Marcelino Unceta. Pau de les Germanies

El prestigi és el nom, molt per sobre de la persona. Ben mirat, és el personatge qui s’imposa a l’individu i no a l’inrevés. I de vegades s’hereta. No valorem les gestes bèl·liques, ruïnoses, de Joan de Borja, sinó la fama del ducat de Gandia i la llegenda borgiana que sepulta immediatament qualsevol dissidència. Alfons d’Aragó pertanyia a una altra nissaga. En altres temps no s’esdevenia així. El renom dels actes precedia les virtuts dels protagonistes i els coronava de certa aura freda i llunyana. Açò passava durant l’acte final de la revolta de les Germanies. Vençuts, penjats i esquarterats els dirigents, se’ls amputaren les parts més significatives del cos i es distribuïren dins d’unes gàbies a llocs distintius del regne de València per a escarment públic. La sang exigeix reparació. I no la hi hagué. Calgué esperar alguns anys, prou, perquè les tesis agermanades trobaren una eixida bastant feble. Révolution avant la lettre? Fos possible.

Un poeta, una dècima, dos personatges i dues batalles. Tot plegat dins el corpus de deu versos estrafets i rima consonant. Ampliem l’espectre i situem el focus de llum sobre els mots escrits, com suggeria Victor Hugo. Francí Oliver fou un poeta nascut probablement a la darreria del segle XV, les notícies del qual són ben aviat escasses i repetides. El primer a escriure’n públicament, dins el relativament coetani any 1565, fou Gil Polo a la Diana enamorada. El poeta li dedicà els dos primers versos, elogiosos però força acompanyats, d’un quartet escrit en castellana lírica:

Ya veo, Francí Oliver, que el cielo hieres
con voz que hasta las nubes te levanta
y a ti también, clarísimo Figueres
en cuyo verso habrá lindeza tanta
y a ti, Martín García, que no mueres
por más que tu hilo Lachesis quebranta;
Innocent de Cubells, también te veo,
que en versos satisfaces mi deseo.

Elevada veu la del poeta, capaç de trepanar el cel amb la sola força de la paraula, de la força lírica del qual no ha quedat rastre, com tampoc d’algun dels altres companys poètics. López Sedano el cita al Parnaso español, editat a Madrid el 1774, entre una llarguíssima llista d’escriptors, extreta de diverses obres apologètiques sense més referència que l’anotació del nom. Més informació inclou Francesc Cerdà. A les imprescindibles Notas al Canto del Turia, publicades quatre anys més tard, el 1778, Cerdà reprodueix un apuntament, avui perdut, de Joaquim Lorga obtingut dels Manuals de Consells de València —p. 154, línia 6, escriu. Lorga el fa fill de Bernat Oliver, doctor en medicina i personatge acomodat, amb interessos econòmics radicats a Xàtiva on el 1492 mantenia un censal. L’il·lustrat, sense addicionar cap altra indicació, reprodueix les úniques dues dècimes conegudes de Francí Oliver amb una sospitosa i cridanera elisió: el lloc de procedència. La primera dècima és una lloança als ducs de Gandia i de Sogorb “por haberse mostrado tan valeroso contra la Germania”. La segona és un cant a la “fidelíssima villa de Bocairent”, per haver-se mantingut lleial a l’obediència reialista. Just Pastor Fuster, a la Biblioteca Valenciana, publicada el 1827, es limitava a reproduir el text de Cerdà, còpia alhora de la nota de Joaquim Lorga. Fuster asseverava santament que el poeta es mostrà contrari a la Germania, posició que deduïa meridianament de la lectura de les dècimes. Fineix la cita amb la datació de l’escriptura d’ambdós poemes en base a una esmolada i fina intuïció: “no constando por otra parte el tiempo en què escribió, me ha parecido fijarle en este año 1522, que es el inmediato a la extinción de aquel partido”. I aquí cessen les notícies sobre el poeta Francí Oliver. La poesia dedicada als ducs diu així:

Lo Borja y el de Aragó,
duchs de Gandia y Sogorp,
de la Germania torp,
perseguiren lo pendó.
Hu fon venzut, l’altre no;
mes en cas tan diferent
cascú es mostrà tan valent
que entre lo que pert e guaña
partí la fama d’España
lo triunfo vert igualment.

Certament que ambdós ducs batallaren contra la Germania amb fortuna desigual. Mentre el duc de Sogorb obtenia nombroses victòries sobre els agermanats del nord, els més febles, el duc de Gandia sojornava a l’ombra del comte de Melito. Altra cosa és que tots dos es mostraren tan valents com assegura el poeta. Fet i fet, durant la guerra mantinguda a la governació de Castelló fou el duc de Sogorb el dirigent capaç de destorbar i derrotar els agermanats a la ciutat de Castelló des d’una situació avantatjosa. Pregonat el sacco pel duc, els d’Onda carrejaren el blat emmagatzemat i se l’endugueren tan tranquil·lament a casa que el cronista no s’està de narrar-ho amb evident fruïció: “Los de Onda, por ser vezinos de a tres leguas, veníales a mano, y con sus rocines ivan y venían a menudo. Y fueron los que se llevaron lo mejor del saco, endemás del trigo, tanto que en aquel año los de Onda no comieron pan de adaça, de que siempre usan comer”. Un parany intel·ligentment calat per les tropes mascarades fou la causa de l’infortuni agermanat. Aquesta derrota inicià la caiguda en dòmino del moviment de la Germania. Poca lluïssor en la batalla i molta notorietat sobrevinguda al duc per la victòria fins a ser considerat un cavaller irreductible. No hi hagué llegenda, tan sols la notícia difosa per la noblesa de la por d’un dirigent notable dels revoltats, capturat i executat immediatament. El triomf se celebrà a Sogorb, amb vi reial, el carló, i confits de Gandia, sota la llum d’espelmes amartellades sobre canelobres cerimonials, en un saló amb parets de draps historiats, taules allargassades, seients entapissats, cares pàl·lides i espectres tenebrosos de bronze rondant. No feia calor, no. El foc esclatava animat a la llar.

La derrota del Vernissa significà un afront i una vergonya força crítica per a Joan de Borja, III duc de Gandia. Entestat i obsessionat a enfrontar-se als agermanats dins el seu territori, aconseguí la complicitat del comte d’Oliva i tots dos procuraren doblar la voluntat del comte de Melito que, més prudent, aconsellava cercar una ocasió més convenient per a la batalla. S’hi dirimien massa interessos personals, però. Derrotats, humiliats i fugits, els mascarats marxaren a corre-cuita vers Dénia, on els esperava la salvació marítima via Peníscola. Torbat, el duc de Gandia passà per Gandia, cobrà la família i féu caminet cap al port denier. Vençut, sí, tan valent…, no hi consta, almenys a la batalla del Vernissa. I “entre lo que pert e guaña” la noblesa vencé la Germania, assolí el ‘triomf ver’ i començà la repressió.

Tot manté un aire antic i tèrbol, d’imatges llunyanes i borroses, inscrites sobre papers de vencedors. Fetes perdudes i ancianes, vet aquí. És el repte de la imaginació i la llegenda unides per mostrar un model, una majestat de fets, d’actes, de victòries i derrotes populars.