepi: Lucrècia, molesta per la presència del seu germà al seguici –el considerava culpable de l’assassinat–, s’hauria negat a entrar a la ciutat sense el vestit de dol, tal com li demanava Cèsar a instàncies del pontífex.
En les onze cartes enviades des de Nepi per Lucrècia al seu guarda-roba Vincenzo Giordano entre setembre i desembre de 1500, descobertes i publicades parcialment per Gregorovius i recentment estudiades per Castagliuolo,[1] on Lucrècia firmava com a “l’infelicissima principessa di Salerno” o, simplement, com “l’infelicissima”, al·ludeix amb sobrenoms a personatges de l’entorn vaticà; a banda d’ordres específiques referents a la manifestació del dol (tramesa de roba per a ella i el petit Roderic, etc.), s’hi llegeixen referències a les negociacions que Giordano manté en nom seu amb personatges d’aquell entorn com Joan Llopis o Francesc de Borja i, fins i tot, alguna al·lusió velada al mateix pontífex –Gregorovius ja havia avançat la hipòtesi plausible que darrere “Rexa” hi havia Alexandre VI–, potser perquè la tornada a Roma s’endarreria massa, com apuntava l’historiador germànic. En temps moderns s’hi ha volgut veure una certa voluntat de Lucrècia de deixar de ser un peó sense veu en la política del llinatge borgià i prendre part activa en les decisions amb incidència en la seva vida pública i privada.[2] Sigui com sigui, en les negociacions per al seu tercer matrimoni –o quart, si comptem el primer valencià–, ara amb Alfons d’Este, hereu del ducat de Ferrara, la seva intervenció, també prop del futur sogre el duc Hipòlit, ja és destacada per la bibliografia.
El període de Nepi és, doncs, el primer en què ens apareix plenament la Lucrècia Borja que ens dibuixen les línies d’investigació sobre el personatge transitades els últims anys: la “donna di stato”, amb el seu propi grup de servidors i una petita cancelleria, futura governadora i emprenedora que, a banda d’assegurar la continuïtat del llinatge ducal amb un hereu, exercirà poc després les funcions pròpies de les dones de la noblesa europea cridades a presidir l’espai de la cort i gestionar els territoris sota el seu control en representació del marit.
A continuació transcric els dos capítols que la crònica aragonesa dedica a l’assassinat d’Alfons d’Aragó[3] i al viatge de Lucrècia viuda i el seu seguici fins a Nepi a partir del manuscrit gironí que tinc en curs d’edició.
Nepi, Rocca dei Borgia. Font: Wikimedia Commons.
{341} Cómo malamente mataron en Roma a don Alfonso, aquel real illustre, yerno del papa e nieto del rey de Nápoles.
[…]
{344} Cómo dona Lucrecia, mandando su padre el papa, parte de Roma a la ciudat de Nepe, delicadamente e bien acompanyada.
Noble desgraciada, mal fortunada dona Lucrecia, Lucrecia, fija de su sanctedat, apartada de todo plazer humano, muxer fue d’aquel real muerto en tanta mala fortuna. Incredible fue el duelo continuo que por muchos días tuvo, non fue cosa le podiesse aconsolar, veyéndose apartada de la presencia de su real marido; otro credía non le podiesse tanto recaher en su amor, siquiere por seyer del verdadero sangre de los reyes de Nápoles, descendientes d’Aragón, siquiere por seyer tanto dispuesto al plazer e querer suyo, acompanyado del flor mundano, por su grande tristor tuvo perdida su forma humana, tanto luziente que excellía a las otras nobles e ahun famosas damas.
Esto vidiendo su sanctedat, tomado del natural e amor paterno que le trahía, por apartarla de toda tristor prepuso por hun solacio mandarla de Roma a la ciudat de Nepe, adonde tomasse ayre nuevo, si podiera removerle el fantástigo dolor qui le tormentava. Mandósela venir e confortándola de la muerte preffata, la qual vidió acompanyada de abundantes aguas le ocuppavan decontinuo la vista humana, vidióle perdidos los áureos crines, vidióle ahun perdido el color, vino fecha pállida y en demasía triste, apartada algún tanto del audito natural e ahun, el que peor fue a su sanctedat, contemplando su mucha belleza, que compeçava con las unyas a laçerarse el viso, del qual fue dotada complidamente por el vivo eterno Dios, que estas cosas puestas en su mucho previsto entendimiento alteráronle grandemente. Y abraçándola, amonestóle que, ahunque toviesse causa de tanto dolor y tanto contribularse por la spantable muerte del real su marido, no res menos la amonestava, si su gracia l’era cara, por cosa ninguna non se mostrasse el viso, como fuesse forma, figura e ymagen de la divinidat; y contemplándola, el que de su mucha virtut tomaría a servicio assenyalado pensasse que l’era padre y la pornía en otro casamiento a honra, buen querer e reposo suyo, e assín gele rogava e mandava.
Y exequtando su concepto, el día del lunes, çaguero día del mes de agosto de anyos cincientos, mandóla poner en vía. Y por mandamiento de su sanctedat acompanyóla don Césaro, su hermano, aquel omicida cruel del feo caso inhumaníssimo. Ella recibió esta companyía en su intrínsecho ánimo con mucho dolor, veyendo cómo era causa de su tanto danyo. Ésti, con gente a cavallo e otra a pie, que el lustre de las armas plaze a la vista, por bien solaçarla fue.
E ya que por tiempo se acercharon a la ciudat nepesina, el preffato Césaro diligentemente puso sus fuerças que possasse las ropas de dolor, de las quales ella andava tanto tribulada, y tomasse otras ropas brochadas d’oro, y alegramente entrasse como a senyora; en esto trebajó por parte e con amonestaciones paternos, que assín le fue mandado por su sanctedat, si su gracia l’era cara y la temía. Non fue tanto trebaxado que a esta dama su mucha honestidat le fizo tener fuerte al honesto, y como a cosa tanto desonesta avorresció el que l’era mandado, diziendo no mandasse Dios que la memoria de su senyor, de reziente muerto, por ímprobos pensamientos assín le turbasse su entendimiento que la presencia de su senyor siempre le fuera al delante sus tristes e dolorosos ojos. Y con aquella fortaleza d’ánimo assín constantemente entró en la ciudat de Nepe.
Notes
[1] Ferdinand GREGOROVIUS, Lucrècia Borja a partir de documents i epistolaris del seu temps, pròleg d’Eulàlia Duran, ed. de Maria Toldrà, trad. de Sebastià Moranta, València: Tres i Quatre; IIEB, 2007 (Biblioteca Borja, 4), p. 176-182 i 415-418. Vegeu ara: Jessica CASTAGLIUOLO, “Nel guardaroba di Lucrezia Borgia: la Principessa di Salerno al servitore Vincenzo Giordano”, dins Bruno CAPACI; Patrizia CREMONINI, (ed.), Cito cito volans. Lettere di guerra, cifrari e corrispondenze segrete di Lucretia Estensis de Borgia, Città di Castello: I Libri di Emil, 2019, p. 193-212.
[2] Sarah Bradford, en una magnífica biografia divulgativa de Lucrècia, ja advertia que el secretisme de les cartes revela que l’estada a Nepi devia ser un punt d’inflexió en la biografia de la duquessa, decidida a defugir el control del pare i el germà (Sarah BRADFORD, Lucrecia Borgia, Barcelona: Planeta, 2005, p. 128-134; 1a ed. anglesa de 2004).
[3] Maria TOLDRÀ, “Cèsar Borja: una antologia”, dins Jon ARRIZABALAGA; Álvaro FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA; Maria TOLDRÀ, Cèsar Borja cinc-cents anys després (1507-2007). Tres estudis i una antologia, València: Tres i Quatre; IIEB, 2009 (Biblioteca Borja Minor, 2), p. 231-238.
[Publicat anteriorment a Vademècum (3/10/2020)]
