Quentin Matsys, El canvista i la seva dona (detall) (París, Louvre). Font: Wikimedia Commons.
El dia 18 d’abril de 1494, a Roma, el cardenal Cèsar Borja agafà paper, sucà la ploma al tinter i va escriure al seu germà Joan de Borja, duc de Gandia. A l’Arxiu Vaticà es conserva aquesta carta.
Il·lustríssimo senyor e caríssim germà: Per vostra consolaçió vos avís com la santedad de nostre senyor, a Déu gràties, està molt bé, sa de la persona sua, alegre, content e triümphant, speçialment ara, essent-se la santedad sua concordada per medi del senyor Virgili ab la magestat del rey de Nàpols, ab grandíssima honor de sa beatitud y exaltaçió vostra, car la santedad sua, qui us ama caríssimament e no pensa sinó en fer-vos molt gran, ha obtès per a vostra senyoria, de la prefata magestat del senyor rey, lo més bell stat del realme, ço és lo prinçipat de Tricàrico, e lo condat de Carinola e condat de Claramonte.
Bonica prosa, bell pensament d’amor fratern, notícies plaents del summe pontífex romà.
Escriu per a “consolació”, sí, perquè arribi a qui és lluny. No solament d’ell, sinó del pare, el papa que pel voler de Déu “està molt bé”. Ho està, en el seu cos, “sa”; en el seu ànim, “alegre, content i triomfant”. Vera consolació per aquell jove d’uns disset anys que feia uns mesos que era a Gandia per assumir la responsabilitat del casal familiar. Consolació en augment perquè les noves que rep són de veres un triomf. La diplomàcia del seu pare fa miracles. Virgilio Orsini era el cap de la delegació diplomàtica del rei de Nàpols que el passat dia 22 de març havia signat els acords de la concòrdia entre el rei de Roma i el napolità, Alfons II, que regnava des del mes de gener. Alfons era un rei amb totes les de la llei, inclosos dos fills de l’amistançada Trogia Gazzela que foren casats amb dos de la diguem-ne amistançada-esposa, esposa-amistançada papal, Vannozza Catanei, Alfons d’Aragó amb Lucrècia Borja, i Sança d’Aragó amb Jofré de Borja. Però no ens entretinguem ara amb parentius. La carta és un mirall de prosa catalana i d’afecte de germà juntament amb l’elogi del pare que “us ama –Joan– caríssimament, i no pensa sinó en fer-vos gran”, en sentit de noblesa i poder, és clar (la natura ja el feia créixer pel seu camí). Per arribar a grandesa, doncs, cal allò que la fa: ser amo i senyor de terres i súbdits. Cèsar comunica al seu germà Joan que el papa (papa doble!) Alexandre ha obtingut per a ell ni més ni menys que “lo més bell estat del reialme” de Nàpols, això és, el principat de Tricàrico, una ciutat i entorns a l’altiplà de la regió Basilicata; Carinola, terra comtal a la regió de la Campània; i Claramonte –Chiaromonte–, un altre enclavament, més al sud, a la Basilicata. Per cert, aquell mateix dia 18 també li contava el resultat de les negociacions el propi pare, més detalladament i extensa, però aquesta és una altra carta. Ara llegim la de Cèsar a “l’il·lustríssimo senyor”, és clar, al flamant duc de Gandia, l’honor de títols i senyoria[1] per davant. Però sense pausa el batec calent: “caríssim germà”.
*
Fins aquí la primera part. L’he escrita, l’heu llegida. Ara la segona amb una prèvia… Què? Informació, instrucció, revolt forçat, malícia del signant? Home!, això de malícia que sigui en honor de la veritat, aquesta: l’epistolari borgià és una mina de tot i força, però aquesta volta va ser obrir a l’atzar el volum[2] i llegir l’inici d’aquesta carta, és la 63, i en vaig tenir prou perquè se’m desboqués la fantasia al trot.
En el seu discurs Contra Ctesifont, l’orador Èsquines d’Atenes –floria (bella expressió clàssica) en el segle IV aC– retreu al seu rival en l’art oratòria, Demòstenes, l’ús de neologismes i esmenta que una volta va parlar del diner amb aquests mots: “τά νεῦμα τῶν πραγμάτων” (ta neuma ton pragmàton), sentència, més explícita, atribuïda al filòsof Bió Boristenites, segons ho reporta Diògenes Laerci, “τον πλοῦτον νεῦμα πραγμάτων” (ton plúton neuma pragmàton) (IV, 7, § 48) –“nervus pecunia omnium”– [3] el diner, el nervi de totes les coses; el verb “és” s’hi entén sobradament.[4] Fos qui fos el primer que pronuncià aquesta veritat, pot ben dir-se que l’encertà i de segle en segle s’ha pronunciat i fins se l’ha embellida amb més paraules, com, es diu, va fer-ho el cardenal Richelieu: “Si l’argent est, comme on dit, le nerf de la guerre, il est aussi la graisse de la paix”. Cardenal havia de ser per untar-lo tant bé, el seu ofici, “el greix” dels grans afers diplomàtics. Només, però, que abans no ho digués Richelieu ho practicaren els Borja, en la pau, en la guerra i en la fina diplomàcia.
La carta de Cèsar a Joan continua, escriu una coma (bé, l’ha afegida l’editor modern) i això:
que val dotze mília ducats de renda; de la qual cosa yo só tan alegre quant la grandíssima amor que us porte me obliga.
Una ratlla i quatre mots més que rellegeixo un cop i un altre… Vejam què diu. La sintaxi, per començar: el “que” inicial es refereix als tres territoris esmentats; doncs no, sembla que només al darrer, a Claramonte, puix el verb “val” és en forma singular, de referir-se als tres seria “valen”; què val? “dotze mil ducats”, fruit de no fer res. Vejam! (ara ja amb admiració): “de renda”, això és segons un diccionari: “allò que hom (serà Joan, duc de Gandia) obté com a conseqüència de la propietat d’un actiu material…”, diguem “activitat” per “actiu”, això és, l’activitat dels súbdits del “condat de Claramonte” que com a bons súbdits que suen, en aquell territori, lliuraran al nou senyor la part corresponent (no es detalla) del seu treball, etc., etc. Només de la renda d’una de les tres donacions, dotze mil ducats a l’any –aquest període temporal se suposa. Cal cercar fonts monetàries per explicar al lector l’equivalent en euros, etc., etc.? No cal perquè hem de fixar-nos més atentament en la sintaxi del text: “lo més bell stat del realme (entre comes “ço és …”) que val dotze mília ducats …”. Per tant, el pronom “que” es refereix al “bell estat”, per la qual raó el muntant de moneda és la suma de la suor dels súbdits del principat i dels dos comtats. Ara sí: 12.000 (amb xifres es veu més, oi?), Déu n’hi do!
Hi ha un subjecte, Cèsar, que escriu; manifesta que el seu estat és de gran alegria; la causa o raó, l’especifica la referència al fet monetari amb les paraules inicials de la frase, “de la qual cosa”; s’ha de remarcar el “de” inicial perquè hom, qui sigui, no es defineix com a persona alegre –jo soc alegre–, sinó que és en estat d’alegria: alegre de… Antigament, diguem en temps medievals i moderns, s’expressava el gaudi, o l’ús, d’una cosa bona amb el verb “alegrar” i la preposició “de”; exemples: “alegrant-se de privilegis”, “se puga alegrar de ma prosperitat”, “se puguen alegrar de l’ofici”.[5] Idea idèntica expressada amb la força del verb “ésser”, confessió del meu estat anímic, soc alegre de la cosa de dotze mil ducats, una variant causal, el ‘perquè’ en definitiva. Però el text és més llarg amb un “quant”. I ara em sembla que em puc perdre.
No perdem l’oremus i traslladem-nos a València al 1497. Aquell any del Senyor, lloat siga, Lope de la Roca editava El procés de les olives e disputa dels jóvens hi dels vells…, de Bernat Fenollar, Joan Moreno i altres. El vers 471 d’aquest poema fa així: “Per quant ab geniues no pot mastegar”. Molt clar i simple: “per quant” és una conjunció causal: ‘perquè‘ no pot mastegar amb les genives, puix de dents, ja no en té… Què llegim en la carta de Cèsar? Una reducció de la locució conjuntiva: ‘per quant’ passa a ser “quant”. Això: en Cèsar està tan alegre ‘perquè’ la gran amor que té al seu germà l’obliga a estar-ne, o bé: l’amor gran que us tinc, germà, m’obliga a estar ‘alegre de’ la cosa de dotze mil ducats, o bé… prou variacions de redacció. Anem a la significació.
Unes possessions reportaran a Joan moneda a grapats i com que jo, el teu germà, t’estimo molt, la mateixa amplitud d’estimació em força a sentir-me alegre d’aquest regal.
Comentari. Moralitat?, no, gràcies. Descripció d’un fet, acceptable. L’amor s’alegra de la sort de l’altre, primera descripció, senzilla. Segona, prou els voldria jo aquests milers, però és tanta l’amor que… bé, m’alegro per tu. Tercera descripció, nervus pecunia omnium, és a dir, el nervi de la grandíssima amor és… no!, l’amor farà de nervi al diner del germà, “me obliga”, a la força. S’ha capgirat la dita? No. El diner és el nervi, però l’amor m’obliga a no acceptar-lo com a nervi. Que estigui, doncs, alegre, que ho estigui una mica més, “tan alegre”, puix de no captenir-me així proclamaria descaradament la vella dita. Prou que reconec on és el nervi!, però l’amor em força a la simulació… Comentari maliciós, el meu? Per què no? Ha manifestat, Cèsar, l’alegria per “lo més bell estat”, oi? No llegim més aviat –vaja! a mi m’ho sembla– que l’alegria es desprèn de la cosa que hi va associada, la renda que hi és concomitant?
No embullo cabells ni res, he avisat que davant d’aquesta carta la fantasia se’m desboca. Només fantasia. La resta de la carta continua essent una treballada prosa, preciosa i suficient per deixar aquella al seu galop i gaudir de la bellesa d’aquesta; confiança en la redempció que atorga la bellesa, fins la de la prosa epistolar de Cèsar Borja (els malpensats oblidem el secretari redactor).
Notes
[1] Diu el diccionari: ‘autoritat, domini, del senyor sobre un territori i sobre els seus habitants’.
[2] Epistolari català dels Borja, a cura de Miquel Batllori (†), Joan Requesens i Maria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre; IIEB, 2017 (Biblioteca Borja, 7), p. 199.
[3] En català: “la riquesa nervi dels afers”, DIÒGENES LAERCI, Vides dels filòsofs, I, trad. i ed. a cura d’Antoni Piqué Angordans, Barcelona: Editorial Laia, 1988, p. 258.
[4] I què va dir-hi Maquiavel? Unes paraules en nota: en la seva obra Discorsi sopra la prima deca di Tito Livio, dedica el cap. X del llibre II al tema: “I denari non sono il nervo della guerra, secondo che è la comune opinione”, és a dir, observador fi que era, no es deixava portar per donar als fets històrics una sola causa, veia prou bé que el món és suma i resta de concauses en circumstàncies sempre mòbils. Ara bé, si en volem la reducció per aportar una dada més, trauré la frase del context: arran d’un fet bèl·lic, “Quinto Curzio per questa cagione afferma i denari essere il nervo della guerra” (Nicolò MACHIAVELLI, Il Principe e altre opere politiche, Milano: Garzanti, 2002, XVIII edizione, p. 270-271). Maquiavel, contemporani dels Borja més conspicus!
[5] Exemples que trobareu al diccionari Alcover-Moll, i altres, s. v. “alegrar”.
