Lucrezia Borgia & Pietro Bembo, de Richard Shirley Smith (1985).
Quants penjaments arrossega Lucrècia Borja? No ens fem pas il·lusió de fer-los fonedissos. Molt serà si resten com a simple testimoni d’uns temps passats i sense que avui entelin la seva memòria. Però tal volta el millor sigui refer-ne les lluïssors, que també hi són, i el coment de les virtuts que també l’ornaren. Si més no aquell magnetisme de bellesa i de bondat que meresqueren ésser una de les fonts, o la font!, d’inspiració que generà un gran llibre del Renaixement. Penso en la primera i celebrada obra de Pietro Bembo, Gli Asolani, un dels majors diàlegs sobre l’Amor. L’hi va dedicar. Per aquí cal començar, per l’amor. No, per l’Amor.
Els tractats d’amor, o sobre el fenomen psíquic i cultural de l’Amor, venen de lluny –com els versos–, però en certes èpoques proliferen un poc més i en fou una el Renaixement. Mario Pozzi, professor emèrit de literatura italiana a la Universitat de Torí (Turin en piemontès), en un bell treball[1] n’exposa les idees principals pel que fa als escrits a partir del neoplatonisme de Marsilio Ficino amb uns paràgrafs esclaridors entorn del tractat de Pietro Bembo. Fou publicat per primera volta el 1505 a Venècia per Aldo Manuzio i directament o indirecta és en el rerefons dels tractats escrits al llarg del segle XVI en llengua italiana. Sí, el llatí deixà pas a les proses en llengua “toscana”, la que Bembo proposava al cap del segle com la millor i més digna per assentar una llengua vulgar, o neollatina, com a llengua d’alta cultura i fins de cultura general. D’ell ha afirmat el professor Peter Burke que “hom pot considerar-lo un papa de la cultura: ell fixà la llei en matèria de llengua i cultura […] que influencià la generació següent”.[2] Si el model ideològic que proposava era l’apropament entre el petrarquisme i el platonisme, per una banda, per l’altra ho va ser “el decorosíssim vestit formal i la consistent literaturitat” amb què ho va escriure, precisa el professor M. Pozzi. Enllà d’aquesta doble observació professoral, resta el testimoni d’un dels tractats posteriors, Il Roverta, nel quale si ragiona d’amore e degli effetti suoi de Giuseppe Betussi, de l’any 1544. Hi llegim, en parlar de l’amor, exactament això: “dice il divinissimo Bembo”. Aquest mateix autor, el 1557 publicava La Leonora. Ragionamento sopra la vera bellezza on, ara, esmenta el Bembo tenint-lo present com a cardenal (fou promogut a la porpra el 1539), hi escriu el “mio reverendissimo ed eterno Bembo”.[3] Doncs sí, es tracta d’aquest Pietro Bembo que hom ja pot imaginar-se a quina alçada cultural arribà essent fill de qui va erigir el monument a Dante a Ravenna, obra de l’escultor Pietro Lombardo. Sí, es tracta d’aquest Pietro Bembo que de jove, enamoradís, fou estadant a la cort de Ferrara on regnava Alfons I d’Este, maridat per segona volta amb Lucrècia Borja. Fou, el seu amor per ella, un amor platònic. El professor Massimo Firpo ens diu que Bembo, a Lucrècia Borja, “la va apassionadament estimar”;[4] sol ser així: l’amor platònic supera més que no hom sol pensar aquell que una hora o altra acaba en jaç de fenc o llençols de fil imitant o no els rituals consignats en l’escriptura (amb excepció de tot l’amor-Amor hagut entre Eloïsa i Abelard, certíssim!). El reconegut historiador de la cultura, el ja esmentat Peter Burke, ho ha deixat escrit amb mà segura, “el fervent neoplatònic Pietro Bembo”.[5] Qui en dubta amb ulls que poden llegir Gli Asolani?
El seu contingut es reparteix en tres diàlegs al castell d’Asol (en la llengua del Veneto), prop de Treviso, a la cort de Caterina Cornaro. La dedicatòria és una relativa llarga carta datada a Venècia el primer dia d’agost de 1504. Tanmateix, segons els editors de les obres completes del cardenal, feta a Venècia el 1729, en el volum III, en la nota que acompanya aquesta carta, ens assabenten que no fou pas impresa en tots els exemplars de l’edició prínceps.[6]
Entre el 2 de novembre del 1503, que és a Ferrara, i el 5 de gener següent, que és a Venècia, Bembo, en dia ignot, ha deixat una ciutat per l’altra, i en la carta d’aquest cinquè de l’any 1504 comunica a Lucrècia que en arribar ha trobat mort i enterrat el seu únic germà, més petit, Carles, “únic sosteniment i alegria de la meva vida se n’ha anat al cel amb la major part del meu cor”. Segueixen altres cartes i és la del mes d’agost on llegim que encara plora amargament la mort del seu germà, més encara que en la carta del dia 5 de gener. Malgrat tot, imposa el seny a les llàgrimes i ara li envia allò que li havia promès l’any passat, els seus raonaments sobre l’amor i sap i li diu que amb les seves damisel·les i altres cortesans, “da me, che vostro sono, leggerete”. Tot seguit, el final de la carta, el fragment valuós d’aquesta dedicatòria.
La qual cosa e farete voi peravventura volentieri, siccome colei, che vie più vaga d’ornare l’animo delle belle virtù, che di care vestimenta il corpo: quanto più tempo per voi si può, ponete sempre o leggendo alcuna cosa o scrivendo, forse acciò, che di quanto con le bellezze del corpo quelle dell’altre donne soprastate, di tanto con queste dell’animo sormontiate le vostre, e siate voi di voi stessa maggiore, amando troppo più di piacere a voi sola dentro, che a tutti gli altri di fuora. Quantunque questo infinitamente sia; ed io assai buon guiderdone mi terrò avere di questa mia giovenile fatica ricevuto, pensando per la qualità delle ragionate cose in questi sermoni, che possa essere, che di cotesto vostro medesimo così alto e così lodevole disio leggendogli diveniate ancora più vaga. Alla cui buona grazia e mercè mi raccomando la mano basciandovi. Il primo dì d’Agosto 1504. Di Vinegia. //
La qual cosa fareu per fortuna decididament, com aquells [els joves que festegen en l’amor], que prou més vaga d’ornar l’ànima de belles virtuts, que de cara vestidura el cos; quant més de temps per vós teniu, el passeu sempre o llegint alguna cosa o escrivint, certament, que de molt amb les belleses del cos, aquelles de les altres dones sobrepasseu, de molt amb aquestes de l’ànima, sobrepugen les vostres; i sou vós de vós mateixa senyora estimant molt més de gaudir amb vós sola endins, que amb tots els altres al defora. Que per molt això infinitament sigui; i jo així bon guardó em farà tenir, d’aquesta meva juvenil fatiga, rebut, pensant, per la qualitat dels tractats temes en aquests diàlegs, que pugui esdevenir-se, que d’aquest vostre mateix tan excels i tan encomiable desig [amorós] llegint-los, esdevingueu encara a més lloure. A la de vós plaent bellesa i mercè em recomano, la mà besant-vos. El primer dia d’agost, 1504. De Venècia.
Ratlles d’entendriment i dedició a l’afecte que bé hem de suposar que no foren úniques si dirigim la vista a la correspondència que hi hagué entre ells dos. Quaranta cartes de Pietro i nou de Lucrècia, arquetes de sentiments… o fineses simulades? Alguna hora haurem de dedicar-hi atenció.
Notes
[1] Mario POZZI, “Introduzioni”, Trattati d’amore del ‘500, Reprint a cura di Mario Pozzi, Roma; Bari: Gius. Laterza & Figli, 1975, p. v-lix.
[2] Peter BURKE, La Renaissance européenne, París: Éditions du Seuil, 2003, p. 90.
[3] Giuseppe BETUSSI, Il Raverta i La Leonora, dins Trattati d’amore del ‘500, p. 28 i 340 respectivament.
[4] Massimo FIRPO, “Le cardinal”, L’homme de la Renaissance, sous la direction d’Eugenio Garin, París: Éditions du Seuil, 2004, p. 134.
[5] BURKE, La Renaissance européenne, p. 171-172.
[6] Opere / del cardinale / Pietro Bembo / Ora per la prima volta tutte in un corpo unite / Tomo Terzo / contenente / le lettere volgari / […], In Venezia, MDCCXXIX. / Presso Francesco Hertzhauser, p. 311; la carta entera, 311-312.
