Entre finals d’octubre i mitjan desembre d’aquest any 2019, al saló d’actes de l’antic Hospital de Xàtiva se celebra l’aniversari 500 de la mort de Lucrècia Borja. Puntualment me n’ha arribat el programa, llaminer, però amb massa distància de lloc a lloc i aquells afers que et barren el camí, etcètera. Però no escric pas tenint present el programa ni l’encert, segur, dels qui en són estat protagonistes, sinó la bella imatge del programa. Sí, l’encert dels dissenyadors Ximo Corts i Vicent Tormo. Encert total. Els felicito.
És un retrat d’ella i no és ella o no és ella i és Lucrècia Borja.
La imatge del programa presenta un retall del gran fresc de Pinturicchio a la Sala dels Sants, Apartaments Borja del Vaticà. Aquesta pintura és coneguda més que no pas per un títol, per una descripció: “Disputa de santa Caterina d’Alexandria amb els filòsofs davant de l’emperador Maximí”. Aquest és, fou, Maximí, dit el Traci, a la primera meitat del segle III, successor d’Alexandre Sever, de vida breu en el poder, etc. Ella, la filòsofa, volgué convèncer-lo de la veritat de la seva fe cristiana, però va acabar martiritzada a la roda curulla de punxes que es trencà miraculosament i aleshores fou decapitada. La filòsofa santa. Santa hipotètica perquè mai no ha existit aquesta pensadora. Vaja, si no tenim un segon miracle per ara inaparegut, només ens resta la llegenda i aquesta, secret de la història, coincideix fil per randa amb una real filòsofa, aquesta sí, alexandrina del segle següent. Ens trobem al mig del reflex de dos miralls. Aquest n’és el primer. Caterina –en grec vol dir ‘la pura’– per suplir amb la seva besllum llegendària la claror del saber d’Hipàtia d’Alexandria, filòsofa autèntica del segle IV, sapient en el pensament de Plató i de Plotí, entesa en matemàtiques i en astronomia, pel poquíssim que ens n’han llegat uns pocs testimonis del passat. Dona lliurada a l’ensenyament que un dia de març fou assassinada per un grup de cristians fanàtics de la ciutat. La ploraren els seus deixebles pagans i cristians, com el futur bisbe de Ptolemaida, Sinesi de Cirene, neoplatònic com ella, suspecte de poc ortodox aleshores… Caterina com a reflex distorsionat de la tangible Hipàtia, admirada i plorada. Una santa de llegenda creada pels qui perpetraren la mort cruenta d’una filòsofa tolerant. Caterina a la Sala dels Sants, reflex d’un pensament esborrat, reflex d’una bellesa real que fascinà el pintor, la de la filla de qui li havia fet l’encomanda, Alexandre VI. Santa hipotètica, hipotètic retrat de Lucrècia Borja. Oh! un segon reflex, però aquesta volta no distorsionat, bellesa! Lucrècia se m’ha presentat sota l’excusa d’unes conferències en un retrat fascinador, tan real com Hipàtia, del tot més viva que Caterina. Sí, fascinador perquè un doble truc l’ha feta única, rellevant, encisera, enamoradora sense voler-ho, ser al mig d’altres personatges –no és, per no ser, ni la central en l’encreuament de les línies configuradores de l’escena–, voltada d’arquitectura simbòlica i d’una naturalesa brillant. Aquest és el primer truc. Traslladeu, lectors, la memòria al calaix de les fotografies o cerqueu el fresc, la pintura renaixentista en un llibre o per internet. És el gran fresc i ella entremig de quaranta-set personatges o més, al primer pla, centrada cap a l’esquerra, flanquejada a certa distància pel domini d’un verd d’herba esgrogueït, de dos que vesteixen túniques de blanc trencat i la d’ella d’un blau fosc avellutat i capa roja de martiri –Caterina per la filòsofa– i de reialesa, filla del rei de Roma –Alexandre VI– i imperial de la llum del pensament –Hipàtia–, noia joveníssima, joia pictòrica del Pinturicchio.
El segon truc, un cop ha estat aïllada del gran fresc i reproduïda tota sola, la meitat superior de la seva alçada, conspícua d’allò més per raó d’estil i perspectiva, és mostrar-la en un color que potser l’encertaré si el qualifico d’un entremig de sèpia i coure un xic esblaimat. Dient-ho sense color: fer desaparèixer les tonalitats de vermells i verds i blaus, daurats i rosat d’encarnadura, la lluentor de l’època per expressar-ho amb dos mots. El resultat del doble truc és una Lucrècia sobirana de la teva mirada. No et mira, però restes penjat dels seus ulls, embullat en una cabellera un si és no és escabellada pel caient ondulant i que es desfila d’ona en ona fins més avall de la cintura. A la part superior fan de marc al seu cap els basaments de l’arc de triomf, el menor de l’esquerra de l’observador, només apuntats amb quatre ratlles que, gràcies a l’única tonalitat es confonen amb el que no és clara corona, o turbant o còfia brodada de sota de la qual apareix el front alt i llis amb una creu grega feta amb cinc pedres precioses igualment indefinibles per l’única tonalitat triada pels dissenyadors. La mirada fixa en un punt i els llavis closos just al punt d’ésser oberts per musicar el raonament de Caterina, ella, la filla d’un Alexandre VI, santa aquella i aquesta, diuen, màrtir de les combinatòries polítiques paternes. Els llavis pressionats, abans de quin mot? Primera incògnita per al meu gosar voler saber què filosofa en el fresc, què filosofava en vida, ella i el reflex de la pensadora alexandrina en la figura d’una santa. Una primera incògnita perquè la segona me l’ofereixen les mans quan fascinat vaig a la recerca del significat del seu gest. Què diu la mà dreta que sosté el capciró del dit central de l’esquerra estirat i un poc obert enfora per a millor veure l’índex i el pols ja encorbats després d’haver estat també agafats i deixats en un recompte de primer, segon, tercer…? El gest em diu les raons d’un argument, les tres adduïdes, les tres primeres? Les mans de Lucrècia. Heu provat mai d’argumentar amb el pes de la vostra convicció, al rostre absència de tensió muscular, sola la concentració, i les mans quietes, quietes del tot? La resplendor plasmada per Pinturicchio arriba a Caterina-Hipàtia-Lucrècia per l’esquerra i aviva la galta dreta, el perfil del nas i el que sense voler imagines de vori, el seu coll esvelt i les mans. Mans lluminoses que gesticulen hipòtesis, raons, sil·logismes, mans que em diuen que serven tot el secret i no me’l donaran pas mai. A les mans de Lucrècia el secret de la personalitat d’Hipàtia només entrevista per la pàgina que li dedicà l’historiador cristià, equilibrat i objectiu en el redactat, Sòcrates l’Escolàstic o Sòcrates de Constantinoble, d’entre el segle IV i V, en el capítol XV del llibre VII de la seva obra Història eclesiàstica.[1] A les mans de Lucrècia, en el seu rostre aprimorat com cap altre i en la mirada neta, la bellesa de la carn i el pensament. La bellesa que mostra Diotima a Sòcrates en el Banquet (211, a-b), “la bellesa en si mateixa” percebuda per la participació que en tenen les coses, la que contemplo ara gràcies a un programa il·lustrat i més endins del programa. “La bellesa i la bondat, en el subjecte, són el mateix perquè es fonamenten en la mateixa cosa, això és, en la forma, i per això el bé és lloat com el bell […]. La bondat té a veure amb el desig […]. La bellesa, altrament, concerneix la facultat del coneixement: són anomenades coses belles les que plauen la vista. D’aquí ve que la bellesa rau en la deguda proporció, puix que el sentit es delecta en les coses degudament proporcionades, com a semblants a si mateix; car el sentit, així com tota la facultat cognoscitiva, és un cert coneixement. I com sia que el coneixement s’acompleix per l’assimilació, i la semblança concerneix la forma, la bellesa pertany pròpiament a la raó de la causa formal” (S. Th. 1, q. 5, a. 4, ad 1), escriví el savi medieval Tomàs d’Aquino. A la causa formal, això és, aquella que fa ser el que tota cosa és… La bellesa fa Lucrècia. I la causa material, això és, aquella de què és feta una cosa… Lucrècia de bellesa fascinadora. I causa eficient, això és, la que produeix quelcom o genera un canvi… Lucrècia m’ha xuclat. I la causa final, això és, el perquè cada cosa existeix… Lucrècia per inundar-me de bellesa, de pensament, d’amor puix clara i neta hi veig en ella la paraula de Dionisi Areopagita:
els sants teòlegs enalteixen el bé anomenant-lo bell, bellesa, amor, amable […] d’aquesta bellesa tots els éssers n’obtenen llur bellesa, segons llurs propietats. De la bellesa provenen l’harmonia, l’amistat, la comunió. Per la bellesa tot s’uneix. La bellesa és el principi de tot, la causa que tot ho fa, mou i conserva, a través del deler que tota cosa té per la pròpia bellesa. És l’agent que tot ho delimita, la realitat que es fa estimar. És la finalitat, perquè tot s’esdevé a causa de la bellesa.[2]
Un programa d’aniversari. Una imatge dels pinzells de Pinturicchio. Una intel·ligent adaptació. Cinc-cents anys d’aniversari.
Doble reflex, dos trucs. Una discussió filosòfica… santa Caterina… Hipàtia d’Alexandria.
No hi puc fer més: m’he rendit a Lucrècia Borja.
Notes
[1] SOCRATE DE CONSTANTINOPLE, Histoire ecclésiastique, libre VII, Texte grec de G. C. Hansen – Traduction par Pierre Périchon, et Pierre Maraval, París: Éditions du Cerf, 2007 (Sources chrétiennes, 506). Versió llatina al vol. LXVII de la Patrologiae Cursus Completus. Series Graeca, edició de J.P. Migne, columnes 767 i 770.
[2] DIONISI AREOPAGITA, Dels noms divins […], Traducció i edició a cura de Josep Batalla, Barcelona: Editorial Laia, 1986 (Textos filosòfics, 39), p. 68-70.
