Sant Francesc de Borja a l’església de Betlem, Barcelona. Font: Wikimedia Commons.
Si avui féssim un bon exercici d’imaginació, sortiríem del Metro de Barcelona a l’estació de la plaça Catalunya. Ho faríem per l’escala que aboca la riuada de gent o un rajolí segons les hores, directament al cap de la Rambla. Puges els darrers graons i ja veus al teu davant, en pendent suau, el camí que faràs fins a la mar. També t’adones que has eixit més avall que altres dies, gairebé a l’alçada del carrer de Santa Anna. Però un cop has posat els dos peus al capdamunt de l’escala (no et plau l’elèctrica), descures aquest canvi per girar el cap tot enrere i la plaça de Catalunya ja no hi és.
Les obres van a bon ritme. Contemples com pugen les parets de l’Estudi General. Fa tres anys, 1536, que l’emperador Carles V d’Alemanya era on ara et trobes per col·locar-ne la primera pedra (la de la teva futura Universitat de Barcelona, i per un moment et trobes admirant l’escut imperial en pedra, solemne, que és col·locat al llarg corredor, a la paret, directe als teus ulls, entre el portal del Paranimf i l’entrada a la Biblioteca). Però no t’entretens pas a mesurar el ritme amb què es mouen els picapedrers i els macips transportant material d’una banda a l’altra. Enfiles el passeig a l’esquerra del torrent, vull dir de la rambla, i contemples a l’altre marge, a la teva dreta mentre camines a bon pas, l’esplanada de camp un xic arbrat i franges d’horta neulida que aprofita l’aigua, quan en baixa, de la serra, amunt amunt del pla, l’aigua que han deixat passar avall les hortes minses del poblet de Gràcia (no, no encara, la vila de Gràcia iniciarà la seva existència d’aquí a cent anys, poc més o menys). Estic ben bé davant per davant de la porta de Santa Anna, però entraré per la porta Ferrissa, muralles endins cap a la Seu. Avui pren possessió el nou lloctinent, Francesc de Borja. Curiositat, res més. Mentre avanço, doncs, no miro pas la muralla a la meva esquerra, sinó l’espai buit de l’altre costat (i veig alçar-s’hi un edifici gran, veig en el tombant del segle el flamant col·legi de Cordelles i ara veig que s’allargassa enganxat a un convent sense solució de continuïtat i aquest amb l’església que coincideix enfront de la porta Ferrissa, seixanta anys enllà del segle XVII…). No m’entretinc. La curiositat de l’acte de jurament del nou lloctinent Francesc de Borja em mou els peus, i un esper que serà com sempre decepció, galivança certa. Cap virrei, ni un, ha estimat la terra, respectar-la?… si el coneixeu en prendré nota.
Francesc de Borja i d’Aragó va viceregnar quatre anys i mesos. El 1543 partia cap a la seves propietats al regne de València, i dia va arribar-li de deixar les delectances del govern ducal per millor adaptar-se a la viudetat, a íntims secrets i esperances noves. Abandonà vestits de noblesa per la sotana jesuítica. A la tardor de l’any 1542 passava per Barcelona. Només va passar-hi… de pas… cap autoritat va fer-ne cas… era un jesuïta de mal record de lloctinent… Ni la ciutat, ni el Principat, mai més no ha fet memòria del polític de la casa Borja. Cerqueu amunt i avall el monument o l’avinguda florent de palmeres i de comerç al virrei Francesc de Borja i …, etc., etc., en memòria de … etc., etc., cerqueu.
Pujo per la Rambla barcelonina. El sol primaveral em pessigolleja el clatell en aquesta hora matinera i rebota a la façana de l’església de Betlem, ja gairebé al capdamunt, a mà esquerra, enfront del Palau Moja a la dreta que encara no rep la carícia solar. Els carreus encoixinats, el finestral reixat i a sota, entre les columnes salomòniques, l’escultura mida natural (potser un poc més i tot?) de Francesc de Borja. Braç dret i rostre girats al cel, a la mà esquerra un llibre obert i al seu damunt una calavera coronada. Hi ha qui atribueix l’obra a l’escultor barroc Andreu Sala, altres en dubten. Com també la de l’altre costat del portal, Ignasi de Loiola. Dues belles escultures. “El vent sembla donar vida als seus vestits”. Encert en la mirada i les paraules d’Alexandre Cirici i Pellicer.[1]
Glossa a la història? Alguna consideració, comentari, uns mots de més a més? No ho diu gairebé tot el títol d’aquestes ratlles? Per virrei, res de res al Cap i Casal. Per jesuïta, una escultura a la portalada d’un temple (al principi dels jesuïtes i de fa segles que ja no).
Però si hagués de decebre algú… la fantasia m’aparella dos emblemàtics llocs, únics, orgull del bo en els seus ciutadans, imperdonable oblit si el turista els deixa al marge. El Pont Carles de Praga i la Rambla de Barcelona. Allà i aquí hi ha un escultura dedicada a sant Francesc de Borja. Ho saben els qui transiten pel pont o la rambla, els qui hi passegen o els qui la pressa els porta al treball?
La micarrona d’experiència que tinc del pont de Praga és que els fills o els habitants de la ciutat van de banda a banda, i si una hora s’han mirat el sant monumentat, ara ja no ho fan, tant si caminen apressats com si no. Els turistes? Si tu et pares al davant del monument, si l’esguardes embadalit, però de reüll fites el turista, un o una parella de molts anys sumats, alenteixen el pas, observen el teu posat, guaiten l’obra, tres segons i continuen… A la Rambla de Barcelona hi he dispendiat més, més experiència. També m’he parat a contemplar, de la sotana del Borja, els plecs al vent i la calavera coronada… de reüll visures si algú… i ningú no varia el seu anar o tornar… com si tu no estiguessis allà palplantat examinant… no eren turistes… o potser les veïnes parades de flors distreuen… o més les floristes com tan bé ho sabia i el qui millor ho verseja, Josep Maria de Sagarra:
La florista de la Rambla
Els pardals i els tramvies, que l’enugen,
li han donat gràcia i moviment al cos;
té el pit sagnant de les amors que fugen
i els braços tendres de cenyir les flors.[2]
El sant de pedra continua mirant el cel. Ja m’ho conec ulls clucs. Oberts, els tinc xalestos per les parades de flors, per les floristes… i que em perdonin el cel i el sant.
Notes
[1] Alexandre CIRICI, Barcelona pam a pam, Barcelona: Teide, 1972, 2a ed., p. 89.
[2] Del poemari Cançons d’abril i de novembre.
