Ramon Casas, “Sífilis” (detall del cartell) (1900). Font: MNAC.
La tragèdia celestial d’Oskar Panizza[1]
El bavarès Oskar Panizza (Bad Kissingen, 1853 – Bayreuth, 1921) va situar la seva inclassificable obra dramàtica El concili de l’Amor durant la “primavera de 1495, la primera data històricament documentada de la irrupció de la sífilis”. El text va causar un gran escàndol quan es va publicar el 1894, es va prohibir i li va valdre, a l’autor, un procés per blasfèmia que va acabar amb una condemna de presó. D’un caràcter, més que no anticlerical, directament antireligiós, aquesta “tragèdia celestial”, redescoberta gràcies a l’admiració que va suscitar entre els surrealistes, resulta avui absolutament hilarant i manté ben fresca la voluntat de subvertir els valors de la formació cristiana tradicional. L’obra té un doble escenari: d’una banda, la cort celestial, presidida per un Déu afectat per tots els mals de la vellesa, amb un Jesús indolent i desorientat, i una Maria possessiva i controladora, que s’envolten d’un cor d’àngels llagoters; d’altra banda, la cort terrenal del papa Alexandre VI Borja, descrita amb tots els tòpics de la llegenda negra, fins al punt de despertar la ira del cel, que es disposa a castigar la humanitat de forma exemplar. Qui maquina, per encàrrec de la cort celestial, el terrible flagel és el Diable, un personatge turmentat i patètic que es mou entre els dos mons, el diví i l’humà, i arrossega no només la coixesa provocada per la seva expulsió del cel, sinó també un rancor constant cap als éssers divins que han provocat la seva desgràcia, tan sols comparable a la necessitat de complaure’ls. Serà el Diable, doncs, qui trobarà el càstig perfecte per a la humanitat descontrolada en forma d’una nova epidèmia: la creació de la sífilis, personificada en un personatge femení mut. A destacar el llarg monòleg del Diable durant el procés de creació de la seva criatura, una mescla d’elements de dones pèrfides de la història, finalment enviada a la terra a escampar el mal entre les corts senyorials i els barris populars de Roma. L’extracte que segueix escenifica la presentació que el Diable fa de la seva creació davant de la verge Maria, en la magnífica traducció de Josep Murgades.
En aquest moment entra tímidament pel llindar, tota vestida de blanc, la dona, un ésser jove i exuberant, de cabells negres, d’ulls negres i profunds, en què s’amaga una voluptuositat ardent encara no del tot desclosa. Tothom es queda commocionat i enlluernat davant la nouvinguda a les altures. Els ÀNGELS s’estan indecisos i erts, sense saber què fer, els ulls fits en la dona.
MARIA (aixecant-se imperativament): Qui és aquesta persona? (En no haver-hi resposta:) Qui t’ha deixat entrar? D’on vens? Que vens de baix? Que ets una morta? O alguna cosa de millor? Una santa? Què hi vols aquí? Fer-me la competència? Amb quin dret?… (Comença a tremolar.)
En aquest moment arriba el diable rere la dona, sense alè, com si s’hagués retardat, i fa una profunda reverència davant MARIA.
EL DIABLE (devotament): Gentil senyora (presentant-li la dona), la meva filla!
Els ÀNGELS se’n van fent xiscladissa cap a l’esquerra.
MARIA (descendint els graons del tron amb expressió de gran meravella): Ah!
EL DIABLE (esperant a veure la impressió causada, després d’una pausa): Espero que t’agradarà!
MARIA (vacil·lant, refent-se tota ella): Agradar? No, és massa maca per a això. Aquesta vampiressa captivarà tothom, aquí al cel com a la terra. Esperava un monstre.
EL DIABLE: Gentil senyora, per tal que…
MARIA (interrompent, colèrica): Gentil senyora! Gentil senyora! Soc la verge perenne i la benaurada Mare de Déu! Pren-ne nota! (Mirant-se la dona.)
EL DIABLE (molt devotament, a mitja veu): Aquestes subtils diferències ella encara no les entén. És com un infant.
MARIA: Com? Que no parla?
EL DIABLE: Déu nos en guard!
MARIA: No parla cap llengua?
EL DIABLE: Ella parla la llengua que parlen totes les dones, la llengua de la seducció més fogosa.
MARIA: Em sembla que has anat més enllà del que teníem programat. Què podem fer amb aquesta superba criatura…?
EL DIABLE: D’alguna manera jo hauria de…
MARIA (intervenint): Si hagués volgut, amb algun dels meus àngels, jo mateixa…
EL DIABLE: Oh, esplèndida senyora, mai de la vida; heu oblidat que…
MARIA: Sí, sí, d’acord, molt bé! Però, per què tan llampant? Una pura delícia! (Girant-se cap al diable, a mitja veu:) Podem oblidar-nos de qui som aquí dalt?
EL DIABLE: Pots admirar-la sense més; encara no sap res ella.
MARIA (devora la dona amb les seves mirades, en un rampell va i la besa).
La dona (es fa espantada enrere).
MARIA (subjugada): Una pura delícia! Com un infant!
EL DIABLE (amb èmfasi còmica): “Sortida tota pura de la mà del creador!”
MARIA (captant la indirecta): Oh, que ets pallasso! I d’on l’has treta?
EL DIABLE (afectadament): Certs secrets de la nostra fabricació no els podem comunicar; tot i amb això, puc dir-te el nom de la mare.
MARIA: Ah!
EL DIABLE: Una tal Salomé, la bella decapitadora, que amb la seva ballaruga es va guanyar el cap calent d’un home.
MARIA (fent memòria): I no la tenim aquí dalt?
EL DIABLE (secament): No, no! Aquesta mena de persones no les teniu aquí dalt.
MARIA (abstreta en aquella figura): …aquesta mena de persones no les teniu aquí dalt…! I tan enlluernadora com és!
EL DIABLE: El que tu veus, ho té de la seva mare.
MARIA: D’ella.
EL DIABLE (sarcàstic): I alguna cosa més que no veus!
MARIA (mirant-se’l, amb to de complicitat): Sí, ja. I a banda això?
EL DIABLE: Les qualitats del pare no es manifestaran fins més tard, quan ja tingui pràctica…
MARIA: Això prou que ho crec!
EL DIABLE: Estava en la meva millor forma!
MARIA (que no es pot separar de la figura): I aquesta casta meravella, aquests ulls incomparables, aquest impuls ple de gaudi supraterrenal, aquest pensament de bondat i de compassió sobrehumanes, tot això és segons dius el que ha d’enverinar i fer malbé els humans?…
EL DIABLE (en to decidit): Sí, això és el que ho ha de fer!
MARIA: Ha de fer-ho? Pot fer-ho?
EL DIABLE (mofeta): Que si pot fer-ho? Et dic que el verí que hi ha dins ella és així de fort: catorze dies després, qui l’hagi tocada es mirarà el món amb ulls com lluentons de vidre; els pensaments se li agrumollaran i farà per enxampar l’aire com un peix en sec. Després de sis setmanes es mirarà el cos i es demanarà: soc jo aquest? Li cauran els cabells, li cauran les pestanyes, li cauran les dents; dentadura i articulacions li ballaran. Després de tres mesos tindrà la seva superfície cutània foradada com un sedàs i guaitarà pels aparadors de les botigues per si pot comprar-se’n una de nova; la desesperació no sols li minarà el cor, sinó que li rajarà tota pudent del nas; els amics que en pateixin es miraran els uns als altres, i qui es trobi en la primera fase de l’enverinament, es riurà de qui estigui ja en la tercera o en la quarta. Després d’un any li caurà el nas dins el plat de sopa, i correrà a casa d’un comerciant de cautxú per comprar-se’n un de nou; després es mudarà, se n’anirà a un altre lloc, canviarà d’ofici, es tornarà compassiu i sentimental, no li farà mal a cap bestioleta, desenvoluparà un sentit moral, jugarà amb els mosquitets al sol i sentirà enveja dels arbres joves durant la primavera; es farà catòlic si era protestant, i protestant si era catòlic. Al cap de tres anys se sentirà el fetge i altres glàndules grosses com morters dins el cos i pensarà en menjars més lleugers; després li agafarà picor en un ull, un trimestre després se li haurà tancat. Després de cinc o sis anys el cos començarà a tenir-li espasmes i convulsions, com si fossin uns focs artificials; anirà a passejar i s’inspeccionarà si els peus encara li caminen sota el cos; poc temps després preferirà quedar-se al llit, li agradarà l’escalfor. Després de vuit anys un bon dia s’agafarà un os del propi esquelet, l’ensumarà i el llençarà ple d’horror a un racó; es tornarà devot, molt devot, més devot que mai; trobarà gust als productes de marroquineria amb cantells daurats i una creu a sobre. I deu anys en acabat estarà prim com un esquelet neulit, amb la boca badallant contra la paret, demanant-se “per què?”, fins a morir. Llavors sí, llavors l’ànima serà vostra!
MARIA (girant-se plena de repulsió): Uix!
EL DIABLE (estranyat): Què, que no he fet bé la meva feina? No me l’havíeu encarregada així?
MARIA (sanglotant, amb les mans tapant-se la cara): Ai, pobra humanitat!
EL DIABLE (tallant): …bé tindran menester de salvació i bé seran capaços de salvació…!
MARIA (s’ha tornat a girar i es mira amb els ulls ben oberts la dona, en la contemplació de la qual s’embadaleix. La dona, en la seva originària posició d’ingenuïtat inconscient, fulgurant de bellesa).
Se sent fora un soroll, com de gent que arriba.
MARIA (revenint a si i corrent cap a la porta): No, no pot entrar ningú! (Després de mirar els qui arriben:) No, el meu fill no ha d’entrar, no pot entrar, no té dret a entrar. (Tornant tota enrabiada:) Fes-me fora la dona de casa. Fes-ne el que vulguis, però endú-te-la, endú-te-la! Tot seguit!
EL DIABLE (implorant): Estimada Maria, verge perenne, benaurada infantadora de Déu, jo tindria encara alguna petició a fer, penso que em mereixo… ja saps…
MARIA (amb presses): Sí, sí, ja tindràs la teva escala, però ara vés-te’n, marxa!
EL DIABLE (llagrimejant): I la llibertat de pensament…!?
MARIA: Amic, tu penses massa, massa de massa. Ja m’ho rumiaré i veurem què puc avalar, però ara marxa!
EL DIABLE (amb un greu sospir, s’inclina profundament davant MARIA i mena després amb gran mirament la dona cap enfora, on la deixa passar primer).
MARIA (els dona pressa, tot mirant-se’ls bocabadada).
Nota
[1] Oskar PANIZZA, “El Concili de l’Amor, una tragèdia celestial en cinc actes”, traducció de Josep Murgades, dins Jules VERNE; Oskar PANIZZA; Algernon Charles SWINBURNE, Teatre borgià, 1, València: Tres i Quatre; IIEB, 2008, p. 153-260. Vegeu també Josep MURGADES, “Panizza i el Concili de l’Amor, avui?”, Els Borja [blog] (10/11/2011).
