Johannes Vermeer, Clio (L’art de la pintura, detall). Font: Wikimedia Commons
Situem-nos en lloc i dia. Roma, 10 de setembre de 1491. Ha deixat aquest món Alonso Carrillo, bisbe d’Iruña, altres en diuen Pamplona,
y su Obispado se diò luego por el Papa Alejandro VI al Cardenal Cesar Borja su Hijo, que à principios del año siguiente à 12 de marzo, dia de San Gregorio, tomò mediante Procurador la possession de Administrador perpetuo de esta Iglesia; aunque nunca se consagrò, por haver mudado de Profession. Este fue el cèlebre Duque de Valentinois, de quien nos queda mucho, y malo que decir en esta Historia.[1]
Situem-nos a finals del 2016 en una vila qualsevol, a llevant o a ponent, a mar o a muntanya. Assabentem-nos del que avui s’hi conta, històricament, d’aquest personatge.
El 1482 Cèsar té set anys quan és fet protonotari apostòlic i vindrà a continuació l’ésser canonge de València i ardiaca de Xàtiva. Als setze, el 1491, és creat bisbe d’Iruña. L’any sobre, el 1492, any del Senyor, el seu pare és elegit papa, Alexandre VI, i ell esdevé arquebisbe de València, dia 31 d’agost, vint passats des de l’elecció papal i ho serà fins al 1499. L’any següent 1493, 20 de setembre, és nomenat cardenal. Però el 1498 renuncia al capel cardenalici i a la carrera eclesiàstica. El canvi de vida el mena al servei militar del nou rei de França, Lluís XII. Des d’aquest moment passarà a ser duc del Valentinès, de Valentinois, francesament dit. Des d’aquest moment –la repetició dels mots gairebé l’exigeix la circumstància nova– s’inicia allò que a l’aire de la cort francesa acabarà essent el casament de Cèsar amb Carlota d’Albret, germana del rei Joan de Navarra. El jesuïta Alesón ens deixa aquí, a l’entrada del novell duc, excardenal, a la política navarresa.
Els documents sabem que són, o han de ser, als fonaments de la seriosa narració històrica. A partir de certa hora els historiadors, amb més o menys precisió, de mica en mica –cosa de segles–, s’han ajustat més i millor a les fonts documentals, sien de papir, paper o pergamí, lletra gravada en pedra o paraules oïdes de testimonis i garbellant les sospites d’error, d’engany, confusió, o renocs, evidentment. També, abans i fins encara ara, es troba entre els fonaments encastada la dada que diuen que deia que havia dit… I els judicis. L’historiador imparcial no existeix. Hi ha qui en fa l’esforç amb la presentació dels fets que conta de la manera més objectiva que pot. Altres, tanmateix, no s’estan d’afegir-hi el seu dictamen favorable o de condemna. En el cas present el llegim rodó, inapel·lable a l’última ratlla: “y malo que decir en esta Historia”. Rotunditat que predisposa el lector a l’acolliment desfavorable del personatge que pàgines endavant serà protagonista d’altres fets. Podem imaginar-nos que si el jesuïta historiador hagués deixat d’escriure “y malo”, ens les hauríem amb una història més objectiva, tot i que errada en algunes dates i dades per desconeixement de fonts documentals. Excusaríem un poc que el succés de mort del titular i el nomenament de successor al bisbat d’Iruña es situés amb tres anys de retard; o que la presa de possessió no fou a perpetuïtat; o que, significativament, ens aturi trobar la paraula “profession”, tot i que de seguida pensem que depèn del sentit amb què era usada a la segona meitat del segle XVIII.
Sospesada la qüestió i posats a trobar-hi interpretacions variades, el fet és –menut retall d’història en un gran llibre de la història navarresa–: constatar que entre línies mana la llegenda més que no pas el que de veres succeí. És ben cert que fins i tot has d’atenir-te als documents amb cautela i a voltes dubtar-ne perquè, a part que alguns puguin ésser falsos, molts porten la taca d’un error o més –humana condició que ni el més curós escrivà pot evitar (una lletra variada, una quantitat mal copsada de la veu que dicta, deixar en tinta 1 d’abril quan l’1 és cert, però el mes és maig (no us ha passat mai d’escriure 1-IV-99 quan hauria de ser 1-V-99, per la rutina de trenta-un dies?).
“Al capdavall, la veritable història és una meditació sobre la història”, Joan Fuster dixit. Ni més ni menys. Quin món no era aquell en què un vailet als set anys pogués ser canonge amb totes les de la llei, als setze bisbe i als disset cardenal. Com es movia el món, si allò no era una disposició religiosa –voleu dir que ho era?– i sí el traspàs d’unes rendes que percebia el difunt i ara cobraria el successor? L’edat no comptava, sí el recompte de cada moneda. Què flairava la gent? Els de dalt de tot l’aire inodor del despatx del banquer. Els de baix, la ferum agra de cases sense ventilació o l’embriagant fum d’encens a les esglésies. Com es veien els uns als altres? Què gruaven a finals del XV els romans, els navarresos o els valencians? Es va comentar, al mercadal, al pobre mercat de l’empobrida majoria, que tenien un nou canonge a la Seu, un nou ardiaca a la Prioral, un novell bisbe, que era una criatura, un jovencell? Sabien o sospitaven que mai no el veurien a Xàtiva, ni a València ni a la catedral d’Iruña? Podem imaginar-nos si els nomenaments com aquests eren notícia, conversa o rialleta sota el nas? I seguirem meditant fent-nos preguntes, i mirarem el món dels poderosos del passat i els d’avui, compararem reis amb primers ministres, la banca d’ara amb la d’abans, els afers religiosos d’aleshores, el pes de grans famílies, jocs d’enganys i captaires pels camins…
Meditar sobre la història! Una veritat, perquè la contrària ens l’ensenya el filòsof Leszek Kołakowski: “la musa de la història és indulgent, culta i gens pretensiosa, però quan es veu abandonada i desatesa, cerca venjança i ofusca els qui l’han despreciada”.[2] Meditem sobre la història! Un vailet fent de bisbe, un bisbe predicant criaturades (siguem mesurats en paraules); rendes per a viure, hipoteques per a morir; ara em vesteixo de roig, ara em canvio i vaig a la guerra; avui faig decrets en un despatx, demà a l’empresa els reinterpreto; el pes de les lluentines, els guanys de la financera i els que dormen sobre diaris sota els caixers automàtics de la banca que subvenciona…
Ja no ens fem preguntes, arronsem les espatlles, arribem al final. Treballar, cansa; meditar, també. Encara que siga en la llegenda i la història dels Borja. Reposem. Demà hi tornarem perquè la història és tossuda i restem condemnats a repetir-la, sempre la dolorosa!, si l’oblidem, si no hi fem meditació.
Demà, una vegada més, els Borja d’història i llegenda ens reclamaran l’atenció… potser els escoltarem… potser en traurem estella profitosa…
Notes
[1] Annales del reyno de Navarra compuestos por el padre Francisco de Aleson de la Compañía de Jesús, chronista del mismo reyno. Tomo V. Con licencia. En Pamplona. En la Imprenta de Pascual Ibáñez, Impressor, y Mercader de Libros. Año mdcc.lxvi. – Lib. XXXV, cap. IV, p. 73. Al marge de la pàgina es llegeix: “Año 1494”.
[2] Veg. Leszek Kołakowski, “La política és idolatrada”, dins Por qué tengo razón en todo, Barcelona: Melusina, 2007, p. 221.
