Calaris Sardiniae
Va ser l’any de 1883 quan el canonge vigatà Jaume Collell va copiar un manuscrit català de Sardenya, essent a Roma on era custodiat. Sis anys més tard el reproduïa a la Revista Catalana i no fa pas molt he tingut el plaer filològic i històric d’estudiar-lo i fer-ne conèixer el resultat en un parell de publicacions.[1]
Doncs és el cas primer que d’aquest manuscrit en destaco el vocabulari, paraules i expressions de quan fou escrit, a finals del segle XVI.
Doncs és el cas segon que, treballant en l’Epistolari català dels Borja,[2] amb una distància de cent anys entre ells… ep! Cent anys! Sí, sí. Si més no per les dues dates clau, gairebé el principi de l’epistolari borgià i el final del manuscrit sard. Un centenar entre els dos caps: agost de 1492 i març-abril de 1592. No es poden pas deixar passar per alt. La primera data correspon a l’elecció al papat de Roderic de Borja, Alexandre VI. La segona, a les setmanes de la confecció del manuscrit, puix es tracta d’un inventari. I si es volgués un paral·lel de persona a persona, el 1593, qui havia estat el “magnífic i agregi assessor”, del notari a Càller –lloc del manuscrit–, Montserrat Rosselló, fou nomenat jutge de la Reial Audiència de Sardenya, aleshores sota domini hispànic.
Deia, doncs, és el cas segon que els ulls descobreixen, entre cartes i documents d’ambaixador, paraules i expressions que no els són pas estranyes havent llegit l’inventari. En efecte, encares manuscrits del final del XV i el de finals del XVI i, oidà!, a una banda i a l’altra de tants anys passats hi ha les coincidències. Per a la sana curiositat dels lectors, n’he triat quatre paraules i una locució adverbial.
CANELA – Aquesta paraula és una variant de “candela” i, segons el Diccionari Català Valencià Balear, sabem que va usar-la Jaume Roig en un dels versos del Spill i també es troba en un document de la Vall de Ribes del 1460, curiosament el mateix any que, segons la tradició, Roig escrivia el seu poema; el document, però, més antic, per ara, és del 1395. Bé. A l’epistolari borgià la trobem en un dels reports del responsable dels afers generals (no hi entraven les coses ordinàries de la casa) de Joan de Borja –n’era l’arquebisbe d’Oristany, Jaume Serra–, adreçat al pare del joveníssim duc de Gandia, el papa. Concretament, el datat a València el 9 de novembre de 1493.[3] El paràgraf conta com el virrei de València tenia presoner fora de llei un servent de la casa ducal, i com es decidí per a ell la pena religiosa de l’excomunió, amb el verb “agravar” significant ‘confirmar’. Llegim: “E axí agravam lo virey, ab caneles apagants e campanes sonants”. Bellíssim refrany per indicar la seriositat de la decisió.
FORTUNAL – Significa ‘temporal de mar’, paraula marinera, doncs. En el ms. sard es repeteix, per exemple en aquesta frase ben expressiva: “hi [h]a pintat un vaxell que esta en fortuna”, referint-se a allò pintat en un dels exvots que els salvats de la mar pujaven al santuari de la Mare de Déu de Bonaire, a Càller –on es fa l’inventari–, en què la imatge mostra les ones enfurides. A l’epistolari borgià, la trobem en el mateix document que l’anterior, en parlar de les dificultats que solen tenir les cartes en el seu camí si és marítim: “car les lletres han de pasar tantes fortunals platges ans que arriben al port segur”,[4] això és, platges batudes pel temporal. També en una carta de Bernat de Vilamarí, capità de l’estol de Ferran II posat al servei del papa, escrita des de Civitavecchia el 15 de setembre de 1494, on informa Alexandre VI que no ha pogut eixir del port “que per ésser lo temps fortunal no és estat possible en ninguna manera del món”.[5]
SALMA – És la tercera i el seu significat el de ‘mesura’ (de vi, o de blat, i ves a saber amb quina equivalència en litres o quilograms), puix que “salma” és un sinònim de ‘càrrega’ i, lògicament, també de ‘carga’ significant ‘mesura de capacitat’; una interessant paraula en la qual vaig estendre’m en els treballs esmentats. A l’epistolari borgià, la trobem en un document de l’ambaixador Francesc Desprats, del 30 de setembre de 1494, en resposta al papa que li ha expressat la penúria de forment que pateix Roma i que, per tant, demani als Reis Catòlics de poder treure blat de Sicília i de Sardenya, com ho repeteix en el seu redactat: “poder traure çerts millanars de salmes de forment”; no sabem, però, quina era la quantitat en pes o volum de cada salma.[6]
SURTA – Així: “una surta”, substantiu postparticipi del verb ‘sorgir’ significant ‘fondejar’ o ‘estar fondejat’; simplement: l’estat d’una embarcació quieta en un port. El manuscrit sard és ben clar: “exint de una surta en lo port de Caller”, és a dir, després d’un temps d’estar-hi ‘fondejada’. A l’epistolari borgià, la trobem en una carta conjunta de tres servidors papals que informen de la situació un cop recuperat el castell d’Òstia i el text és: “les galeres del rey que staven surtes davant dit bastió”.[7]
I aquesta és la locució adverbial: A LA TRAÇA. És una interessant expressió elucidable pel context en què la trobem al manuscrit sard: “hi [h]a una nau pintada y deu fustas de moros a la trassa” / “hi [h]a una nau y sis fustas y una galiota a la trassa pintats” / “hi [h]a pintat una saggietia y una galiota a la trassa”. És a dir, en un determinat estil de pintura, concretament vol dir un esbós, reproducció de la forma general més que no pas en cap detall; fou, penso, l’expressió triada en contemplar les ingènues pintures dels exvots. Avui escriuríem “traça”, però l’esmentat DCVB ja en recull la forma amb doble s.
Un tast de la llengua nostra enllà dels segles que, si un dia el vaig trobar en mots sonors i expressions brillants dins un manuscrit del segle XVI, un altre dia va ser en uns, del segle abans, papers gloriosos (una exageració de pas no farà mal d’ulls) de la família Borja.
Notes
[1] Esquemàticament: “Un manuscrit català (s. XV) de Sardenya editat per Jaume Collell”, Actes del XVIIè Col·loqui de l’AILLC (València 2015), p. 443-454. Amb més amplitud: “Jaume Collell i un manuscrit català de Sardenya (s. XVI): història i llengua (i un pròleg significatiu)”, Rivista Italiana di Studi Catalani, 7 (2017), p. 27-51.
[2] Epistolari català dels Borja, a cura de Miquel Batllori (+), Joan Requesens i Maria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre; IIEB, 2017 (Biblioteca Borja, 7).
[3] Ibídem, doc. 34, p. 120.
[4] Ibídem, doc. 34, p. 110.
[5] Ibídem, doc. 130, p. 338.
[6] Ibídem, doc. 137, p. 349.
[7] Ibídem, doc. 74, p. 218.
