Epistolari català dels Borja, a cura de Miquel Batllori (†), Joan Requesens i Maria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre; Institut Internacional d’Estudis Borgians, 2017 (Biblioteca Borja, 7), 542 p., il. ISBN 978-84-16789-91-7.
El setè lliurament de la col·lecció “Biblioteca Borja” de l’IIEB i Tres i Quatre és un volum llargament esperat, que té al seu darrere més de seixanta anys d’història: l’epistolari dels Borja, tal com l’havia definit un dels grans especialistes en l’estudi del món borgià del segle passat, el jesuïta Miquel Batllori (1909-2003), un epistolari que s’inscriu en una tradició d’edicions de lletres borgianes que remunta a les últimes dècades del XIX i del qual ell mateix ja havia donat un tast amb l’antologia De València a Roma. Cartes triades dels Borja (1998). El volum que presentem conté l’edició crítica i anotada de les cartes escrites en català per membres de la família Borja –el papa Alexandre VI, els seus fills i alguns parents– i pels seus servidors de confiança, una col·lecció de 193 cartes i documents en català datats entre 1471 i 1504, en part autògrafs borgians, més un apèndix de 43 documents en diverses llengües.
Batllori hi va treballar des dels anys cinquanta del segle XX fins poc abans de la seva mort. Els materials que va deixar estan dipositats en el seu fons personal de l’Arxiu de la Companyia de Jesús a Catalunya i revelen estats diversos de confecció del treball. El propòsit dels curadors de l’edició que presentem, els filòlegs Joan Requesens i Maria Toldrà, ha estat, doncs, revisar, completar i dur a bon port, actualitzant-ne el contingut amb noves aportacions documentals i bibliogràfiques imprescindibles, el projecte batllorià sobre un conjunt documental que, segons Joan Fuster, és “probablement l’epistolari català més apassionant –i divertit– dels arribats a nosaltres, al marge dels de les cancelleries medievals”.
El projecte editorial de Batllori és hereu d’una llarga tradició en la qual ha pesat de forma determinant la polèmica al voltant de la “llegenda negra” borgiana en la seva versió contemporània, amb episodis centrals com (a) la publicació de la biografia de Lucrècia a càrrec de Ferdinand Gregorovius, el 1874, bèstia negra de les successives reivindicacions borgianes (pensem sobretot en la magnífica edició de cartes borgianes preparada per Josep Sanchis Sivera el 1919), i (b) la descoberta de lletres privades dels Borja a l’Arxiu Secret del Vaticà a càrrec del gran historiador dels papes Ludwig von Pastor (1924), i la seva difusió posterior en edicions parcials a cura del mateix Pastor, de Maria Bellonci o de Giovanni Battista Picotti, sobretot, que certs sectors catòlics van considerar un nou atac a la memòria del pontífex. Entre els detractors i els apologetes de la figura d’Alexandre VI, Batllori se situa entre els segons, per motius nacionals i confessionals, i per una admiració confessada pel personatge com a gran estadista de l’Europa del moment, però ho fa des d’una aproximació històrica i filològica sòlida, que el duu a recollir materials ja publicats, a completar-los amb noves troballes i a llegir-los a partir d’un ampli coneixement de la bibliografia borgiana. El criteri que guia la selecció batlloriana de textos per a l’Epistolari és lingüístic i historicocultural: es tracta de presentar un conjunt de cartes procedents bàsicament de dos fons, com veurem, de contingut força homogeni i de cronologia limitada a un període breu, que reflecteix un estadi d’ús normal de la llengua catalana en diferents instàncies, naturalment subjecte als condicionaments que suposen la formació dels seus autors i el context que envolta la redacció del document, sigui un informe o una credencial elaborats segons els models estilístics de base cancelleresca de les corts on el català es feia present, sigui la carta familiar de prosa més o menys influïda pels anteriors i l’estudi de la gramàtica, en un context en què la Corona d’Aragó té un pes polític en l’escena europea i una de les institucions de poder més importants, la santa seu, és presidida per un catalanoparlant.
La major part de les cartes, els informes i els apunts editats en aquest Epistolari català dels Borja estan redactats en un període molt breu, entre mitjan 1493 i el final de 1494. S’hi tracten poques qüestions i molt relacionades, com a reflex que són en bona part d’iniciatives i preocupacions diàries condicionades per la personalitat d’Alexandre, que es poden resumir en la promoció dels fills del papa i les relacions polítiques amb els Reis catòlics i Nàpols arran de l’expedició francesa a Itàlia.
A l’Epistolari es pot observar amb detall la política d’encimbellament familiar impulsada per Alexandre, particularment en relació amb els seus fills laics: Joan, duc de Gandia, i Jofré, príncep de Squillace. El cas de Joan és ben conegut. La correspondència del papa amb i sobre Joan revela un Alexandre que controla meticulosament la gestió dels afers del jove duc de Gandia, tant els econòmics com les aparicions públiques i la vida privada. Hi llegim, també, les picabaralles i justificacions d’un estol de servidors del papa prop del duc que s’acusen mútuament de mala gestió, entre els quals destaca Jaume Serra, arquebisbe d’Oristany. Menys coneguda, però paral·lela, és la política de promoció del fill petit d’Alexandre i Vannozza, Jofré, el més oblidat dels germans. Les lletres de l’Epistolari que fan referència al joveníssim príncep de Squillace i la seva dona Sança d’Aragó ens introdueixen de ple en la complexa administració d’una casa noble, marcada novament pels enfrontaments entre els servidors dels prínceps. La resta dels fills d’Alexandre ocupen un lloc secundari en aquest Epistolari. Cèsar hi apareix primer amb una carrera eclesiàstica ben assentada, tot just creat cardenal, i reapareix en una carta tardana com a duc de Valentinès que intenta fer-se un lloc a la cort francesa. Lucrècia és, sens dubte, la gran absent. El seu nom, però, és al centre del grup de “dones papals” que envolten Alexandre, on trobem la seva amant Giulia Farnese i parentes com Adriana del Milà i Joana de Montcada, amb el canonge Francesc Gasset exercint com a teòric responsable i informador puntual del papa.
Els esforços per promoure les carreres de Joan i Jofré sovint van lligats a les qüestions polítiques que ocupen els primers anys del pontificat d’Alexandre. Pel que fa a l’Epistolari, giren al voltant de les relacions del pontífex amb els representants de la dinastia catalanoaragonesa, els Reis catòlics i els reis de Nàpols (Ferran I i Alfons II), dictades per la pressió i finalment amenaça directa de Carles VIII de França i les seves aspiracions mal encobertes a la corona napolitana, sota el pretext d’una croada a Terra santa. L’expedició militar de Carles a Itàlia deixarà els francesos el desembre de 1494 just davant de les portes de Roma. En clau política, el bloc de documents més importants que el lector trobarà en aquest volum són els informes de Francesc Desprats, nunci pontifici davant dels Reis catòlics, a Alexandre i alguna instrucció d’aquest, uns documents sovint citats però que mai no havien estat editats en conjunt, a través dels quals assistim a les negociacions sobre temes de primera línia de la política internacional del moment.
Un altre grup de cartes i documents ens situa en el dia a dia dels preparatius de defensa contra els francesos. Són comunicats dels responsables de les fortaleses dels Estats pontificis i dels capitans que donen suport a l’exèrcit de Ferrandino, duc de Calàbria. Hi trobem informes de capitans i comissaris pontificis sobre l’estat ruïnós dels castells, demandes de diners i vitualles, rumors sobre l’avanç dels francesos, queixes pel silenci del papa. Entre els autors hi ha familiars d’Alexandre, com Joan de Castre Pinós a Castel Sant’Angelo, el jove i malaguanyat Joan de Borja-Llançol a Spoleto, i també militars de la vella guàrdia a sou de les arques vaticanes com Bartomeu Serra, parent de l’arquebisbe d’Oristany i del mateix papa.
Aquests papers que reflecteixen l’ambient bèl·lic del moment, més els informes del nunci Desprats i les cartes rebudes per Alexandre, acompanyaven el pontífex quan, davant de la presència dels francesos a la ciutat, va fugir amb el seu seguici a Castel Sant’Angelo el gener de 1495. Al segle XVII van ser classificats i enquadernats en vuit volums i actualment es conserven a la secció Archivum Arcis de l’Arxiu Secret del Vaticà. Aquest bloc de documents constitueix una de les dues fonts principals de les quals procedeix el que avui coneixem com a Epistolari Borja. L’altra gran font és el lligall 64 de l’Arxiu Capitular de València, amb cartes i documents que pertanyien al canonge de la catedral de València Genís Fira, home de confiança d’Alexandre prop del seu fill Joan. El present volum de l’Epistolari es completa, encara, amb documents d’altres arxius i biblioteques de Barcelona, Girona, Londres, Madrid, Mòdena, València i Venècia.
En resum, les cartes, els informes i els apunts que formen aquest Epistolari català dels Borja constitueixen un conjunt de textos que ens permet accedir a un tipus de documentació que usualment no es conservava en les cancelleries de l’època. Són un document històric i cultural de primer ordre, una font inesgotable per als estudis lèxics. Revelen, en última instància, la forta personalitat d’Alexandre VI / Roderic de Borja, que hi actua com a cap de llinatge i cap de l’Església, dos aspectes íntimament lligats en la seva manera d’entendre la política. A través de les lletres, Alexandre exerceix un ferri control en tots dos camps, familiar i politicoeclesiàstic, que el recurs a l’escriptura autògrafa –no rar entre els prelats de l’època, però sí destacable per l’ús intensiu–, en lletres de la seva pròpia mà i en encapçalaments, subscripcions i notes a papers de tercers, subratlla en la seva dimensió més física.
