Màscara mortuòria de sant Francesc de Borja. Foto: Natxo Francés.
La distinció que penso em sembla a propòsit, si més no pel trosset d’història que uns papers m’han recordat. És la següent.
Qui disposa de poder, qui mana, qui té la paella pel mànec (en expressions diguem de més amunt a més avall), no pot reposar tranquil. És que el poder no va mai sol, sempre l’acompanya el corcó de perdre’l. Si qui el deté s’erra massa, aleshores li fan reverències i per darrere van a la seva; o simplement (el mètode és secundari) l’hi (els altres que volen manar), l’hi lleven (ras i curt). I qualsevol mena de poder amb l’inevitable corcó ben aferrat té el seu preu: no deixa reposar mai. Però dia vindrà que el poderós ja no serà d’aquest món i pot passar que ni així, que ni mort pugui reposar. La política, el poder dels altres, no deixarà en pau els seus ossos. I no parlo dels historiadors que, arrambats cadascun al seu bàndol ideològic, rarament independents, diran el blanc i el negre (els grisos desapareixen) i restaran satisfets mentre ell, remogut a les cendres (… res, fantasia, no s’hi remourà per queixar-se ni com a llegidor d’història). Entesa així la qüestió, si és que s’entén, puc voltar un poquet per una vella i perllongada història.
Reprodueixo el text original:
Seis altos anderos vestidos de negro llevan en hombros, sobre unas perihuelas, un bulto grande y de mucho peso, envuelto en unos paños encarnados. Al rededor y detrás caminaban silenciosos hasta siete u ocho sacerdotes con manteos y bonetes, cuatro seglares con las cabezas descubiertas y un pelotón de mujeres con mantilla.
Això passava “hace pocas noches a las ocho y media” al centre de Madrid i ho explicava una anònima X en una columna de la Revista Popular, núm. 1015 del 22 de maig de 1890, p. 328. També contava que:
Estos [ja els presentarem] han comprado la iglesia de Jesús, donde se hallan ahora depositados, después de haberlo estado en ocho o diez puntos distintos, los restos de San Francisco de Borja.
Mare de Déu, Senyor! Què llegeixo! Han comprat una església, hi han portat les restes d’un mort del 1572, ho fan com si fos un enterrament però no ho és… Ho conta un dels papers anunciats a la segona ratlla; el guardava en una carpeta. L’altre és un paper modern, el que es veu a la pantalla, el de la pàgina web dels jesuïtes d’Espanya un dia de finals de desembre de 2019.[1] És un petit article entorn de la història de l’urna amb la despulla mortal del qui fou duc de Gandia i prepòsit general dels jesuïtes, Francesc de Borja i d’Aragó.
Mort a Roma el setembre de 1572, com s’ha dit, va ser enterrat a l’església dels pares jesuïtes, Il Gesù, de la ciutat. L’any 1617 es posaren d’acord la Companyia de Jesús i el net del mort, Francisco Gómez de Sandoval-Rojas i de Borja, I duc de Lerma: els ossos del mort foren traslladats a Madrid, a l’església de Nuestra Señora del Prado. El 1627 són col·locats a la capella de la Casa nova dels jesuïtes a la capital del Reino. El 1673, acabada una nova església, hi és traslladada l’urna del qui des de feia tres anys havia estat declarat sant. El 1767 són expulsats els jesuïtes i l’església passa, dos anys després, a ser dels religiosos de l’Oratori de Sant Felip Neri, però res no s’altera aquesta vegada. Va haver-hi altre moviment el 1809 quan el rei José Bonaparte[2] dissol tots els ordes religiosos i l’urna, dissimuladament, és portada a l’església de Sant Ignasi, també de Madrid. El 20 d’octubre de 1814, el XIV duc de Medinaceli retorna l’urna a l’església anterior, on s’estarà tranquil·la els següents vint-i-dos anys. 1836: la desamortització obliga el trasllat a l’església de San Antonio del Prado, al costat del Palau dels Medinaceli. En 1890, aquests ducs de Medinaceli venen les propietats que tenien on reposaven els ossos dels sant i, d’acord amb els jesuïtes que tornen a ser a Madrid des de 1877, es decideix fer un trasllat provisional a la basílica de Jesús de Medinaceli. Què suma el recompte de Roma fins al trasllat de 1890? Set. Un menys dels vuit o deu que esmenta la Revista Popular, però, ves per on! gairebé profètic!, no l’erra gens ni mica perquè la història fins el 1944 en compta tres més. Si el 1901 les restes foren dipositades a la casa jesuítica del carrer madrileny la Flor, el foc republicà del maig 1932 va fondre l’urna i cremà…[3] En restaren un grapat d’ossos recollits en nova urna, ara de fusta, i servats a la casa de la mare de l’arquitecte Pedro Muguruza Otaño fins el 1942. En aquest any, una anàlisi assegurà que sí, algun dels ossos rescatats de les cendres era del sant, i els altres d’altres dos desconeguts. Des del 1944 que no es mouen de lloc. Per raons polítiques eclesiàstiques i civils, doncs, han estat sense repòs fins ben entrat el segle XX.
Per la pàgina de la web no en sabem més coses, però sí per la informació de la revista. En primer lloc, els qui acompanyaven les despulles del Borja preclar. Ramón Nocedal y Romea, periodista madrileny, el més integrista catòlic del seu temps, fill de l’encara més catòlic i més integrista de tots els del seu temps, Cándido Nocedal (feia cinc anys que era mort). Donato Jiménez, que podia ser un jutge civil o eclesiàstic delegat pel bisbe, que aleshores ho era Ciriaco María Sancha y Hervás (futur cardenal que es mirava de reüll els integristes, ben lluny d’ombres liberals! –és clar, beat des de fa deu anys). La resta, els rectors de dues parròquies i l’administrador de los condes de Ofalia, em són desconeguts. En segon lloc hi ha una afirmació sonora, “estos han comprado la iglesia de Jesús”. Només he trobat escrit que des de bon principi el lloc, esdevingut llocs ben aviat, per on ha passat la cendra borgiana, ha estat una donació del duque de Lerma i que amb el temps es traspassà la protecció als ducs de Medinaceli fins arribar a aquest temple de Jesús (avui dia basílica de Nuestro Padre Jesús de Medinaceli) confiat a uns religiosos o a altres al llarg de la història. Som al final d’una passejada de segles.
No em sembla pas foraviada la distinció feta al començament. Si més no reinterpretada així: Francesc de Borja va tenir poder a les mans des dels 19 anys fins al 61, en alguns períodes poquet, en altres molt, en alguns molt i molt; des d’un càrrec palatí a la Cort portuguesa fins a prepòsit general dels jesuïtes a Roma ininterrompudament. Quaranta anys amb els neguits de manar, però manant! –no era pas broma com a lloctinent a Catalunya, per exemple. I va morir. Aleshores la política dels altres no solament el va fer anar d’una banda a l’altra amb el que deien d’ell i el que se n’historiava (invencions incloses), sinó també amb els seus ossos ara aquí i ara allà.
Resumidament. Sol dir-se que sic transit gloria mundi. Per a alguns. Per a altres haurem de sentenciar: sic permanet Anobium potestatis in uita et morte –així resta el corc[4] del poder en vida i mort. Qui m’assegura que les despulles mortals de Francesc de Borja ja no es mouran més d’on són avui? Podria reclamar-les la ciutat de Gandia, oi?, el seu bressol. Per què no? Aviseu-me si arriba el moment. No us plauria, lector, de ser un dels portadors del baiard amb les santes despulles des del Palau Ducal a la Col·legiata de Santa Maria?
Notes
[1] Martín CORRAL ESTRADA, “El peregrinar de la urna de san Francisco de Borja”, Jesuitas. Provincia de España [web] (16/12/2019).
[2] El rei francès que no ho fou de Catalunya, annexionada aleshores al Primer Imperi Francès o Imperi Napoleònic.
[3] “Las reliquias de San Francisco de Borja y otro libro”, Centro de Estudios Borjanos [blog] (7/01/2015); Juan Ramón ROYO GARCÍA, “El culto a las reliquias en la edad contemporánea”, dins Supra devotionem: Reliquias, cultos y comportamientos colectivos a lo largo de la historia, Saragossa: Universidad de Zaragoza, 2019, p. 278-315 (297).
[4] Anobium punctatum, coleòpter dels Anobiidae (en francès: la petite vrillette), el corc més comú, golafre de fusta (tarlo del lengo, en diuen els italians, tarlo del tarmes llatí –el tèrmit–, i en sentit figuratiu, “pena, turment que no deixa de rosegar l’ànim” i amb aquest sentit retornem al català on tenim que “quera” és la pols que fa el corc i també “desfici, turment interior, que consumeix lentament”).
