Caixa de núvia, c. 1480 (Florència, Museu Horne). Font: Web Gallery of Art.
.
al qui dirà: “Més val que em mir”,
jo li condamne lo procés.
I. Jo no sóc més que una dona valenciana. Òrfena i viuda. Morí mon pare i ma mare em portà amb els meus germans en aquesta ciutat, a ca mon oncle Alfons, ara papa. Ma mare procurava per ell i ell per nosaltres. Em casí joveneta, a 13 anys, sense altra cura. Vidal era més major, bastant. Senyor de Pego i de Murla. Bon pretendent, m’aconsellà ma mare. Habite a València al palau dels Vilanova, herència de mon marit. Ara és mort, a poc ha féu l’any, Déus l’hi perdó. Reste sola i sense conhort. Mort és amarga, poden-ho dir los qui la sabor senten. Hi vingué molta gent, al dol. Els servents cridaven espantats el seu senyor. Els parents m’aidaren en el trànsit i aquietaren els criats, serens, amb delicadesa. Malament viu qui té lo pensament per enemic i a mi em fusa com un verm. De nits, els llençols pesen una barcella i note la pesantor del temps mentre passa. Se n’ha anat i continua sent visible, quasi a tocar, però ja no hi és. La mort és muda i només permet el silenci estremidor. No passes avant lleugera ombra que jo ja no m’espante. I no penses ànima mia que llarg espai jo em detinga. Aprés ma mort lligueu aquestes dos ànimes, les quals una amor havia lligat en vida. Així els cossos morts, abraçats, romandran dins el sepulcre. Jo, en dolor vivint, contindré la pena. Vine, rei de dolor amb corona de misèria perquè les mies paraules són senyals amb els quals les intencions se mostren. No m’he trastornat, almenys encara, com m’explicava Na Jerònima de la dolor de Blanca d’Aragó, priora del monestir de Santa Maria de Sixena, en la mort del seu germà Joan. No ho pogué pair. Tan pesarosa estava que una nit malenconiosa d’hivern demanà al canonge les claus de la Seu de Tarragona on l’havien sebollit amb la intenció de pregar tota la nit per la seua ànima. Hi acudí a resar amb unes monges del convent. Destaparen el sarcòfag i amb un llenç blanquíssim, com una mortalla divinal, embolcallaren el cos i se l’emportaren a Sixena a soterrar.
La fama en infern crema.
II. Explica mossèn Eiximenis que les dones, a causa de sa natura freda, abundosa en flegma, quan s’inflama i s’encén es torna molt i molt calda, més que l’home. Com la llenya verda que, quan és encesa, calfa més que la seca. El fluix lunar ha vingut de sobte, torrentós, imparable, cald i afeblidor com poques coses que al món sien. És capaç d’ennegrir el bronze, de fer perdre als arbres els seus fruits i d’enrabiar els gossos que s’haguessen engolit qualsevol cosa que hi hagués tingut contacte. Això afirma sant Isidor al seu llibre. I jo no ho veig enlloc. Puniment de Déu per pretendre equiparar-se la dona a Déu i per això destinada a patir humiliació i vergonya, que dura quasi tota la vida terrenal. Damnades a tenir fluix de sang tots mesos, del qual vénen, ço diu Ciprianus, males odors, per les quals hem de recórrer sovint a perfums i d’altres aromes precioses que la sentor apaguen. M’agita, em decandeix i m’incomoda, però és l’estigma de les dones i l’hem de suportar humilment. És cosa feminal, vergonyosa, de les parts secretes, heretat d’Eva. No en puc parlar sinó és al metge, que usa termes i vocables especials per velar son parlament i que altri no ho entenga. Com els pecats de la carn que em fan maldecaps i migranyes quan he de confessar. He de cercar una llengua fosca i tortuosa, tot i que la bona indústria del senyor rector és capaç de discernir ço que vull explicar-li sense detall. Costa de respondre a qüestions tan pertinents com presenta el mossèn que hàbilment interpreta els meus silencis i les respostes torbades i vergonyoses i m’evita pronunciar paraules tan lletges i sutzes.
D’açò que el cos dol en parla la boca.
III. Passem un estiu plaent, absent de grans calors i vida congoixada. La fruita esclata saborosa a sobre de la font i és delit donar-hi un mos. Na Isabel m’ha tramès invitació a son hostal. Hi resideix gent d’interès per les lletres, cavallers valencians i forasters de visita a la ciutat hi acudeixen a casa sua, capellans i dames de bell dir. Fa de bon desig anar-hi. Lluís de Requesens, Bernat Miquel, Bernat Fenollar, Martí Miquel i Joan Roís de Corella hi seran, entre d’altres escriptors de fina poesia, dels quals madona Suaris m’ha remès uns plecs. Hi recitaran poesia i oirem els exactes i grats mots de grans oradors. Na Isabel manté judicis grans i subtils arguments que sap fer conèixer als disputants contraris. S’hi concentren altres personatges de gust i parlar discret. Res indegut no cap en son hostal. Els amadors de la poesia magnifiquen l’estança i la serveixen amb amor. En Simó Pastor li ha escrit una lloança pública plena de gentilesa i bons mots. Bon tenir fa amics en la cort.
IV. Rebuda he una lletra de mossèn Ausias, trobador de lletres on hi haja, amb una bella demanda que no gose a deixar de llegir delitosament. Exagera mossèn March en elogis i lloança. No sóc tan formosa ni tan capaç, jo. És un debat entre desiguals, tanmateix. He de reconèixer la gentilesa del poema i les gracioses paraules que em dedica. Ardida escriptura i celada intenció. Sonen a les mies oïdes sense cap treball la suavitat de les seues elegants paraules. La mia pensa ateny llegint l’alt estil de la sua poesia que em treu dels enganys, el costum i la solitud. Però no hi puc jutjar malgrat la dolça complaença que em recorre el cos llegint sos versos. Hauré de pensar-hi una resposta.
Escriu mossèn March:
Entre els ulls i les orelles
jo em trop un contrast molt gran
e d’aquell jutgessa us fan
parlant de vós maravelles..
Dient los ulls que val molt més
de vós lo veure que l’oir.
Elles no hi volen consentir,
dient que lo contrari és..
Vós, qui de totes valeu més,
així de fora com de dins,
d’aquests dos senys mirau les fins
e no l’esguard que propi els és.
Experiència m’aferma en lo juí meu. Desitge no haver errat tant que reste inconnexa la relació que la sua carta raona. En jamai creguí que fossen destinades a mi aquestes rimes. La gratitud mia és segura mes m’atordeix i atorrolla la sua coneixença i que l’expectativa no sia satisfeta. La claredat de naixença m’acompanya i he d’assegurar-hi els mots a emprar. He seguit amb aplicació les lliçons apreses i sent la necessitat d’expressar la distinció i el refinament que fa la vida de ben passar. És la sensibilitat de cor i l’exercici de l’amor i la poesia el que ens distingeix d’altres gents. Mon marit no em volia ociosa perquè, deia, que una dona d’honor qui fos ociosa era bastant per a corrompre tota una ciutat.
Errant amb delitós estudi en els florits i verds camps de l’afable poesia, aussant les àncores de l’oci peresós i metent-me dins els prats del reposat silenci, estendré les càndides veles per a fer el plaent exercici de la mia vulgar poesia. Demane de gràcia no enutjar mossèn March i que sia content de rebre la mia contestació, per ço que no el puc plaure en la mateixa mesura que m’ha delitat el seu escrit. Li demanaré comprensió i continència per ma resposta.
De poca brasa se fa gran foc.
Oïdes vostres raons belles,
bon mossèn March, a qui em coman,
responc-vos breu al que dit han
segons juí que faç d’aquelles..
Molt poc estim lo que en mi és,
mas, puix forçat és lo meu dir,
al qui dirà: “Més val que em mir”,
jo li condamne lo procés..
Però, si parle lo revés,
de veritat mudant camins,
a vós remet los meus juïns,
qui sou de tots lo més entès.
V. Dia de la creu de maig. Maig marçal, mortaldat o fam, diu l’adagi. I s’ha presentat a ciutat. Oriola i Xàtiva pateixen el mal. Els reis i infants que sojornaven a València s’han assentat a Quart, lluny de les gents. La calamitat s’estén per tot el regne com una centella. El comte de Foix i els ambaixadors de França, Gènova i Provença han eixit vers les seues terres avui mateix. Tot és espant, trastorn i confusió. Les grans famílies han desparat casa i han fugit a llocs llunyans de la maldat. El senyor rei ha promulgat un manament per evitar enutjar Déu, així ha interdit els juraments i els jocs de daus i cartes i ha ordenat que les bagasses sien tancades a la pobla, car moltes vegades se segueix que algunes d’aquestes dones emmalteixen d’enfermetats i dolències contagioses, de les quals ultra se segueixen molts grans inconvenients i danys als qui conversen amb aquelles, omplint-se de mal francès. Per a gran remei, el capítol eclesiàstic celebra missa cada dia a l’altar de Sant Sebastià per a guarició del regne i de tota la cristiandat.
No pot fugir ningú a sa ventura.
(Publicat al volum col·lectiu Silenciades, Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2016, p. 65-73,
presentat durant el XX Homenatge a la paraula.)
.
