DISTEFANO, Salvatore, I Borgia del Casale. Storia e vicende di una famiglia dell’aristocrazia siciliana, Barrafranca: Bonfirraro Editore, 2013, 120 p., il. ISBN 978-88-6272-070-0.
El poder i la influència creixent dels Borja arran de l’accés al pontificat de Calixt III i Alexandre VI, i la consolidació de la família entre l’alta noblesa de la Corona hispànica, van popularitzar un cognom que encara a finals del XV era objecte d’elaborats discursos per dotar una família d’origen incert d’un passat prestigiós. Al voltant dels papes Borja apareixen personatges amb aquest cognom però de parentesc desconegut i/o dubtós amb la branca valenciana, atrets per la possibilitat d’obtenir algun benefici eclesiàstic. Famílies amb el mateix cognom remunten els seus orígens a aquella branca i es forneixen de llegendes nobiliàries justificatives. És el cas dels “Boyra”, “Borea” o “Borgia” –variant, aquesta, que s’acabarà imposant– que des de finals del XIV i principis del XV consten com a senyors de Palazzolo i del Casale (Sicília), i que també utilitzaran el bou borgià a l’escut. L’arqueòleg i historiador Salvatore Distefano els ha dedicat una breu monografia, centrada sobretot en la genealogia i el patrimoni familiar fins al segle XIX, i en la construcció del Palazzo Borgia del Casale (Siracusa) a partir de 1760; el llibre es completa amb un apèndix documental.
Segons la tradició familiar i bibliogràfica, l’origen dels Borgia sicilians remuntaria a Guglielmo Boyra, “il primo della stirpe di Spagna ad insediarsi stabilmente a Palazzolo” a finals del XIV. Distefano ho assumeix i no posa en dubte ni basa documentalment el presumpte parentesc entre els Borja valencians i els Boyra / Borea sicilians; tampoc no contrasta la informació amb la bibliografia recent sobre els orígens del llinatge valencià, que sembla desconèixer. Ara per ara, l’extens estat de la qüestió que es troba als estudis preliminars del Diplomatari Borja 1 (València, 2002) no dóna pistes per identificar aquell Guillem ni establir cap lligam directe entre les dues famílies.
D’altra banda, el llibre presenta dos aspectes força interessants per a l’estudiós del món borgià. El primer: les notícies sobre la relació de personatges de l’entorn borgià amb Sicília –com ara Jofré de Borja, el fill petit de Roderic de Borja (Alexandre VI) i Vannozza Cattanei, i hi podríem afegir els familiars que ocuparen l’arquebisbat de Monreale– i concretament amb Palazzolo, on residirà un servidor de Roderic, el gironí Dalmau de Santdionís, bisbe de Siracusa des de 1469. El segon: les referències a fonts genealògiques i heràldiques que difonen la llegenda nobiliària dels Borgia sicilians. Aquesta ja apareix elaborada en Filadelfo Mugnos (Teatro genologico delle famiglie nobili titolate feudatarie ed antiche nobili del fidelissimo regno di Sicilia viventi ed estinte, Palerm: Pietro Coppola, 1647, p. 136-138). Mugnos afegeix un personatge nou a la llegenda, Leone Borgia, que “venne da Spagna chiamato dal re Federico” II, de qui va ser secretari; un descendent, el Guillem ja citat, fa carrera al costat de Martí el Jove i la reina Blanca, i adquireix Palazzolo i Casale. Val a dir que Mugnos incorpora al mateix capítol, sense solució de continuïtat, una breu i poc exacta història dels Borja valencians, que es consoliden com a referent prestigiós dels sicilians objecte del discurs.
Voldria recordar un exemple paral·lel i coetani de forja de genealogia borgiana a Itàlia, el del poeta i historiador Girolamo Borgia (1479-1550), que, com va explicar fa uns anys Elena Valeri (Italia dilacerata: Girolamo Borgia nella cultura storica del Rinascimento, Milà, 2007, p. 26-37), va ser objecte el 1666 d’una vida que el feia davallar dels Borja valencians, concretament d’un inexistent Ximenio o Eiximèn, fill d’una germana del papa Calixt; Girolamo hauria fugit de Roma després de l’assassinat del duc de Gandia Joan de Borja; l’operació és com a mínim curiosa, si es té en compte que les seves Historiae de bellis italicis tenen un to marcadament antiborgià. El seu cas ja ha estat estudiat en un context d’exaltació de les famílies nobles napolitanes a través de la reconstrucció de lligams genealògics amb grans llinatges europeus (Ida Mauro, “La diffusione del culto di san Francesco Borgia a Napoli tra feste pubbliche e orgoglio nobiliare”, Revista Borja. Revista de l’IIEB, 4 [2012-2013], p. 549-560).
