Ramon Casas, Eugeni d’Ors (Barcelona, MNAC). Font: Wikimedia Commons.
Dir que van junts fóra una afirmació urticant. De costat és, simplement i precisa, l’ordre en què són esmentats. Així aparegueren el 1910 al diari La Veu de Catalunya.
–I vostè, senyor autor, què prepara?
–Actualment estic treballant en un drama històric sobre Sòcrates (o bé sobre Joana d’Arc, o sobre Ramon Llull, o sobre Cèsar Bòrgia).
–Difícil assumpte!
–Ja ho crec! Eriçat de dificultats! …
Així comença la glossa “Salomè” de Xènius. Una manera de fer-ho, potser o potser no, perquè el personatge mereix una presentació insospitada, com si res no hi tingués a veure per l’allunyament en el temps. Es tracta de la ballarina evangèlica que demanà el cap del profeta Joan Baptista en una safata. Xènius –o si volen Eugeni d’Ors– lamenta que “els comentadors moderns de Salomè” –i recorda “el pobre Oscar Wilde”– l’hagin convertida en una noia enamoradissa de la seva víctima. Ell, escriu, de saber-ne, la faria “infinitament més subtil, infinitament més perversa”, etc., etc. Xènius, si en sabés… El cas, tanmateix, és que volent-la fer “fidelment bíblica”… No ho sé, com se n’haguera sortit d’adaptar-la més encertadament a la narració evangèlica que, ves per on, és buida del nom de Salomè. És la innominada filla d’Herodies, l’instrument de la somiada ocasió de la mare. Ella, no la noia, Herodies és qui vol el cap del Baptista. Però no han de ser aquestes dones les protagonistes d’aquí.
Retornem a l’inici de la glossa perquè la proximitat inesperada de Llull i un Borja la determina la complexitat dels seus tarannàs, els fets de llurs vides. “Difícil assumpte!” convertir-los en personatges d’un drama històric. “Eriçat de dificultats!”, el sol propòsit d’intentar-ho. Ni un drama, ni una novel·la històrica, ni tal volta una biografia. Qui pot abastar les seves facetes múltiples? Potser amb la proporció deguda els podem aplicar paraules que Stefan Zweig va dedicar a Dostoievski: “El seu destí no es pot configurar amb documents, sinó únicament amb estimació”. O t’hi apropes calçat amb alguna cosa més que l’asèptica neutralitat (que mai no és al cent per cent) del col·leccionista de dates i dades (sempre escasses, no totes verificables, algunes falses com sol passar), o t’hi acostes disposat a restar sorprès per l’aparició de l’afecte, la compassió, l’antipatia o la repulsió. És ben possible i ho hauràs de confessar.
Llull em fascina. Cèsar Borja em neguiteja. El rodamón del segle XIII m’enamora. L’aventurer del XV em fetilla. Es conta que fou Plutarc l’inventor d’explicar la vida de personalitats diverses en paral·lel. Literàriament. A la plaça del mercat fa segles que es comparen les dels veïns i coneguts, enraonies sense aturador. Sense literatura, o un poc de popular. Gosarem fer-ho de qui ens ha llegat milers de pàgines sapients i de qui n’ha generat centenars de llegenda?
A mi, avui, em passa com al Xènius de tants lustres passats. “Difícil assumpte!”, “Eriçat de dificultats!” Ni a ell, ni gairebé a ningú durant set-cents anys, se li ha obnubilat el pensament com per no considerar Ramon Llull entre els més grans dels grans d’aquest món. Però solament a ell, a Xènius, que jo sàpiga, se li ha acudit de donar-li la companyia d’un que nasqué bastard i que per solemníssim document llatí de Ferran el Catòlic, signat a Barcelona el 9 d’octubre de 1481, li esborrava l’origen i el feia honorable com tots els fills d’Eva (més endavant ja ho faria el seu pare amb la butlla corresponent); un capel cardenalici realçà la seva testa, i envigorí el seu braç l’espasa de capità. Cèsar fou el mimat del seu pare Alexandre VI i morí al servei del seu cunyat el rei Joan Albret de Navarra… Llull ho feia a Mallorca, on havia arribat baldat, si no ferit, de la darrera missió al nord d’Àfrica a convertir sarraïns al cristianisme. I mil contrastos més.
A mi, avui, em passa com a tots els qui som de mena impressionable, resto palplantat davant de la parella que em surt a l’encontre en l’orsiana glossa i no sé com reaccionar-hi o si passar de llarg. Si captar, amb dues ratlles de gaseta, el lector perquè en prengui millor consciència que no pas jo, o llançar-me a redactar una nova glossa. Què podria dir-ne, pobre de mi? Repetir tòpics o bé esbossar una improbable idea de semblança o de contraposició.
Yo estic, per gràcia de nostre senyor Déu, amb tots los meus, bé de sanitat, mas estic malcontent per trobar-me absent dels benaventurats peus de vostra santedad [Cèsar adreçava aquesta carta al seu pare des de Bassanello (avui una petita localitat del municipi de Barete a l’Abruzzo, al nord de la regió de L’Aquila)] als quals prec nostre senyor Déu me vulla prestament tornar. Ceterum he entès que mossèn Castrejon, cubicular de vostra santedad, i Ferran Reçio són morts aut laborant in extremis [la pesta no perdonava ningú]. Suplic humilment aquella, si cas és que muiren, me faça gràcia de alguna part dels beneficis de aquells […] a XXVI de juliol [de 1494].
Amable fill [escriu Llull al seu hereu en el llibre Doctrina pueril, cap. LXII] […] Més prop és a la teva carn la camisa que la gonella, i més prop és als teus ossos la pell del teu dors que la camisa. I per això pots entendre, fill, que hom pot més acostar-se a si mateix, i a això que home és, esperança, caritat, justícia, liberalitat i altres virtuts, que diners, possessions ni altres riqueses que no són de semblant natura amb l’home […] Amable fill, no sies cobejós.
Qui triarà altres mostres d’ells dos? Qui les encertarà per glossar-les sense extremar ni contrast ni similitud? Qui, d’entre l’un i l’altre, en traurà un bell comentari literari? No cal pas l’històric, ni moralista, ni tan sols una ratlla llepissada d’escepticisme.
Deu ésser del tot justa la conclusió llegida a dalt. Hi ha assumptes que ens sobrepassen. I si per a Xènius un Llull i un Cèsar Borja esdevenien un eriçament de dificultats…
Deixem-los, doncs, de costat tranquils. El de la barba florida fa set-cents anys que va abandonar aquest món. El legitimat, capel cardenalici a la figura i duc mort en batalla, fill de papa, gendre de rei, en fa cinc-cents nou, una suma sense celebració. És igual. Els dos han criat malves i ara sí que amb ells nosaltres serem semblants amb glossa o sense pels segles, amén.
