Bernardo Strozzi, Personificació de la Fama. Font: Wikimedia Commons
Baltasar Gracián, l’enginyós jesuïta aragonès, publicava el 1647 una colla d’aforismes en el llibret Oráculo manual y arte de prudencia. Aquest és el desè: “Fortuna y Fama. Lo que tiene de inconstante la una, tiene de firme la otra. La primera para vivir, la segunda para después; aquella contra la envidia, ésta contra el olvido. La fortuna se desea y tal vez se ayuda, la fama se diligencia; deseo de reputación nace de la virtud. Fue, y es hermana de Gigantes la Fama; anda siempre por extremos, o monstruos, o prodigios, de abominación, de aplauso”.
No cal, segurament, ni una sola ratlla per voltar l’amplària del concepte “fama” en aquells anys del segle XVII (herència d’anys i panys, com ho estudia María Rosa Lida de Malkiel a La idea de la fama en la Edad Media Castellana, México; Madrid, 1952), amb tot el carregament significatiu que comportava, social i polític, artístic i, és clar, ajustat al món religiós que caminava cansat i ensems esperonat per Reformes i Contrareformes cristianes a Europa des de feia cent anys. Un concepte dens amb la tradició mítica que contenia –aquella Fama personificada al llibre XII de Les metamorfosis ovidianes– i més per la contraposició a la vella “fortuna”, molt més real, perquè “nace el hombre sujeto a la Fortuna” i “la Fortuna fatiga su flaqueza”, com diuen dos versos de Francisco de Quevedo. Contra aquesta indefugible “fortuna” –”siempre tirana”, també verseja Quevedo– i per una “fama” que sigui “prodigio” i “aplauso” nascuda de la virtut, Francesc Fontanella escriu un poema dedicat a qui la Fortuna el féu poderós sense que li estalviés, tanmateix, “su flaqueza”. Ara, però, ja no li cal la Fortuna, ja s’ha guanyat la Fama. Gracián té tota la raó: “la primera, para vivir, la segunda para después; aquella contra la envidia, ésta contra el olvido”. Llegim el poema.
Lletra [datada el 1671] en la canonització [20 juny 1670] de sant Francisco de Borja
Qui passa, qui corre, qui vola,
amb tanta prestesa per l’aire veloç?Esta és la fama – la fama
qui amb lo nou ardor – ardor
a tots publica – publica
de Borja lo nom – lo nomQue publica, que canta, que clama
del Cel, la grandesa,
de Jesús, la flama,
de Borja, l’honor.Miro i admiro en la noble
perpinyanesa regió,
amb tornassolades ales,
un portento volador,
que publica, que canta, que clama
del Cel, la grandesa,
de Jesús, la flama,
de Borja, l’honor.I les argentades plomes,
amb mil ulls hermosos, són
un nou firmament d’esteles,
competidores del sol,
que publica, que canta, que clama
del Cel, la grandesa,
de Jesús, la flama,
de Borja, l’honor.La Fama só, peregrina,
que amb les ales de l’Amor
al Pirineu comunico
del Vaticà los honors,
que publica, que canta, que clama
del Cel, la grandesa,
de Jesús, la flama,
de Borja, l’honor.Canto a Francisco, més noble
en l’esfera que en lo món;
aquí, Déu entre tenebres,
allí, Rei entre esplendors,
que publica, que canta, que clama
del Cel, la grandesa,
de Jesús, la flama,
de Borja, l’honor.Trompeta sonora anima
lo triümfo generós,
i tot l’univers ressona
del gran Francisco l’amor,
que publica, que canta, que clama
del Cel, la grandesa,
de Jesús, la flama,
de Borja, l’honor.
La veu del poeta s’estrena amb una pregunta retòrica, la dels dos primers versos. En els quatre següents la respon amb una informació simple de contingut i rica en la forma per l’ús de l’eco. Ens presenta la Fama –l’escric amb majúscula puix ell la personifica– que assabenta tothom, solemnement per l’escalf que hi aboca, amb el nom, qui és el personatge Borja d’aquells dies. Si havia estat oblidat, era l’hora de fer-lo novament present. Més encara. La Fama no sols “publica”, sinó que “canta” i “clama” –una gradació d’augment, sembla, en la seva veu– tres coses que, tretes de l’hipèrbaton són: la grandesa del Cel, la flama de Jesús i l’honor de Borja. Fins aquí podríem dir la presentació temàtica, tot i que reservem per ara una millor lectura de les tres realitats proclamades per la Fortuna.
El poeta es presenta a si mateix a l’inici de les cinc quartetes restants, el cos del poema. Ho fa donant la veu a l’autor. Així és: Francesc Fontanella, des que va exiliar-se el 1652 a Perpinyà, després de la guerra dels Segadors, en la qual participà contra Castella com a superintendent en la batalla de Montjuïc, fa d’aquella ciutat el seu darrer destí. Poc temps després d’arribar-hi, moria la seva segona esposa i aleshores ingressà al convent dominicà de la ciutat, on professà i fou ordenat de sacerdot. El poeta de l’amor esdevé poeta religiós i endreça poemes a diversos sants i molts a Maria, la mare de Jesús. Així, doncs, mira i admira, des de Perpinyà, la velocitat –gràcies a “tornassolades ales”– amb què la Fama publica, canta i clama. De veres sorprenent la imatge de la Fama, a la qual, en la nova estrofa, el color tornassolat li passa a argentat i, a més a més, amb “mil ulls hermosos” talment el plomatge del paó mascle reial o paó d’Índia, ulls tan bells que fan la competència al sol en crear un espai arrodonit talment un nou firmament curull d’estels, borratxada de bellesa que publica, canta i clama…
A la quarteta següent emmudeix el poeta i pren la paraula la Fama. Es presenta peregrina, és a dir, rara, figuradament abillada de perfecció inusual, extraordinària, fins al punt que les seves ales són les de l’Amor i no ens resta altra pensada que la d’adreçar-nos a la imatge dels querubins en el profeta Ezequiel, aquells que per tot, incloses les ales, “eren plens d’ulls” (Ez 10,12); o a l’Apocalipsi: “cadascun dels quatre vivents tenia sis ales, i estaven plens d’ulls” (Ap 4,8). Errem la interpretació per excés imaginatiu? Tal volta. El cas és que la Fama, vagi vestida d’au o de querubí, amb les ales de l’Amor, comunica els honors del Vaticà al Pirineu. Honors del Vaticà, el qual publica, canta i proclama les tres coses si, fiant-nos de l’estructura gramatical, podem alterar els versos de la tornada atribuint-los-hi; no és prou clar de mantenir-la en tercera persona verbal, puix que ara la Fama parla en primera i és el Vaticà que passa a tercera. Sigui com sigui, a partir d’aquí es complicarà un xic més el poema.
En la penúltima estrofa, els versos són atribuïbles a dues veus. Si en la precedent és la Fama la que pren la paraula, ara podem dir que continua parlant, o bé la veu del poeta reprèn el fil o, tot i el singular de la forma verbal, tots dos, Fama i poeta. “Canto a Francisco”, jo, la Fama, jo, el poeta, i d’ell afirmo que és “més noble en l’esfera”, això és, allà dalt, a l’espai celeste, és a dir, el sideral esfèric, imatge del cel religiós, que no pas aquí baix “en lo món”. A continuació, l’”aquí” i l’“allí” dels dos versos següents, per cert, de complicada interpretació. S’està parlant de Francesc de Borja quan vivia a la terra i trobem escrit que ací era “Déu entre tenebres”. Una blasfèmia o una molt subtil i agosarada comparació: el noble primer i el jesuïta després, era poderós (i tots els adjectius positius que es vulguin), talment Déu –o un déu?– que restava velat “entre tenebres”. Ja mort, a la glòria, és com un “Rei entre esplendors”. Què ens diu la lletra escrita per Fontanella? Cal suposar rectament que només això: una comparació de Borja amb un déu i un rei. El malentès només pot ser qüestió ortogràfica: l’ús o no de la lletra majúscula i el sentit que tenia aleshores, si és que majúscules va escriure l’autor. I tres quarts del mateix per a Fama i Amor amb què apareixen en l’edició darrera que se n’ha fet.
L’estrofa final també té una doble lectura en els seus versos inicials. La Fama o el poeta s’adrecen a una trompeta i imperativament li diuen “anima” la canonització del sant novell. I a vers seguit, Fama i poeta constaten la universal ressonància d’un amor, el de Francisco. Quin amor? El de fill, d’espòs, de pare, d’amic, de governant, de religiós, de superior…? O una altra lectura: “anima” també és forma verbal en temps present i d’aquesta manera, els quatre versos són la veu anunciativa del poeta perquè hom, tots, sapiguem que l’amor del gran personatge publica, canta i clama tres coses. La primera, la grandesa del Cel que ha disposat tot el que es clama, canta i publica. La segona, la flama de Jesús, diguem l’impuls apostòlic que, seguint l’exemple del fill de Natzaret, tenia, mantenia i propagava el jesuïta Francisco. La tercera, lògicament, el duet de poeta i trompeta publica, canta i clama l’honor del nou sant. El pensament de Gracián s’ha verificat del tot i més. El “deseo de reputación nace de la virtud”. Aquesta volta, de la virtut n’ha nascut una canonització i la Fama és l’autèntica i la duradora perquè ho és d’aquest fet solemnial.
Bé. S’ha presentat el poema. A propòsit, què en podem dir avui, d’aquests versos? Deixem-ho per a una segona part.
