Castell de Peníscola. Font: Wikimedia Commons.
La parauleta, oi?, no era esperada al blog i fins jo mateix me n’he encertit, vaja!, m’he assegurat del que vull amb ella dir.
Prosopografia, descripció dels trets físics d’algú i també, amb cert gruix de dades, descripció dels personatges rellevants d’una època, contrada, professió, etc. Es tracta, doncs, d’una paraula tècnica per al contingut d’un episcopologi del qual ja se n’ha parlat en aquests articles voleiants per internet.
En efecte, mossèn Gregori Ivanyes, al segle XVI, enumera i un poc descriu un a un els bisbes de la Seu de València fins al seu temps. Es tracta de la segona accepció de la parauleta en el diccionari, res de la primera. Aquesta, percaçaria dels antics la talla, el pes, els trets del rostre, l’aire en el seu caminar… I, de saber-ho, res no té a veure amb l’ofici episcopal, oi? Per tant, res. La segona accepció, però, és una altra cosa, encamina l’estudi cap a la filiació, a l’ofici exercit, la descripció del capteniment, virtuts (no cal els vicis), coneixements i habilitats de governament si es tracta de personatge que hagi exercit poder… Doncs bé, en aquest episcopologi hi ha paraules belles dedicades a l’onzè bisbe (en el llistat que en fa, però avui sabem que segurament li correspondria el lloc vint-i-vuitè), que un dia, temps després, arribà al bisbat de Roma, això és, a papa amb el nom de Calixt III.
“Paraules belles”, sintagma que vol dir la constatació i transmissió a la posteritat de virtuts i qualitats perquè la tradició (pensem en l’oral) les retenia en el seu record, o bé perquè el sintagma s’adeia d’allò més a la raó esclaridora d’un fet històric de primer ordre en què ell participà i que, rememorar-lo, és el primer que fa mossèn Ivanyes. Breument. Ha mort Benet XIII. A Roma hi pontifica Martí V. A Peníscola, el grupet de cardenals del difunt Pedro de Luna, desposseït del papat pel concili de Constança, n’elegeixen un successor que serà, doncs, un antipapa. No hi ha manera d’acabar amb el Cisma d’Occident? Al mateix temps que això passa, més cap a llevant, el rei Alfons el Magnànim viu amb un estira-i-arronsa amb el papa de Roma per la possessió del regne de Nàpols. Què fer? Passa el temps i un dia el monarca pren la decisió. El rei Alfons tramet el seu secretari i conseller més entès en lleis civils i eclesiàstiques, Alfons de Borja, a Peníscola perquè convenci Gil Sanxis Munyós, que s’ha triat el nom de Climent VIII, perquè reconsideri la seva situació i la general de l’Església i fins la dels regnes europeus –eren temps de cristiandat–, “lo qual negoci, no sens molt treball e indústria, recabà”, precisa l’episcopologi. Lloat sigui Déu i ja tenim, en premi a la seva habilitat diplomàtica, a la seva persuasió argumental i destresa pacient, el primer bisbe Borja a València, 1429. Què menys com a premi per haver acabat definitivament amb la resta que romania del Cisma d’Occident! El darrer de la família Borja que seurà al bisbat –sense haver-hi hagut cap interrupció– morirà el 1511. Vuitanta-dos anys de Borges a la diòcesi valentina!
Doncs bé, la proesa de convèncer Climent VIII a la renúncia d’un papat fora de lloc, dolent per a la cristiandat, fou d’aquelles que certament fan història. D’aquí, si més no, sembla que arrenca la molt bona memòria d’Alfons de Borja i l’episcopologi la consigna. Qui era, doncs? “Era de nació valencià […] fill de Domingo de Borja […] y de na Francisca, cónjujes; doctor en cascun dret […] y aprés, per sa molta doctrina y saviesa, lo rey don Alfonço lo féu son secretari y de son Consell real”. I així, literal i amb els retalls pertinents, continua Gregori Ivanyes i sabem que “Fon fet cardenal […] aprés d’aver, ab sa saviesa y prudència, concordat al dit papa Eugeni y al rey don Alfonço en la discòrdia sobre lo realme de Nàpols […] Fon tanta la bondat, prudència y doctrina de aquest prelat que, vacant la Sede Apostòlica per mort del papa Nicolau quint, fon elegit…” papa! I no renuncià al bisbat de València i s’explica el perquè: “Era tan lo zel y afectió que a la església de València tenia […] essent tanta la cura y sol·licitut que tenia, no menys era ben regit y governat que si fóra present”. Però es va posar malalt i decidí cercar el seu successor a la Seu valentina. Va triar el seu nebot Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI.
Diguem que avui, això de la vida i miracles d’algú, ho coneixem de cap a cap en el cas d’Alfons de Borja / bisbe de València / papa Calixt III no sols de bona tinta anyenca, sinó pel seu millor historiador, Miquel Navarro Sorní, amb una densa dotzena de llibres i articles i un gavell de documents. Per tant, amb el valor corresponent, aquest testimoni de “paraules belles” de l’episcopologi de Gregori Ivanyes es podrà afegir a les dades de la història d’aquest personatge i ara m’és l’excusa plaent de dedicar aquest parell de pàgines a M. Navarro Sorní amb admiració.
Un parell de pàgines, sí; la idea de dedicar-les, bé; la feina feta, també. Però una hora o altra una cuca pessiga, com si et digués: –Sempre amb els Borja, pesat, mira que té morts la història i voltes una sola sínia… sí, bé, m’hi he lligat sense voler, giro i em sembla avançar… Hi ha una resposta perquè justament soc, ara, en un blog Borja. Us la transmeto.
Més per casualitat que per amplitud de coneixements, però això és ara indiferent. Montserrat Roig, en un dels seus contes, intitulat amb vuit paraules –catalanes, per suposat– corresponents a unes altres gregues (em veto de cercar si una més o menys) del primer cant de l’Odissea d’Homer (quina la murrieria de la Roig!: no diu quin hexàmetre i és el segon de la segona versió de Carles Riba després, compte!, de la invocació a la Musa, per tant, l’hexàmetre 12 i calla el traductor perquè, de qui vols que sigui?…). Bé, escriu, a sota el títol, unes frases d’un per a mi desconegut (que n’és de vasta, la ignorància!). Fas per superar-la, la ignorància de l’autor desconegut sota un hexàmetre, perquè ha estat triat com a pare –diguem-ho així– del lema orientador del conte. Per la superació venturosa, doncs, ja sé qui fou. Marcel Schwob que va escriure vint-i-dues breus biografies imaginàries davant d’un teló de veritats del passat, Vies imaginaires, llibre publicat el 1896 a París. Sí, ara en sé coses, però no s’hi val a presumir de saber-les. La sort m’ha dut al conte Escapats de la guerra i de l’ona i a l’escriptor francès. El tros seleccionat per M. Roig diu, traduït:
no hauríem de descriure amb minuciositat l’home més important de la seva època, o assenyalar els que foren més cèlebres en el passat, sinó narrar amb la mateixa preocupació les existències úniques dels homes, tant si van ser divins, com mediocres o criminals.
I així sona l’original com a darreres ratlles al prefaci del llibre, escrit pel mateix Marcel Schwob, (pot llegir-se per internet):
il ne faudrait sans doute point décrire minutieusement le plus grand homme de son temps, ou noter la caractéristique des plus célèbres dans le passé, mais raconter avec le même souci les existences uniques des hommes, qu’ils aient été divins, médiocres, ou criminels.
D’acord, d’acord. Totalment. Però que sigui permesa una excepció. Més exactament: acceptem que no s’hi pot fer res: es fa present, inevitable, inexorable per segles, l’excepció –o fascinació?– dels Borja. I em resigno, quin remei!, als contradictors, si existeixen!, que la vulguin negar.
