San Cataldo vescovo, Chiesa Madre (San Cataldo). Font: Wikimedia Commons.
Va ser l’any del Senyor (potser també el d’algun diable) de 1492. Com tots, els precedents i els que vindrien després, col·leccionà esdeveniments de tota mena, uns quants per a ventar-los a l’oblit dels segles, uns quants per estampar-los a les pàgines de la història, algun més, encara, al bagul de les coses velles per si en hora d’humor algú l’obre, hi remena i en treu… els fets, per exemple, següents.
Succeí a Tàrent, regió de la Pulla, enllà al migdia de la península itàlica. Aquell any –els d’abans i molts dels vinents– era terra del regne de Nàpols. Hi manava Ferran I, fill natural, bastard o bord o com us plagui que havia tingut per pare Alfons el Magnànim. En aquell, doncs, 1492, a Ferran rei, li restaven dos anys de vida, però l’atenció ens la reclama una església de la ciutat esmentada perquè hi fou descoberta una profecia de sant Cataldo. Es conegué gràcies a trobar-la a la biblioteca del rei Alfons II, fill de Ferran I que acabava de finar, puix ja som a 1494, quan també només restaven dos anys perquè morís aquest nou rei. La troballa van fer-la els monjos de Santa Maria de la Muntanya de l’Oliverar (eren ells els bibliotecaris de la cort?). Vegeu la informació que en llatí sembla més seriosa:
Prophetia S. Cataldi […] reperta A. D. 1492 in ecclesia tarentina vivente adhuc et regnante Ferdinando Alphonsi primi filio, nuper autem […] in lucem edita per fratres S. Marie Montis Oliveti, a quibus inventa fuit in Sicilia in biblioteca Alphonsi secundi […]
Bé això de més seriosa, però això del temps de Ferran, però en una església (prop de l’aigua del golf de Tàrent)…, però no perquè va ser en una biblioteca en temps del rei posterior, a Sicília (prop de mar, també, o a l’interior?)… però tornada a buscar (això significa “reperta”), però fou descoberta (això significa “inventa fuit”), o però hem d’entendre: ¿recercada i encontrada i silenciada fins que no fou estampada pels benedictins del monestir napolità, quan en llur temple Alfons II exterioritzava la seva devoció mariana –com ens n’assabenta Elena Bugini? No cal encaparrar-s’hi: són les misterioses imprecisions o fosquedats ambientals de tota profecia… (en podreu saber molt més si consulteu Marjorie Reeves, The influence of prophecy in the Later Middle Ages).
Cataldo. És, o era, un nom molt difós per la península, sobretot a la Pulla i exageradament a Tàrent, puix és el patró de la ciutat des de temps remots i presumint, de més a més, que de Cataldo sant només n’hi ha un. El fet d’ésser únic és un detall important perquè se sobreposa, i el dissimula, a un altre: el sant no és fill de la ciutat ni de la rodalia. Nasqué a Irlanda, l’illa llunyana al septentrió d’Europa. És enterrat, això sí, en una bonica capella de la catedral després que en la foscor del passat el bon sant hagués arribat a una cala de la mar Adriàtica, a la platja de la vila de Lecce, que és un poquet endins de la costa, lloc ara poblat i anomenat San Cataldo (Lecce), ben conegut pels seus balnearis. Bé. Els tarentins cresqueren en patriòtic i religiós orgull fins a creure i a propagar que Cataldo havia estat el segon bisbe de la ciutat. Bonica llegenda.
La història, tanmateix, inicia les seves descobertes el 1094 (una pausa: notem que ara som a 400 anys justos de la troballa de la profecia…, però sembla més tost que fou el 1051 o, segons altres, el 1071…) en reconstruir el temple que havien aterrat els sarraïns. Les obres van descobrir el sepulcre del sant, l’obriren i en tragueren una petita creu metàl·lica que els entesos, per la grafia de les lletres llatines en ella gravades, dataren del segle VII. Hi llegiren: “Cataldus”. Estirant el fil, podríem dir, el professor Andrea Martini ens fa saber que l’escriptura en llatí entrà a Irlanda amb sant Patrici (segle V); segons l’historiador del segle XVII John Colgan, parla del bisbe Cataldus com un dels deixebles de l’evangelitzador de l’“illa més verda enllà de les illes” –com l’assenyala un poeta nostre; per una carta del papa Gelasi se sap que el 492 (mil abans… quines coincidències!) ja hi havia bisbe a Tàrent; etc. De les dades esparses i lligades, en treu que Cataldo nasqué els primers anys del segle V al poble irlandès avui conegut com a Rathcormack (un vell Rath-cau); fou consagrat bisbe entre el 435 o 440; a la segona meitat del segle féu un viatge a Terra Santa (va arribar-hi?) i va fer de bisbe a Tàrent entre quinze i vint anys, i va morir-hi ja vell entre el 475 o 480. La llegenda conta que, a l’anada o a la tornada del seu pelegrinatge, naufragà, va salvar-se, arribà a Tàrent i el feren bisbe perquè aleshores no en tenien cap. Després de mort, hom el recordava amb veneració i prompte els miracles es multiplicaren, el seu culte arrelà d’allò més, la seva festa es celebra solemne un dia de maig i ho té ben present la llengua del poble: “Quando è il giorno di san Cataldo, passa il freddo e viene il caldo”.
La història, tanmateix, segons altres, allunya aquestes dades, any amunt any avall, al segle VII, com podeu llegir a la Viquipèdia en italià: san Cataldo. Sí, sí, al segle VII i no anirem pas errats en acceptar-les ja que més dades decanten cap aquí la balança del passat.
La història, tanmateix, que ens demana no defallir en la recerca, ara ens diu de retornar al començament, al temps de la descoberta (encara que imprecisa) de la profecia. Millor: reculem un grapat d’anys més enrere. Fins a la mort del rei Magnànim el 1458. Aleshores era papa Calixt III, el primer dels Borja. Amb l’excusa que el regne de Nàpols era feu de la seu apostòlica, Calixt es negà a reconèixer Ferran I com a rei. Però aquell mateix any –bé: a poc més d’un mes– també es va morir el papa i el nou, Pius II, acceptà el novell monarca a Nàpols com si res no hagués passat. Hom no oblidà, però, la negativa –tot i que breu en el temps– del papa Borja. Fins i tot va haver-n’hi un que comprengué tot el que havia succeït: la dinastia catalanoaragonesa a Nàpols no ha de ser-hi, Calixt III ho ha intuït (misteri profètic?) i és hora que així sigui. Per tant, jo, Jean d’Anjou, haig de ser-hi coronat… No ho va ser. La monarquia francesa hagué d’esperar-se fins el 1495, quan hi entrà, armat, Carles VIII.
Quina coincidència! Un rei francès a Nàpols poc després d’haver estat trobada la profecia de sant Cataldo. Coincidència casual o disposició divina que diuen els interpretadors? És que aquesta profecia comença així: “un rei eixirà de la tija del lliri més il·lustre…” Sí, són paraules d’un dels seus paràgrafs: “tunc nascetur inter lilia princeps pulcherrimus cui nomen novum inter regis erit” / ‘aleshores naixerà entre els lliris un príncep pulquèrrim el nom del qual serà nou entre els reis’, dedicat a un segon futur Carlemany; sí, un altre paràgraf comença així: “surget rex natione illustrissimi lilii…” / ‘apareixerà un rei de nació d’il·lustríssim lliri…’ Grans i petits, admireu-vos perquè en aquest vaticini, lloat sigui Déu, tots podrem entendre el que va succeir i el que avui s’esdevé.
Jean d’Anjou, il·lustre tija de la Flor de Lis, aleshores, no va poder ser… Enguany Carles VIII s’acosta amb un bon exèrcit, ara serà arribada l’hora francesa per a Nàpols. La intuïció de Calixt III es complirà i serà capgirada la política itàlica i familiar del papa actual, Alexandre VI, el segon del casal Borja. Fora de Nàpols aquesta monarquia! Fora d’aquesta terra el fill del papa, aquest Jofré casat amb Sança d’Aragó, filla d’Alfons II. Fora, fora! Arriba l’alliberador, és del casal de França i vencerà l’Anticrist assegut al cadiral de sant Pere a Roma. Sí, l’Anticrist era Alexandre VI. És l’Anticrist de la profecia. Glòria a sant Cataldo!
No. La història no és res si no se la interpreta. No val la pena perdre-hi el lluc si no pots il·luminar-la religiosament. Sant Cataldo i la seva profecia hi fan claror. Els fets es poden explicar sense entrebancs. Ara sí que coneixem els perquès d’aquell final del segle XV amb reis i prínceps aragonesos, francesos i papes Borja.
Però com que el temps no s’atura i els fets se succeeixen, s’haurà d’aprofitar la profecia quan calgui (forçadament o retocada). No va ser pas oblidada, gens ni mica. Pietro Colomna, frare menoret al convent de Santa Caterina a Galatina, prop de Lecce, allà a la Pulla que ja coneixem en aquestes pàgines –per això és conegut com a Pietro Galatino– a la primera meitat del segle XVI col·leccionà profecies i, cercant-ne a Roma, va trobar en un manuscrit, avui al Vaticà, que la profecia de sant Cataldo havia estat “in libro pumbleo scripta” / ‘escrita en un llibre de plom’. I vingueren nous temps i el 1603, Sire de Chavigny publicava Les Pléiades, això és, un volum que explica les antigues profecies. A l’inici, en la dedicatòria a Enric IV de França i de Navarra, assevera i li fa avinent que “la premiere est d’un saicnt personnage, nommé Catalde, iadis Evesque de Trente […] un livre du dit Evesque, qui de son vivant l’avoit enfermé en lames de plomb et caché dans terre, et le revela n’a pas gueres plus de cent ans. C’estoit lors que Ferdinand premier, Roy d’Arragon, tenant le royaume de Naples […]” i segueix anunciant la desaparició dels aragonesos del regne napolità i que serà donat als francesos… i s’empalma la història de Carles VIII amb la de qui rep aquest volum, Enric IV… D’aquesta guisa comença la profecia al principi de la primera “pléiade, dite Electre”: “un roy sortira de l’extraction et tige du lis tres-illustre […]”.
Bé, bé… ja és de nou estampada per interpretar la història, arribats que som al segle XVII. Però no. Aquí en tenim prou amb el que hem escrit. La profecia de sant Cataldo ha fet el seu servei en la interpretació de les decisions dels papes Borja. Abans de ser descoberta, va inspirar Calixt III perquè negués el regne de Nàpols a un descendent de la dinastia catalanoaragonesa. Ja coneguda, com que Alexandre VI era sogre del rei Alfons II, feia saber que un salvador, un de la dinastia francesa, havia de destronar aquest i aquell, l’Anticrist camuflat sota la tiara…
Bé… indiscreta història, distreta llegenda… i profecies per entendre el món.
Que amb l’una i amb l’altra, amb elles també, gaudeixis, benvolgut lector, d’entendre els anys fosos i els que es fondran.
