W. H. Auden
Yes, circumstances of the interest are there, but where is the interest itself? [Sí, les circumstàncies de l’interès són aquí, però, on és l’interès en ell mateix?]
Amb aquesta pregunta més o menys semblant a l’original –la que es fa Henry James al seu assaig The New Novel–, W. H. Auden encapçalava la conferència dedicada a l’obra Enric VI de W. Shakespeare pronunciada el 9 d’octubre de 1946. Després de dir-la, continuà amb aquest raonament: “La primera qüestió que hem de preguntar-nos és quin és l’interès, quina mena d’excitació indueix l’autor a escriure l’obra, oposada als estímuls de vora la via que poden haver-lo distret al llarg del seu camí”.[1] Fer-se-la al principi dels comentaris i interpretacions –lectures en la versió anglesa, del que foren com unes lliçons a la New School for Social Research de Nova York– dedicats a cadascuna de les obres del dramaturg anglès que aquella tardor iniciava, no era una pregunta inútil, com segurament ho serà si l’apliquem a una colla d’articlets de contingut borgià. Segurament. Ara també pot fer-se-la qui està llegint: on és l’interès en escriure poqueses sobre els Borja?
Cadascú pot dir-hi la seva en rellegir pàgines que pengen de versos i de fantasies diverses. Cadascú dirà segons el seu entendre quan rellegeixi pàgines penjades de dades històriques. El que sembla ben pensat, però, són algunes de les reflexions que el mateix poeta Auden despenjava després d’haver analitzat totes les obres de W. Shakespeare (menys dues) el dia 14 de maig de 1947 en arribar al final de les seves conferències. Venien a tomb, les reflexions, en la mesura que l’obra estudiada no deixa de contenir personatges històrics, des de Juli Cèsar, per exemple, als reis anglesos Ricard II i III i els Enrics següents. Són aquests, i tots els que es converteixen en personatges teatrals, els que exigeixen de l’autor encertar l’estil que a ells s’emmotlli i no pas al revés, puix seria falsejar-los. “Els fets venen donats, però el seu sentit no és gens clar, la qual cosa desperta un problema: quina classe de sentit els puc donar?” Això es pregunta el conferenciant i continua parlant. “L’estudi de la història ensenya lliçons importants, la més significativa de les quals és la de la interdependència del personatge i la situació; la història és compacta, i això exigeix comprendre la relació que uneix cada element amb la resta d’elements”. Qui no s’adona de la compacitat o densitat de la història amb els Borja al mig? Com, doncs, cercar el sentit de cadascun d’ells en les seves circumstàncies? Des del primer papa, Calixt III, fins, si no us ve d’un any, Innocenci X, que, per cert, no portava el nom de la gran nissaga, però sí la sang, malgrat haver-li arribat per canalons de bastardia, al final de la primera meitat del segle XVII. Els fets, inclòs allò que solemnement se sol anomenar el destí, ja és fum esventat, però encara, sempre, es pot preguntar –continua Auden– “què haguera passat si…?” “En qualsevol cas, les línies mestres de la història són clares: la terra és iniqua, la impietat floreix com els cedres del Líban, els justos moren. I al costat d’això, Nèmesi”. Doncs sí, concepte i deessa que en la mitologia grega era la venjança i l’equilibri que els déus exercien i restituïen. Així, amb lletra inicial solemne, la que Auden té present com un record dels temps clàssics, amb un toc d’ironia, amb una intenció que no descobreixo, “al costat d’això”: la iniquitat, la impietat, la mort dels bons. Inesperada presència –o no– de la dea Nèmesi (va tenir molta feina a fer en temps dels Borja?), com igualment ho és la referència al salm 37, verset 35, que, en la versió llatina de la Vulgata (salm 36) tradueix la comparança de l’original hebreu feta amb un “arbre ufanós”, per la d’un cedre del Líban. Comparança, per si no en tenim prou, que la versió anglesa de la King James Bible, fa, qui ho encertaria?, amb “a green bay tree”, amb un verd llorer!, “[…] and flourishing like a green bay tree”. ¿Qui no ha somiat de tenir una fulla, encara que fos únicament una sola fulla, del llorer de la fama, de la glòria, si no ja al seu cap, almenys en el record d’un parent o d’un amic que el sobrevisqui? No rondà aquest somni per cap nit dels Borja? Per cap nit dels qui escriuen sobre els Borja? L’interès. Potser només això: l’interès per una fulla que aromatitza l’estofat de vedella i la sardina escabetxada i, al vostre gust, arrossos i sopes. El perfum de la glòria (inclosa la de les cuineres i cuiners), si no eterna, per a uns quants segles.
Ara les últimes paraules de W. H. Auden, ben bé tallades per a una classe de crítica literària. Potser també per als historiadors mateixos. Tal volta encara per als qui s’entretenen amb blogs borgians.
La història és tan difícil, tan complexa, que és preferible que els dramaturgs mitjanament aptes s’allunyin d’ella i cerquin espais més abstractes. Perquè si un d’aquests autors es decideix per un tema històric, el simplifica convertint-lo en història moralitzada, que ni és ètica ni història.[2]
Notes
[1] “The first question to ask is what is the interest, the central kind of excitement inducing an author to write a work, as opposed to the wayside stimuli that may have amused him along the way” (W. H. AUDEN, Lectures on Shakespeare, ed. Arthur Kirsch, Princeton & Oxford: Princeton University Press, 2000, p. 3; versió castellana: Trabajos de amor dispersos. Conferencias sobre Shakespeare, reconstrucción y edición de Arthur Kirsch, traducción de Gonzalo G. Djembé, Barcelona: Crítica, 2003).
[2] “History is so difficult, so complicated, that the dramatist of average talent is well advised to keep away from it and get more abstract. If such a dramatist does take an historical subject, he simplifies it into a moralized history that is neither history nor moral” (AUDEN, Lectures, p. 311-312).
