Corrispondenza degli ambasciatori fiorentini a Napoli: Piero Alamanni (12 maggio 1492 – 21 febbraio 1493) e Bartolomeo Ugolini (12 febbraio – 18 aprile 1493), ed. Bruno Figliuolo, Battipaglia: Laveglia & Carlone, 2012 (Fonti per la storia di Napoli aragonese, II/7), xxvi + 313 p. ISBN 978-88-86854-32-0.
L’últim lliurament de la segona sèrie de la col·lecció “Fonti per la storia di Napoli aragonese”, de l’Istituto Italiano per gli Studi Filosofici, conté l’edició de les credencials, les instruccions rebudes i els informes enviats per Piero Alamanni i Bartolomeo Ugolini, ambaixadors florentins a la cort de Ferran I de Nàpols entre els mesos de maig de 1492 i abril de 1493, als Otto di Pratica i a Piero de Mèdici. L’edició ha anat a cura de l’historiador Bruno Figliuolo. La col·lecció documental “Fonti…” mereixeria tenir una difusió més gran entre els investigadors i les biblioteques del país, òbviament perquè el contingut cobreix un aspecte central de la història de la Corona d’Aragó, com ho és la presència d’Alfons el Magnànim i els seus descendents al tron de Nàpols, però també per la informació que proporciona per a l’estudi de les relacions polítiques entre el reialme i els dos pontificats borgians durant el període cronològic que cobreixen les sèries de la col·lecció: “Dispacci sforzeschi da Napoli” (1444-1468), “Corrispondenza degli ambasciatori fiorentini a Napoli” (1484-1494) i la nova “Fonti monografiche”, que es va estrenar l’any 2012, precisament amb un volum sobre l’influent secretari de Ferrante, l’humanista Giovanni Pontano, editat pel mateix Figliuolo (Corrispondenza di Giovannni Pontano segretario dei dinasti aragonesi di Napoli (2 novembre 1474 – 20 gennaio 1495)).
Tornant al volum que ens ocupa, el contingut abraça l’època en què el vicecanceller Roderic de Borja es converteix en el papa Alexandre VI, l’agost de 1492, i es plantegen els primers grans afers del pontificat. Assenyalo els temes d’interès borgià de la correspondència:
♦ La mort d’Innocenci VIII, l’elecció d’Alexandre VI i les expectatives inicials al voltant de la seva figura entre els membres de la lliga formada per Milà, Nàpols i Florència, expectatives que es refredaran al mateix ritme que les relacions entre els aliats, fins a arribar a comentaris del tipus: “questo papa non vaglia molto, et in facto che sia di pocho animo”, o el més contundent del secretari Pontano: “Et dice che con questo papa è da fare come con la moglie: cioè baciarla et darle delle bastonate, come al marito viene bene. Et qui si dolse che costoro non habbino conosciuta la stiva di questo papa come l’ha conosciuta lui” (els passatges en negreta estan xifrats a l’original).
♦ Els esforços per acordar la presentació d’un discurs únic d’obediència al pontífex en nom de la lliga esmentada, frustrats per problemes de calendari, de protocol o simplement pel desinterès de les parts, a causa de les diferències que els enfronten. Aquestes es manifesten al voltant de qüestions com l’anul·lació –endarrerida pel papa- del casament de Ladislau d’Hongria amb la reina vídua Beatriu d’Aragó, filla de Ferrante, ocasió que el duc de Bari, el futur duc de Milà Ludovico il Moro, no deixa d’aprofitar per proposar la seva pròpia neboda, Blanca Maria Sforza.
♦ “Le cose virginiane e vinculesche”, per dir-ho amb l’ambaixador Ugolini. És a dir: d’una banda, la venda dels territoris de Cerveteri i Anguillara feta per Franceschetto Cibo, fill d’Innocenci VIII, a Virginio Orsini, condottiero de Ferrante, causa del primer gran conflicte que enfronta Alexandre i Ferrante, arran de l’oposició del pontífex a la venda per qüestions de seguretat; i, de l’altra banda, la fugida de Giuliano della Rovere, cardenal del títol Sancti Petri ad Vincula, a Ostia.
♦ “Le cose ascaniane” o el malestar de Florència i Nàpols per la influència que el vicecanceller Ascanio Sforza i el seu germà Ludovico il Moro exerceixen sobre Alexandre, que se’n queixa en privat (“che sua santità si duole di Ascanio, et dice: ‘Il Carnesecha -che così pare lo chiami- mi ha messo in travagli, pericoli, affanni et spesa’”); poc abans havia corregut el rumor, reportat per Virginio, però posat en dubte per l’ambaixador Alamanni, sobre les dobles noces de Lucrècia i Jofré de Borja amb Hermes i Blanca Maria Sforza.
♦ La brama d’una lliga entre el papa i els venecians.
♦ El perill turc, amb l’amenaça d’una gran incursió quan encara és viu el record de l’atac a Otranto el 1480.
De la resta de temes tractats en la correspondència entre els ambaixadors i les autoritats de Florència, només destaco les notícies sobre les malalties de Ferrante, que fan previsible una mort propera però que no arribarà fins al gener de 1494; les al·lusions a les relacions entre les dinasties aragoneses de les dues penínsules: per exemple, el projecte d’enllaçar les dues branques amb el matrimoni de Joana, filla dels Reis Catòlics, i Ferrandino, príncep de Càpua, i els problemes de salut pública causats per la irrupció massiva a Nàpols dels jueus expulsats; el testimoni sobre l’atemptat contra Ferran el Catòlic a Barcelona, el desembre de 1492, on, per cert, no s’esmenta el nom del presumpte remença Joan de Canyamars:
Il re si trovava a Barzalona et, essendo uscito dal luogo dova haveva dato audientia di cose di iustitia, andava parlando con un Barzelonese. Uno de’ casali di Barzalona, quale dicono che haveva inimicitia con questo Barzalonese, si acostò alle rene del re et menòlli al collo con una cathelana; ma le si acostò tanto che lo venne a ferire sopra la collottola col taglio della cathelana presso al’elsa, et anchora difese il collare del giubbone, il quale quello re porta alto; in modo lo intacchò poco […].
