Quentin Matsys, El canvista i la seva dona. Font: Wikimedia Commons
La pregunta sorgeix a propòsit d’aquesta frase llegida a la revista Serra d’Or del mes de novembre del 2016:
[…] calia sortir dels murs alterosos fets aixecar, entre d’altres, per Alexandre VI, un dels papes més polítics que han ocupat la seu de Pere.
Es pot mesurar el grau d’acció política de qui sigui? Home! grosso modo sí! Sí, si comencem per aclarir l’abast del concepte política i diferenciar l’acció directa i la no acció que és, també, una actuació política, passiva, un deixar l’activa a l’altre. Tinguem també present l’amplària del camp històric: no és igual saber molt d’un agent polític o saber-ne quatres dades escasses, en el benentès que, de sempre, alguns personatges han estat més estudiats que altres, i uns a temporades omnipresents mentre que altres han restat anys i panys als llimbs (fins i tot sense considerar la constant que els agents polítics del passat són seleccionats i jutjats en bé i en mal d’acord amb la política imperant del moment del seu rescat i de la qual els historiadors no sempre troben per manera de desempallegar-se’n). De més a més s’ha de sumar a les precaucions esmentades la tendència a considerar molt separades de l’acció política algunes activitats que sí ho són, però es fa veure, es dissimula, s’intenta convèncer que no hi tenen res a veure, com a voltes l’esport o el fet religiós. Déu meu, quina suada!, quan ni l’un ni l’altre mai no han estat neutres i sempre màximament pesants damunt de la realitat política de les societats. Qui tingui ulls a la cara no podrà negar que des dels temps gloriosos de la Grècia clàssica fins ahir, els Jocs Olímpics són crua acció política per darrere dels innocents (sempre?) atletes. “Quan exalço la il·lustre Agrigent […]”, així comença l’Olímpica III de Píndar que celebra la victòria de Teró, és a dir, l’atleta passa a segon terme perquè és la ciutat la primera, l’estat, diríem avui. “Himnes, reis de la lira, / quin déu, quin heroi, quin home aclamarem? / Zeus és l’amo de Pisa [el nom del terreny on es feia la cursa de carros a Olímpia]; els Jocs Olímpics / són institució d’Hèracles […]” (“glòria d’Hera”, sobrenom d’Alcides, semidéu fill de Zeus –l’espòs d’Hera– i Alcmena, Hèrcules en llatí), també Píndar a l’Olímpica II. Jocs, política, religió: històric pastís d’ahir tan ben pastat i cuit que no s’ha assecat encara. La Santa Religió, totes! Testimoni en són els fragments de profecia a favor de la dinastia faraònica que regnava sobre Egipte i rodalia 4.000 anys abans de Crist!
Valga’m Déu!, si hem de parlar de papes i política. Valga’m Déu!, dues vegades quan ni amb mil no en tindríem prou. Precisament perquè és un dels camps històrics en què s’ha intentat a gratcient dissimular –quan no falsificar– els fets, i no dic les intencions íntimes del personatge perquè, aquestes, no les sabem si no les ha expressades, i no sempre podem deduir-les ni assegurar, honestament, com a certes. I no val a dir que del papat de segles vells, molt vells no en tenim dades. És certa l’afirmació, però d’ella no se’n desprèn que “no feien política”, assegurant que aleshores es dedicaven del tot i només… etc., etc. Home! “sempre han tingut bec les oques”! Per què hem d’oblidar-ho? I sempre han clacat, malgrat que no en puguem descriure el ressò en les societats d’abans.
A la revista montserratina ha estat el teòleg Armand Puig i Tàrrech qui ens ha recordat Alexandre VI a propòsit d’una anàlisi de l’acció papal de qui abans era el jesuïta Jorge Mario Bergoglio i ara bisbe de Roma des del març de 2013, “Francesc, un papat nou”. Recollim en aquestes pàgines borgianes la referència arran de fer notar que la residència de Francesc –el bisbe de Roma, digues-li papa també– ja no ho és el palau dels darrers 600 anys, sinó l’habitació de l’hotel Santa Marta en un extrem del minúscul estat vaticà. Ara hi afegirem un altre Borja, un exemple més entre el papat en general i la presència repetida aquí i allà de la universal família valenciana.
L’any 1854 el professor de teologia catòlica Heinrich Denzinger va publicar una selecció de cent documents trets d’antics símbols o confessions de fe cristiana, decisions conciliars, de sínodes i declaracions de diversos papes fins a Pius IX. Pretenia posar a les mans dels estudiosos uns textos que servissin per frenar el corrent de racionalisme present a la teologia del seu temps. El volum de la col·lecció reunida fou i és l’Enchiridion symbolorum et definitionum quae de rebus fidei et morum a conciliis oecumenicis et summis pontificibus emanaverunt, però aviat va ser conegut com “el Denzinger”. I ha passat un segle i n’ha passat mig segle més i s’ha anat ampliant. Bé, deixem aquí la informació i prescindim de comentari. Ens interessa saber si en aquest gruixut volum que a les acaballes del s. XX arribava a l’edició alemanya trenta-vuitena, hi ha el retall d’algun document dels papes borgians. Doncs sí. Un de Calixt III.
Alfons de Borja era elegit el 8 d’abril de 1455 com a successor del difunt papa Nicolau V. Aquella primavera, doncs, iniciava el seu regnat com a rei de Roma i el seu pontificat a l’Església catòlica. Tot seguit es posà a la feina i el dia 6 de maig enviava una constitució (tecnicisme que prové del llatí constitutio, que era el nom donat al text d’una llei major decretada per l’emperador romà, el que ara solem anomenar decret) –coneguda amb el nom “Regimini universalis” per les seves primeres paraules– en resposta a una consulta dels bisbes de Magdeburg, Naumburg i Halberstadt, sobre un costum monetari en aquelles regions germàniques. Pel que es llegeix al cos de la mateixa resposta, es veu que la preocupació existia arran de l’afer següent. Algú prestava una ben comptada quantitat de diners a un altre i aquest havia de retornar-li el favor de la prestació amb l’abonament anual d’una quantitat durant un temps convingut de més o menys durada o bé a perpetuïtat. Era conegut, aquest darrer, com a censal mort, i el primer com a censal simple. I ara entengui el lector –l’entès en primer lloc– que la simplificació exagerada que en faig sobreentén que és suficient per arribar al final d’aquestes ratlles. Doncs el cas era que en aquelles terres s’havia estès el costum d’afegir a la quantitat anual allò que en diríem un tant per cent sobre el préstec i planava el neguit que expressaren així en la seva consulta a Roma: “d’aquí ve que alguns, pretextant que són usuraris [aquests diners que cal abonar de més] cerquen l’ocasió de no pagar els rèdits i censos deguts”.
La resposta de Calixt III va ser (traduïda aquí fragmentàriament) aquesta: “[…] a fi d’eliminar qualsevol dubte en aquest afer, per l’autoritat apostòlica, declarem per la present que els esmentats contractes són lícits i conformes a dret i que els venedors [entenguem els endeutats], remogut tot obstacle en contra, són obligats al pagament d’aquests rèdits i censos”. És a dir, res de res d’usura. El papa ha dictaminat sobre un afer financer en vistes a tres diòcesis alemanyes, però tothom ho va entendre: era aplicable arreu. Aquell dia, 6 de maig de 1455 –a més de confirmar una decisió semblant de Martí V adreçada als bisbes de Trèveris, Lübeck i Olmütz del 2 de juliol de 1425–, el successor de Pere no signà cap sermó sobre la caritat de Martí de Tours, aquell qui migpartí la seva capa per abrigar un pobre mort de fred, ni cap normativa de dejuni penitencial, no. La qüestió signada era un tant per cent sense especificar fins on podia arribar perquè no fos usura.
Ara la pregunta de rigor, un poc o molt fictícia perquè la reducció del tema ací exposat no permet de fer-la seriosa. La pregunta, dic, retòrica, és aquesta següent. Posats als platets d’una balança la construcció dels Apartaments Borja al Vaticà i a l’altra la constitució Regimini universalis (sí, sí, heu llegit bé: “regiment” que es tradueix per ordenament manat pel rei sobre tothom!), quin plat assenyalarà el pes major? Quin pujarà enlaire com a menys polític? I no és un concurs entre els dos papes Borja.
