Escriure no és el mateix que escenificar. Com llegir no és tampoc el mateix que veure representar. No cal dir llavors que, en el seu moment –a mitjan darrera dècada del XIX–, El Concili de l’Amor va quedar-se en lletra impresa, sense poder pujar a cap escenari. És més: al seu autor, fill de pare italià immigrant i de mare alemanya d’origen hugonot, aquesta obra, tot i haver estat editada a Zuric, li va valdre judici i condemna a un any de presó per blasfem a la seva Baviera natal. Cosa que va propiciar evidentment que n’apareguessin tres edicions en menys de dos anys. I que Panizza es veiés nimbat amb una aurèola de maudit que, amb el temps, no va fer sinó augmentar. Els seus lectors, d’altra banda, es van quedar també en això, en lectors devots, sense que ni ells ni qui fos poguessin accedir a l’obra també com a espectadors. Rescatada de les catacumbes germàniques el 1960, gràcies a la traducció francesa de Jean Bréjoux i del prefaci reivindicatiu d’André Breton, El Concili de l’Amor, reimprès en facsímil el 1962 a Schleswig-Holstein, va patir encara un segrest, fins que la nova causa incoada va ser sobreseguda.
Una recepció –aquí només esbossada– tan discontínua, doncs, com igualment trasbalsada. Explicable per la trajectòria de l’autor: libel·lista enfrontat amb els poders terrenals i espirituals de l’Alemanya kaiseriana. Però també explicable per causa de la incapacitat d’encaixar una crítica a valors tinguts (s’hi cregui o no) per intocables. I d’entomar-la, a més, tot sabent destriar realitat de ficció. Ja que una cosa és un atac des de la denotació contra tal institució o creença, i una altra de molt diferent és arremetre des de la connotació contra la caricatura que d’aquesta mateixa institució o creença se n’ha acabat generant, de vegades amb la mateixa anuència o complicitat d’aquestes. Segons s’esqueia amb la idea de divinitat i de la fe en el marc històric en què Panizza ambienta la seva farsa: la cort papal dels Borja. No són aquelles ni menys l’espurna de sobrenatural que nia en tot home, allò que impugnava Panizza –en declaració d’ell mateix davant el tribunal que va jutjar-lo–, sinó la degradació a què havien estat sotmeses per obra d’uns seus representants que, d’acord amb la llegenda més o menys negra que de sempre els ha envoltat, s’aplicaven a fer exactament el contrari del que aquelles prescrivien.
A banda aquest propòsit d’escarni d’una religió corrompuda, no costa gaire detectar en El Concili de l’Amor obsessions inequívoques de la fin du siècle: el sentiment d’ambivalència davant la femme fatale o l’esverament per la sífilis, presents entre d’altres obres en una de gran repercussió llavors i que Panizza, perfecte francòfon, possiblement coneixia, l’À rebours de Huysmans (1884).
Prescindint però de referències erudites i contextuals, la pregunta clau aquí és: es fa llegible avui El Concili de l’Amor? I, sobretot, fóra representable? La resposta en tots dos casos pot ser positiva. El grotesc hi és prou deliberadament hiperbòlic com per suscitar abans la franca rialla que no pas l’escandalitzada ganyota o l’avorrit badall. En l’àmbit de la sexualitat –en paper, en pantalla i en viu– la gent està avui tota curada d’espants. Mentre que la presència omnímoda de la sida als nostres dies, així com la revifada dels fonamentalismes confessionals, fan que la tragicitat inherent a aquesta farsa –a tota bona farsa– no s’hagi diluït en el decurs del segle llarg que ens en separa. Se li pot demanar gaire més?
Bibliografia
PANIZZA, Oskar, Das Liebeskonzil, Projekt Gutenberg-DE.
VERNE, Jules; PANIZZA, Oskar; SWINBURNE, A. C., Teatre borgià, 1, traduccions de Joan Iborra i Vicent Riera (Verne, Alexandre VI), Josep Murgades (Panizza, El Concili de l’Amor) i Àlex Ibarz (Swinburne, El duc de Gandia), València: Tres i Quatre; IIEB, 2008 (Biblioteca Borja Minor, 1).
