Cèsar Borja com a arquebisbe de València. Font: Catedral de València.
Aquest enigmàtic títol té fàcil explicació i aviat es comprovarà.
En un dels sis primers mesos de l’any 2018 va publicar-se (enguany, primer aniversari per celebrar-ho), un text del segle XVI escrit aleshores a València i avui encara conservat a la seva catedral. Aparentment un document amb les corresponents discretes, més o menys, novetats en història petita, la d’una ciutat i bisbat, un nou testimoni de la llengua amb les sempre interessants descobertes, per poques que siguin, en el camp lèxic, morfològic i sintàctic. Doncs bé, en una de les pàgines del document es llegeix aquesta afirmació: “… y del qual, per aver-ne molts escrit y ésser preter institutum, no·n direm res”. Això és, de qui s’esmenta la vida amb quatre episodis, no cal parlar-ne més perquè d’aquest personatge hom en coneix, passats més de cinquanta anys, fil per randa, ventures i desventures, misèries i miracles. Però es dona el cas que en aquest document del segle XVI, dit personatge va acompanyat de molts altres i molts li eren parents que visqueren llargament fruint i essent exemple “ab sa saviesa y prudència” i algun “in aetate florida obiit”, que la mort, ja ho sabem, no para esment en l’edat quan dalla. Si el lector ja és enllaminit en aquest punt, serà el d’oferir-li les dades aclaridores i avançarem sense massa giragonses.
L’episcopologi valencià de Gregori Ivanyes (Segle XVI). Estudi i edició. Emilio Callado Estela – María Milagros Cárcel Ortí – Joaquim Martí Mestre – Vicente Pons Alós. Pròleg d’Antoni Ferrando. València; Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018.
Amb el títol davant, ara sabem, per tant, que es tracta del llistat dels bisbes que regiren la Seu valentina, escrit per un beneficiat en ella i que hi trobarem, al llarg d’un segle, la presència de la família Borja. La novetat? La senzilla manera de presentar cadascun d’ells, algun breu comentari o judici –excepcionalment agut– i l’elenc total dels Borja presents en la vida eclesiàstica del bisbat de València aplegats en un apèndix al mateix episcopologi. Gregori Ivanyes recensiona la descendència de “Domingo de Borja y Francisca, conjujes, filii”; “Filii Ianfridi et Elisabet”; “Filii Janfrido Lançol, aliter dictus de Borja et Joanne”; “Filii Roderici de Borgia” i “Series familia domus de Borja sunt que sequuntur”. En total 63 amb el cognom de l’ínclita família, sense comptar esposes i altres parents que evidentment s’esmenten en la presentació dels estrictament cognominats Borja. Déu n’hi do!
Com que segurament hi haurà coses a dir de més d’un dels Borges d’aquest episcopologi, potser que avui ho deixem en qui ha merescut tenir una reduïda explicació perquè hom ja era sabedor la seva història. Bé, no ens enganyem en dir que l’explicació és curta. De fet és una de les llargues si bé que, comparada l’extensió d’allò que s’hi conta amb el que es podria contar… així, per comparació, sí que és curta. El títol ja té gruix: “Cèsar de Borja, cardenal tituli Sancte Marie Nove, tretzè bisbe de València y primer archebisbe”. Dades que consigna: ésser fill d’Alexandre VI, bisbe de Pamplona, cardenal i 17 anys, “de tal manera que fins a edat de vint-y-set anys tingués lo dit archebisbat en comanda, tenint sols títol de administrador. E des que tingués los vint-y-set anys conplits, tingués dit archebisbat en títol, nomenant-se archebisbe”, deslliurat de les obligacions de Pamplona. A continuació es conta com en prengué possessió per poders, que en tingué l’administració de lluny estant, evidentment, durant “sis anys, los quals se compliren en setembre de l’any 1498, en lo qual mes lo dit Cèsar de Borja renuncià a la administració del dit archebisbat”.
Un cop sabut això, llegirem les ratlles darreres i en la seva concisió descobrirem el pes del personatge. “Y enaprés fon casat ab una filla del mossur de Tabrit y fonch duch de València en França, y nomenava’s comunament lo duch Valentino, y del qual, per aver-ne molts escrit y ésser preter institutum, no’n direm res”. No ben bé, perquè hi ha una línia més: “Feÿa armes les mateixes de son pare Aleixandre. Sols direm com lo mataren en Navarra en lo any MDXII” (compte! un canvi de lletra, X per V, altera l’any cert de la mort de Cèsar, 1507).
La dolçor o picantor de la notícia rau, tanmateix, en com ens és donada, si més no en aquesta part final on, doncs, farem parada per fixar-nos-hi un poquet. Es tracta de llegir amb els ulls d’avui allò que no deia el text als ulls de qui ho va escriure. De fet, ara, és un rellegir-ho per passar l’estona. Ho declara netament el verb primer: fon casat. Evident! Si plegava de fer carrera eclesiàstica bé calia aprofitar la nova situació per a una jugada política que valgués si no en or, sí en bona plata a la taula d’Europa on seia en presidència el papa Alexandre VI fent i desfent pactes i aliances i estratègies (per cert, aquesta taula la té parada, per exemple, Jerónimo Zurita i no és pas avorriment el que provoca la seva lectura). El xicot ja grandet s’havia de casar amb branques de contrapès a les que s’asseien en aquesta taula –o com posar gruix a les potes que es movien perquè el de sobre no rellisqués pel cantó de més perill. “Mossur”, una manera d’escriure un mot francès. I això de “Tabrit” volia dir Labrit: un llinatge gascó, el de casa Albret, senyoriu de les Lanas en llengua gascona (Landes en francès), al nord dels Pirineus atlàntics, que tenia un castell a la vila de Labrit i que en 1484 accedia a la reialesa de Navarra en casar-se Joan d’Albret amb Caterina I de Foix, reina d’aquest regne. Endavant: Cèsar fou casat amb Carlota d’Albret, germana d’aquest flamant rei navarrès Joan, el III. Un bon casament que aplaudí (també entenguem manegà) el rei de França, Lluís XII que per mans d’aquest novell casat havia rebut l’anul·lació papal del seu matrimoni amb Joana de Valois… Ves per on! En l’any de 1498 hi hagué casament i descasament i tots contents. Per tant, amb tota la raó d’aquest món de mones (és la frase popular) monàrquiques, cardenalícies i pontifícies, que Cèsar fos fet duc del Valentinès era el mínim –un títol que el bon mossèn explica amb un “de València en França”. I l’episcopologi diu amb el seu català “nomenava’s comunament”, oidà!, que Cèsar es deia a si mateix de manera normal o normalment… coses dels vells redactats. Prou, s’ha acabat, és duc i molts ja n’han escrit vida i miracles, pleguem; a més a més, com que ja és preter institutum, que vol dir ‘fora de la institució eclesiàstica’, res més a dir en aquest episcopologi de València. Bé, sí, un poc més. Això de “feÿa per armes”, vol dir que tenia un escut, no el del braç esquerre, sinó l’heràldic, com el del seu pare. Què menys! si l’havia fet cardenal, si ara el casa amb la parenta de la reialesa navarresa, si el fa portador de papal decisió per alegrar d’allò més el rei francès descasant-lo, què menys que un bou heràldic! S’acaba el text: “Sols direm com”, un “com” que vol dir “quan” en la llengua d’aleshores i aquest quan és que el mataren i en la mort restà l’any de 1507. Descansi en pau. Si el deixem.
