Na Tecla de Borja i Borja, oriünda de Xàtiva, nasqué a la llum del ducat de Gandia en un any contradictori i difícil. La derrota naval de Ponça, entre la boira estiuenca i les boles de calç genoveses que convertien en fum els núvols pasturadors, significà la presó del Magnànim, de dos infants i de bona part de la noblesa de la Corona d’Aragó, de forma tal que només cinc naus es feren escàpoles, de l’estol reial. La reina mare Elionor, la Ricahembra, morí de tristícia, vespres de Nadal, en veure els fills encarcerats. Aquell any de 1435 el cel anunciava fenòmens que delataven l’excepcionalitat del temps corrent. El “XXIII del mes de febrer s’esdevingué un gran miracle en lo palau del rey de Castella, que s’obrí lo cel per una hora e mitja ab tanta claredat com si lo sol fos a migjorn. E féu un tro molt gran e de aquell tro esclatà lo lleó del rey de Castella. E aquella claror fon de nit”. El protector picava l’ullet i el 6 “de noembre, diumenge en la matinada, fon eclipsi de la luna e durà IIII ores”. El factor històric feia presència efectiva i dotava d’interès el naixement del tercer plançó de la família Borja.
Instal·lada amb sa mare vídua i sos germans al palau arquebisbal de València, custodiats per l’oncle Alfons, bisbe de València llavors i futur papa Calixt III, na Tecla fou instruïda refinadament i pulcra, causa probable de la insistència d’una mare obstinada, forta i d’àmplia visió o de la del seu germà Roderic, que ja filava ambició. La joveneta cantava, escrivia versos i rebia formació universitària -és un dir. Segurament seguí estudis superiors a l’Estudi General als locals ranterets a l’església de Sant Llorenç. Llegia el llatí i el grec i tocava la lira. Per al pare Batllori, na Tecla s’assemblava força a sa mare Isabel. Una excepció en el cantó femení, destinada inicialment a mantenir unes pautes vitals allunyades del pensament i l’acció. El costum de l’època, sermons i predicacions religioses, i l’àmplia divulgació i aplicació dels textos bíblics condemnaven les dones a una conducta moral immaculada, compresa dins la trinitària concepció masculina: virginitat, castedat, fecunditat. Això en el millor dels casos; a l’altra banda hi havia la tradició pecadora de les filles d’Eva amb el simbolisme culpable aparellat.
Na Tecla hagué d’afrontar no poques dificultats i entrebancs per adquirir els coneixements que la convertiren en una excepcionalitat entre les dones valencianes del Quinze. El llinatge familiar, la sòlida formació rebuda i la proximitat al poder li atorgaren una capa de prestigi dins els àmbits intel·lectuals. Relacionada amb la cort de la reina Maria, mantenia contacte assidu amb escriptors i pensadors del seu temps. Hem de reconèixer-li la glòria incerta de ser una de les poques dones antologades, encara que no estudiades, que escrivien en català i mantenien una presència literària activa. Alguns estudiosos argüeixen que degué començar a escriure cap als vint anys. És considerada la persona més culta de la família Borja en una època de confrontació, bandositats i lluites feudals. Un temps també de foment i expansió literària fins esdevenir el més important de la literatura catalana de tots els temps.
Segons el costum, fou casada amb Vidal de Vilanova, enviduà aviat i no consta que en romanguessen fills. Dotada de caràcter i decisió, com sa mare, exigí als hereus del seu marit la restitució del dot i l’escreix. Atesa la insolvència de la família, s’adjudicà les baronies d’Atzeneta i Pego, senyoria dels Vilanova, que llegà en morir a sa mare Isabel i als seus germans Roderic, Joana i Beatriu. Aquesta herència fou motiu de contínua discòrdia judicial. Morta el 29 d’agost de 1459 a causa de la pesta, tan sols havia viscut uns intensíssims i brevíssims 24 anys. Antonio Tridento, secretari del seu germà Roderic de Borja, li dedicà uns versos des de Màntua per la seua mort. Un senyal de la cordial relació mantinguda amb els cercles creatius.
Dins la literatura catalana antiga les composicions femenines són menys que una rara avis; en pura realitat, no hi són. Alguns historiadors de la literatura medieval han incidit sobre la “imposibilidad” d’una escriptura femenina perquè l’art poètica era territori d’hòmens i la dona, si hi assistia, ho feia “de bulto”, com li agradava dir a la gran Carmelina Sànchez-Cutillas. De fet, el cas de na Tecla i Ausiàs Marc, no deixa de ser una qüestió puntual en una societat majoritàriament marcada per la ideologia religiosa i feudal. Coneixem la seua veu a través de textos esparsos, que denoten una presència exigua. Havíem de recórrer a d’altres tipologies textuals per saber la valoració personal i l’experiència lírica d’aquestes dones.
Na Tecla protagonitzà un debat literari, reproduït en diversos textos històrics, on un ancià i famós Ausiàs Marc li dedicà un poema que glossava la bellesa de la dama, ja vídua, no sabem si perquè realment era bella o bé perquè volia congraciar-se amb Calixt III. Na Tecla devia assistir a les tertúlies literàries de València, a les quals les dones podien acudir per escoltar els poetes o bé per llegir algun text, com recullen les obres coetànies. A hores d’ara potser semble excessiva la descripció de l’autora feta per Massó i Torrents: “poetessa i al mateix temps […] dama intel·lectual”, però almenys casa amb la minsa informació coneguda. El text fou escrit un any abans del traspàs de na Tecla i és citat sota aquest títol: Demanda feta per mossèn Ausiàs March a la senyora Na Tecla, neboda del Pare Sant. Les dues composicions podien formar part fragmentària d’un intercanvi epistolar entre tots dos avui inconegut. El poema ausiasmarquià fa així:
Entre els ulls i les orelles
jo em trop un contrast molt gran
e d’aquell jutgessa us fan
parlant de vós maravelles.Dient los ulls que val molt més
de vós lo veure que l’oir.
Elles no hi volen consentir,
dient que lo contrari és.Vós, qui de totes valeu més,
així de fora com de dins,
d’aquests dos senys mirau les fins
e no l’esguard que propi els és.
El territori cortesà en què s’inscriu el poema embrida severament forma i mots. La interrogació “esquiva”, anota el crític, prové tant del model emprat com de la persona receptora. Un “contrast” retòric que cerca el joc i situa la resposta, sagaçment i delicada, en mans de la dama. Un escriptor entenimentat i expert com Marc no podia comprometre’s d’altra manera amb la figura de la “neboda”, clara dependència familiar present al títol.
Amb subtilesa i finor eminent, na Tecla de Borja accepta l’envit de tan gran escriptor i respon amb habilitat literària per assumir les regles del joc i refusar educadament la demanda implícita. Modèstia? Galanteig? Més aïnes sembla part d’una relació literària, amable, graciosa i d’intercanvi admiratiu, si se’m permet. Una manera de demostrar-se el respecte mutu i fins i tot una possible amistat. Na Tecla no desitja ser jutgessa de la seua bellesa, malgrat que es complau dels mots dedicats pel poeta i a ell remet el judici final per tenir-lo pel més expert. Llegim l’única mostra de la seua escriptura:
Oïdes vostres raons belles,
bon mossèn March, a qui em coman,
responc-vos breu al que dit han
segons juí que faç d’aquelles.Molt poc estim lo que en mi és,
mas, puix forçat és lo meu dir,
al qui dirà “Més val que em mir”,
jo li condamne lo procés.Però, si parle lo revés,
de veritat mudant camins,
a vós remet los meus juïns,
qui sou de tots lo més entès.
Notem la delicadesa del dir, la forma intel·ligent en què embolcalla els mots per no caure en el parany subtil parat per Marc. L’ús del mateix metre i rima són les armes usades al poema, com era d’habitud en el model emprat de preguntes i respostes. Hem de reconèixer a la jove poetessa l’habilitat i destresa emprades. S’encomana al reconegut escriptor amb una marcada ironia burleta no exempta de profunditat, atesa la fama d’home femeller de Marc. Malgrat la brevetat de la mostra, tot i la fugacitat del moment, hom pot calibrar l’agudesa intel·lectual de la dama que sap defugir el debat sobre la seua persona, però que coneix el pes i la qualitat de la seua bellesa.
