L’IIEB té diverses línies d’actuació relacionades amb la matèria borgiana. A més de l’organització i/o participació en trobades acadèmiques sobre el tema o sobre qüestions afins, i d’una ambiciosa base de dades de documentació borgiana de l’Arxiu Apostòlic Vaticà (antic Arxiu Secret del Vaticà), coordinada per l’historiador i arxiver romà Ivan Parisi, i actualment centrada en el pontificat d’Alexandre VI, l’IIEB manté tres col·leccions editorials en col·laboració amb el segell Tres i Quatre: el Diplomatari Borja, la “Biblioteca Borja” i la “Biblioteca Borja Minor”. El ritme de publicació no és sempre tan regular com es voldria, però actualment hi ha diversos projectes en curs, alguns dels quals han arribat a bon port o estan a punt de fer-ho. Us els presentem.
Biblioteca Borja
D’aquí a pocs dies el lector podrà trobar a les llibreries el volum Els Borja i l’art: Sis estudis i una addenda (Biblioteca Borja, 8), firmat per l’historiador de l’art Marià Carbonell i Buades, mallorquí, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. El llibre, de gran format i magníficament il·lustrat, recull els fruits d’una trentena d’anys d’investigació sobre els Borja, que s’obria el 1992 amb un imprescindible treball sobre “Roderic de Borja, client i promotor d’obres d’art. Notes sobre la iconografia de l’Apartament Borja del Vaticà”, que acompanyava la traducció catalana d’un clàssic de la bibliografia borgiana: Els Borja, història i iconografia, de Mario Menotti. El lector trobarà aquest article al present llibre, convenientment corregit i completat amb una “Addenda et corrigenda” –títol que amaga, de fet, un exhaustiu estat de la qüestió actualitzat de la bibliografia sobre les famoses estances vaticanes i el seu impulsor. Als capítols que segueixen, Carbonell se centra en personatges concrets del llinatge borgià per estudiar-ne la relació amb l’art i la funció com a comitents i col·leccionistes d’art. A banda del mateix papa Alexandre, hi desfilen personatges tan cèlebres com Cèsar Borja, el més gran dels fills tinguts amb Vannozza Cattanei, i les fins ara enigmàtiques figures de la dona i la filla franceses (Charlotte d’Albret i Louise Borgia); també hi trobem noms secundaris però de presència constant en la bibliografia borgiana com el cardenal Joan de Borja el Major, col·laborador estret del pontífex –cosa que no exclou les desavinences puntuals–, o alguns personatges de l’entorn dels ducs borgians de Gandia de les darreries del XVI i el XVII, inclòs l’influent cardenal Gaspar de Borja i Velasco. Els treballs que conformen el llibre de Carbonell, per dir-ho breument –perquè caldrà parlar-ne amb més calma en un altre moment– dibuixen, des d’una aproximació metodològica molt completa (artística, historicocultural, però també arxivística), un esplèndid mosaic del que va ser l’activitat artística impulsada pels Borja en diferents seccions temporals i geogràfiques: la Roma papal a cavall dels segles XV i XVI, el ducat gandià del XVII amb les seves connexions romanes i napolitanes, i les corts reial i nobiliàries de la França del segle XVI –tema, aquest últim, pràcticament desatès per la bibliografia borgiana.
Biblioteca Borja Minor
La “Minor” de les col·leccions de l’IIEB i Tres i Quatre té també un nou títol a punt de sortir al carrer: Les dones Borja. Històries de poder i protagonisme ocult, de la filòloga valenciana Verònica Zaragoza Gómez (Biblioteca Borja Minor, 7). El llibre aplega les biografies de set dones del llinatge Borja i el seu entorn: són tres parelles de mare i filla (Isabel i Tecla de Borja, Vannozza Cattanei i Lucrècia Borja, Maria Enríquez i Isabel de Borja i Enríquez), i una neboda de l’anterior (Lluïsa de Borja i d’Aragó), a més d’un retrat de grup de les monges borgianes de Santa Clara de Gandia. Hi trobem des de la petita noble del XV i les grans duquesses del XVI que gestionen el patrimoni familiar i l’educació dels fills, i actuen com a mecenes a les seves corts, fins a emprenedores i monges de sòlida formació cultural que ocupen càrrecs de govern a Santa Clara i funden nous convents, passant per escriptores actives als cercles literaris coetanis. La seva peripècia vital i cultural les allunya definitivament de la “llegenda negra” o de l’oblit que les envoltava, i recupera el paper que tingueren en la consolidació del llinatge Borja i en la societat i la cultura de la seva època.
L’autora, actualment professora a la Universitat de València, s’ha especialitzat en la cultura literària dels segles XVI-XVIII, especialment en la catalogació, l’estudi i l’edició de la literatura d’autoria femenina en els antics territoris de la Corona d’Aragó, tema al qual ha dedicat la seva tesi doctoral (“En vers vull desafiar…”: la poesia femenina a l’àmbit català (segles XVI-XVIII): edició crítica, Universitat de Girona, 2016) i diversos articles.
Diplomatari Borja
D’aquesta col·lecció, vaixell insígnia de la casa, inicialment dirigida per l’historiador i erudit barceloní Miquel Batllori, que l’havia projectada amb el genealogista valencià Lluís Cerveró, s’ha enllestit un nou lliurament que, Deo volente, veurà la llum els propers mesos: Diplomatari Borja, 6: Archivio di Stato de Siena: La correspondència diplomàtica entre Calixt III i Siena (1455-1458), elaborat per un equip dirigit per l’historiador italià Francesco Senatore (Università degli Studi di Napoli Federico II) i dues deixebles seves, Rita Saviano i Veronica Mele. El volum conté la transcripció de gairebé 400 documents en italià i llatí, redactats a les cancelleries del papa Calixt III i del govern de Siena, a més dels informes enviats des de Roma pels ambaixadors sienesos prop del papa durant els tres anys del seu pontificat; entre aquests ambaixadors destaca l’humanista Enea Silvio Piccolomini, bisbe de Siena, cardenal creat pel mateix Calixt i futur papa Pius II. Els orígens del volum remunten a un article del mateix Senatore publicat a la Revista Borja el 2008-2009.
D’aquest interessant corpus documental, centrat en una ciutat petita com Siena però de gran valor estratègic i eternament cobejada per les potències que poc abans havien signat o s’havien adherit a la fràgil pau de Lodi, començant pel mateix sobirà catalanoragonès i rei de Nàpols Alfons el Magnànim, n’emergeix amb llum pròpia una imatge poc coneguda del papa Calixt, que els estudis de Miquel Navarro Sorní ja havien permès intuir: un caràcter dominant que s’esforça a controlar amb mà de ferro els esdeveniments polítics que afecten Itàlia, sempre amb un ull vigilant sobre el seu antic protector, el Magnànim, i de vegades imprevisible per als diplomàtics inexperts que arriben a la cúria pontifícia. El report en estil directe de les declaracions del papa, inclosos els exabruptes, amb la presència d’alguna frase en català, contrasten vivament amb la documentació cancelleresca i els protocols notarials, d’altra banda dominants en els lliuraments anteriors del Diplomatari Borja.
