Hom ho sap: tenir poder és dur a la mà la vareta que aconsegueix els capricis. A més poder, més capricis es poden satisfer. De tenir-los, qui li’n priva? D’obtenir-los, quin atrevit els hi entrebancarà? Si el caprici vesteix la vanitat i amb ella enlluerna els qui l’envolten, la vareta assenyalarà, quasi màgica, el camí de la satisfacció somiada. Heus-ne ací un cas. No, dos.
Viu la flor estrenada de la maduresa. Durant la joventut ha estat un cardenal de pro. Ara és un valent militar al servei del rei de França. Li demanen favors i sap regalar-los muníficament. Ella, marquesa de Màntua, somia posseir un bell Cupido plàcidament adormit i desarmat nascut de les divines mans de Miquel Àngel –avui perdut: qui de nosaltres seria digne de contemplar-lo? Em plau d’allò més (fa temps que el somia!), el vull, em moc i l’obtinc. Ha encertat qui li ha fet de vareta, un duc, el que ara porta casc i abans capel.
Al noble cavaller, lliurat l’obsequi, li ve l’hora del seu caprici i de cercar, al seu torn, qui li farà a mans. Si és estrenu senyor d’armes, si ha estat purpurat devot, per què no ser per al demà de segles refinat poeta?
Cèsar, el seu nom ja cèlebre, té una germana, l’estimada Lucrècia. Ella, per la seva banda, se serveix del secretari del cardenal Ippolito d’Este, germà de la marquesa del marmòric caprici aconseguit, Isabella d’Este. La vareta màgica, doncs, serà aquest secretari, Antonio Tebaldeo. Encàrrec fet, sonet compost. Catorze versos en boca de Cèsar Borja.
Il Duca de Valenza a la inclyta Isabella estense
Tu me dimandi Amor. Ahi lasso, in quanto
labirinto m’hai posto, e in che aspro scoglio!
Dur m’è se’l nego a te, duro s’io voglio,
cara Isabella mia, presumer tanto.So quanto pò, ché per lui spesso ho pianto,
né mi spaventa tanto il fier suo orgoglio,
quanto che il cielo de quïete spoglio,
et in terra et in mar commovo pianto.Dorme et è inerme Amor, onde è gran pace.
Sentendo il parlar tuo farasse desto
e harà da gli occhi toi strali, arco e face.Pur te’l do, ché non è ben manifesto
senza gran segni un cor. Qual piú verace
segno, che per te farme ogniuno infesto?
El Duc del Valentinès a l’ínclita Isabella estense
Tu em demanes Amor. Ai las!, a mant
laberint m’he ficat i en aspre escull!
Dur m’és si el nego a tu, dur si jo ho vull,
cara Isabel mia, presumint tant.
Sé quant pot, per ell espesseixo el plant,
no m’espanta tant el seu brau orgull,
tan com que el cel d’aquietat despull,
i en terra i en mar jo commoc el plant.
Dorm i és inerme Amor, on hi ha gran pau.
Sentint el teu parlar serà despert
i farà dels teus ulls dards, arc, foc blau.
Mes te’l do, perquè no és pas ben obert
sens grans senyals un cor. Quin més escau
senyal, si algú per tu em fa rival cert?
No és ací endebades –ho demana el cas històric– que una lletra majúscula transmuti en únic i concret el general o comú i abstracte amor. Amor és sinònim de Cupido. Aquell 1502 un Cupido-Amor arriba a Màntua, i la veu del magnànim duc a la marquesa es torna joguinosa com la llum damunt del marbre. Li ha demanat Amor, l’escultura, cert, però es permet imaginar-se’n un altre que l’ha ben posat entre laberints i en quin rugós escull! Com eixir-ne, com agafar-s’hi? Quina decisió prendre si negar-s’hi és dur i presumir d’haver-lo aconseguit encara més? De disjuntiva, no n’hi ha, ho confessa: és tot enclòs en la mesura que pot concedir el que en bloc compacte se li demana. Per ell, per l’Amor-amor, plora a raig fet, no l’espanta la duresa de la pedra calcària… ni la duresa de lliurar-lo i restar-ne sense. Oferir-lo i no veure’s correspost? Més l’espanta que la mort. És això el que ens diu amb el vers següent? El cel de l’aquietament definitiu com a fortuna, cap neguit no resta en la despulla, últim destí. No, no l’espanta Amor ni amor i en mar i en terra el duc fa, soberg, que plori el plor.
L’Amor està adormit, sense l’arma, on regna la pau. En aquest lloc, ell, Amor, sentirà la teva veu –marquesa, Isabella meva– i es despertarà i esclatarà el miracle. Convertirà en arc, en sagetes i en flamarada els teus ulls.
La veu del duc arriba al segon tercet amb el cor rendit, puix que un cor no és ben disposat, lleial ni franc, retut amant si no es lliura a l’Amor-amor. Quin en serà el signe convincent? Aquest: que a mi, Cèsar Borja, un qualsevol em prengui per un home hostil, danyós, enemic total, per mor de tu, marquesa ínclita.
Us atreviu a fer córrer la brama que Cèsar Borja no va ser un poeta enamorat? Li negareu aquest caprici al seu poder, a l’encert d’escollir per a la seva veu aquell secretari, de fer cas, segur, a la germana Lucrècia? Penseu-vos-ho. Ser poeta no retalla ni engrandeix la seva llegenda negra. Us penseu que acreix la seva vermellor cardenalícia, el brill de la seva espasa? Honora Antonio Tebaldeo preant-se de poeta. No us ho sembla?
Ara un parell de notes.
La primera d’informació als lectors.
El sonet, l’edició italiana que el revelà, es troba aquí:
- Massimo CASTOLDI, “Il Tebaldeo e Cesare Borgia: due sonetti inediti sul dono ad Isabella d’Este del cupido marmoreo di Michelangelo”, Anuario de Estudios Medievales, 19 [Estudios dedicados a la memoria del prof. dr. Emilio Sáez, 3] (1989), p. 709-715.
I una edició en línia electrònica amb més informació a:
- Maria TOLDRÀ, “Cèsar Borja, Isabella d’Este i el Cupido de Miquel Àngel”, extret de Jon ARRIZABALAGA; Álvaro FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA; Maria TOLDRÀ, Cèsar Borja, cinc-cents anys després (1507-2007): Tres estudis i una antologia, València: Tres i Quatre; IIEB, 2009, p. 358-360.
La segona nota és perquè hi digui la seva el traductor.
No és d’excusa, no esmenaria cap error de ser-hi, és d’aclariment.
D’entrada, l’assalta un dubte: l’haurà errada en fer tots els versos masculins si a l’original són tots femenins? Haurà fosa la gràcia d’un ritme ondulant per un de martelleig? Se’n dol i espera que la versió no passi de crossa per a pocs i els molts cantussegin el bell original.
“Ahi lasso” significa ‘fatigat’ –“ai, baldat / desalenat psicològicament”–, però en algun context també porta el sentit d’’infeliç’; l’he convertit en una simple interjecció que és, tanmateix a la vegada, el lament de qui es veu atrapat.
Mantenir “Isabella” al quart vers o fer-ne nostrada traducció: ‘Elisabet’ o, forçat per la mètrica, ‘Isabel’? S’ha quedat així.
La frase diu: “duro s’io voglio […] presumer tanto”, ‘dur si jo vull presumir tant’. M’ha semblat més entenedor amb la presència del pronom ‘ho’ i fent del presumir una acció mantinguda; potser no calia…
Fins aquí no res gaire important, em sembla, però ara sí que cal justificar un poquet un canvi o alteració més gran. El darrer mot del primer tercet és “face”, el significat del qual s’ha d’entendre com ‘esplendor, llum’, si més no en l’italià d’avui; i en el d’aquell segle XVI em penso que també. Mana la mètrica: “strali” és literalment ‘dards’ i aquests hi caben i no pas les fletxes (més normals en parlar del déu fletxador d’amors, sobreres en un carcaix de decasíl·labs); de l’“arco” no cal dir-nes res; i ara el trencacap de “face”, just i encertat en la rima italiana. Provatures; al final la imaginació s’aviva i ve al teu costat la marquesa de Màntua amb els seus ulls blaus. La llum, l’esclat resplendent de “gli occhi toi” adquireix el to del romanticisme posterior, una trampa al temps… perdonable. Amor-amor ha fet que els ulls de la marquesa no solament siguin ara l’arc i les fletxes de Cupido sinó, amb la seva intensa blavor, un esclat de foc de fulgor celeste o d’intensa lluminositat marina, una flamarada enamoradora… del traductor.
