Quan Joan Fuster parla de tribu, què vol dir?
Aquesta és la qüestió a dilucidar perquè el mot l’he trobat, sense esperar-lo com sol passar, en el segurament més important dels seus llibres. Aquell que va sorprendre amics i enemics, els de casa i els forans en l’any del Senyor –que lloat sigui per haver inspirat l’escriptor de Sueca, o permès que ho fes la Musa més política o el Diable més equànime– de 1962, Nosaltres els valencians. Esgotada la primera edició, Fuster escrivia en un pròleg a la segona, el 1964, que l’èxit de l’exhauriment no era pas cosa seva, sinó del «tema». A part que també hi havia el mèrit de la seva traça d’escriptor, l’encert en la tria temàtica era, va ser certament, i segueix essent la base, el fust i el capitell d’una obra bàsica. Doncs bé, aquest és el fragment:
L’espessa tribu dels Borges, caiguda amb un genial apetit sobre la Roma pontifícia seria un signe més, encara, d’un expansionisme valencià d’extraordinària envergadura.[1]
Una paraula, «tribu». Significa molt i encara més per les ratlles que li van al darrere. Mirem què n’exposen els diccionaris i així, d’entremig d’uns quants, en llevarem el coneixement necessari per interpretar el text i, de passada, potser intuir el pensament de l’autor.
El Diccionari català-valencià-balear d’Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, diu:
Cadascuna de les agrupacions fundades en famílies, en què alguns pobles antics estaven dividits i en què encara ara certs pobles primitius es divideixen.
Entenedora explicació, si bé ens cau un poc lluny això de pobles antics. No sembla pas el cas de la societat valenciana del segle XV, tot i haver-se de concedir que, de fet, eren unes quantes famílies les que tallaven el bacallà –famílies, elits, aleshores i ara també, d’aquí als antípodes sota el paraigua de societats limitades, anònimes, multinacionals o agrupacions semblants.
Un diccionari posterior, amb més dades i llargues explicacions, en explanar la paraula tribut –allò de pagar, ai!–, assegura que el seu origen prové d’aquesta altra: «trĭbus, –būs, ‘cada una de les divisions tradicionals del poble romà’» (Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VIII).
Havent aparegut el mot llatí, no defugirem pas de donar una ullada a bona font:
tribu, division du peuple romain, correspondant à la φυλή greque : t. urbānae, t. rūsticae. Ancien, usuel, classique. (A. Ernout et A. Meillet, Dictionnaire étymologique de la langue latine. Histoire des mots)
Una ratlla que ens posa al davant un temps més proper i es pot dir que patrimonial de casa nostra. Al centre, el poble de Roma –ho era el de la ciutat, així de simple i ras i curt en el bell principi i per segles amb interpretacions, afegits i canvis, etc., però Roma ciutat, centre jurídic i mirall per a tot l’imperi que arribà a ser (si us plau, historiadors, digueu-hi la vostra que val, i no pas la meva). Aquesta ratlla dels savis etimologistes obre la curiositat a llegir què en diuen altres diccionaris.
Tribu Chacune des divisions du peuple, chez qualques nations anciennes. Le peuple d’Athènes, de Rome était divisé en tribus […]
Il se disait, chez les Juifs, de Tous ceux que étaient sortis d’un des douze fils de Jacob. Les douze tribus d’Israël […]
Il se dit figurément et familièrement d’une Famille, d’une coterie, d’un groupe nombreux […].
- Diccionario de la lengua española, Real Academia Española:
Tribu Cada uno de los grupos de origen familiar que existían en algunos pueblos antiguos. Las doce tribus de Israel.
Grupo social primitivo de un mismo origen, real o supuesto, cuyos miembros suelen tener en común usos y costumbres.
- Dicionário da Língua Portuguesa Contemporânea, Instituto de Lexicologia e de Lexicografia da Lingua Portuguesa; Academia das Ciências de Lisboa:
tribo Cada uma das divisões dos povos da Antiguidade.
Conjunto de famílias que provêm de um ascendente cujo tronco constitui vários ramos.
Conjunto de famílias que constituem uma das divisões dos povos nómadas e de alguns povos bárbaros
- Diccionari de la llengua catalana, Institut d’Estudis Catalans:
tribu agrupació administrativa i social d’alguns pobles antics. Les dotze tribus d’Israel. Les tres tribus dels romans.
Agrupació de famílies o clans que ocupen un territori propi i constitueixen una entitat autònoma des del punt de vista social i polític.
- Vocabulario della lingua italiana di Nicola Zingarelli:
tribu In etnologia, gruppo sociale che unisce più famiglie unite da vincoli linguistici, razziali e culturali, aventi un proprio ordinamento e un proprio capo.
Ciascun o dei 12 gruppi in cui era diviso l’antico popolo ebraico, in linea di discendenza dai 12 figli di Giacobbe.
fig. Gran numero, moltitudine di persone: avere una – di figli.
Nell’antica Roma, ciascuna delle circonscrizioni in cui era diviso il territorio dello Stato romano.
(Nota: els diccionaris també esmenten la significació del mot referida a l’àmbit botànic i zoològic; ho deixo al marge tot i que, per raó d’animalitat, ves a saber si caldria tenir-ho present.)
Si apleguem en un sol bloc la varietat de paraules clau que serveixen per a la definició de tribu, obtenim la llista següent amb les corresponents significacions (que ofereixen la dificultat de posar-les en un ordre de certa lògica, però prescindim-ne):
| Atenes, Roma, Estat romà, Israel, poble hebreu, Jacob, cap (capo), poble nòmada, poble bàrbar, família, grup nombrós, capelleta («coterie»), entitat autònoma, etnologia, vincle lingüístic, vincle racial, vincle cultural, costums, violència, circumscripció, descendència, societat, política, administració; tribu: antiga, usual, clàssica («ancien, usuel, classique»). |
Algunes d’aquestes paraules ens allunyarien d’una bona lectura com pensar, ja s’ha dit, en els bàrbars en el sentit original d’aquells que són d’un poble diferent al nostre, exactament aquells que no parlaven grec. Tanmateix, el significat de «bàrbar» en un sentit de violència, una certa violència si més no, sí que té a veure amb els Borges, però no pas en cap mesura de «llegenda negra». A la llista hi és, la paraula «violència», i parlar-ne suposa fer-ho de manera comparativa, pensant-ho honestament, amb el context històric i entorn polític en què els Borges constituïen, família i amics, una entitat autònoma (que diu un diccionari). Ara bé, si hem de parlar de poble, sí que n’hi ha un amb el qual, per raó religiosa, els Borges hi tenen semblança: el poble dels fills de Jacob. No dic poble jueu perquè no és gens clar que els nostres valencians es creguessin elegits de Déu com a grup o família. «Família», aquesta paraula sí que s’adiu amb ells plenament: fou una família, va créixer i arribà a ser una gran família, nombrosa i, en aparença contradictòria, esdevingué una «capelleta», això és, ells per davant i damunt d’altres. Parlar de «circumscripció» i de «descendència» ve a ser el mateix. Tot per als fills i nets com mai amb jocs de mans (i d’amants) com l’exemplar i hàbil manifasser Alexandre VI enmig de reis i nobles. Els Borges arribaren a la compacticitat –a l’espessor que diu Fuster!– d’una «coterie» segons el diccionari francès i, en aquest sentit, tot i que de «petitesa», entra el terme «etnologia», la ciència social que estudia les ètnies i llurs cultures. Qüestió greu per a un paràgraf a part.
Els Borges no eren una ètnia, no, per descomptat, i ni en somnis de cap mena. Sí que eren fills d’una cultura amb nom i cognom, història, vida activa econòmicament i pietosa en aquell present del segle XV i amb perspectives de seguir essent-ho per molts anys. El diccionari de la llengua italiana parla amb un cert deteniment dels «vincles» entre els qui conformen la «tribu». Diu que es tracta d’un grup social que uneix més famílies, això és, una que fa de pal de paller i al seu entorn unes altres que s’hi uneixen per semblança de lligams i d’interessos (aquests sempre). El primer vincle que esmenta és la llengua. «Canten papers i menten barbes», repeteix el refrany: perquè ho deien tota mena de barbes i la llengua dels sense barba, els documents n’aporten el testimoni: «O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!». Evidència sota el sol i la lluna: allò que sentien parlar els romans a la cúria pontifícia era una llengua neta i clara, precisa i diferent de la seva, el català de sonoritat valenciana. I el vincle cultural, això és, tota la resta de costums i maneres de fer, manifestació de poder amb festes i armes, casaments i prebendes per als fills, privilegis als nebots, diplomàcia pel broc més fi i moneda per a l’art, tot, tot com a deixant lluent i bellugadís, seguia la llengua.
Els romans se n’admiraven o se n’escandalitzaven, tant se val. Era el pa de cada dia a les converses del mercat. Roma. Si «tribu», més ençà de la llunyania de Grècia, havia sigut (ho era encara?) l’organització de la ciutat romana, la compacta família valenciana, eminent en la seva dimensió religiosa, no tenia ni podia no tenir altre destí que Roma. Com a ciutat, políticament sota el rei que era el successor dels antics emperadors i, en la mateixa persona, el «cap» (matís en la definició del diccionari italià) com a qui era el continuador de Pere, el primer papa. Així ha sigut pels segles dels segles. Al soli politicoreligiós de Roma s’hi van asseure Calixt III i Alexandre VI, i al seu redol: Francesc de Borja –prepòsit general dels jesuïtes–, cardenals, bisbes, capellans i funcionaris per dotzenes, descendents de bona llei en tots sentits fins a Innocenci X, de sang directa del segon papa com a rebesnet, indirecta del primer i esperit borgià a la càtedra pontifícia de Roma a mitjan segle XVII.
(Ara compareu, atents, unes dates i comprendreu que per sota d’elles, o per sobre hi havia altíssims designis per als Borges. La durada del papat de Calixt III, 1455-1458; la d’Innocenci X, 1644-1655; del primer al tercer, dos-cents anys rodons.)
(Ara una nota pels qui vulguin, o necessitin consolidar una fe romana: segons l’etimologia popular que va empescar-se Marc Terenci Varró –sí, l’historiador de Roma més erudit segons Marc Fabi Quintilià– «pontifex» ve de «pont»; no és pas així segons els entesos.)[2]
(Ara ampliem la comparació, atents, constatant que el pont del pontificat dels Borges, de 1455 a 1655, és de doble arcada amb el pilar central de l’agost de 1492 a l’agost de 1503 –diguem del mes d’August al mes d’August– d’Alexandre VI… en aquest gran pont, el cel alguna cosa va manegar-hi, oi?)
«Tribu. Ancien, usuel, classique». Joan Fuster va saber amb proverbial agudesa, com sempre, triar la paraula més solemne per la seva antigor, més entenedora pel seu ús constant, més convincent per la seva història social i política i literària. Cap altra no n’hi ha que digui tant en dues síl·labes. Cap que avui, per obra de Joan Fuster, s’hagi ennoblit més al costat dels Borges.
Notes
[1] Joan FUSTER, Nosaltres els valencians, Barcelona: Edicions 62, 1980 (6a ed.), p. 57.
[2] Vegeu A. Ernout et A. Meillet, Dictionnaire étymologique de la langue latine. Histoire des mots, quatrième édition par Jacques André, Paris: Éditions Klincksieck, 1979, s. v.«pontifex (pontufex) -ficis».
