Per gentilesa de l’autor i els responsables de la revista, reproduïm la ressenya del recent Epistolari català dels Borja (Biblioteca Borja, 7) que Joan Iborra ha publicat a Caràcters, 84 (València, 2018), p. 38.
Epistolari català dels Borja, a cura de Miquel Batllori (†), Joan Requesens i Maria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre / IIEB, Biblioteca Borja 7, València, 2017, 542 p.
El jesuïta Miquel Batllori inicià els treballs d’edició de l’Epistolari català dels Borja l’any 1947, quan s’establí a Roma i accedí a l’Arxiu Secret del Vaticà per a treballar en la documentació borgiana fins poc abans del seu traspàs, ocorregut el 2003. Hi comptà amb la col·laboració de Rosalia Guilleumas, Josefina Mateu Ibars i el pare Miquel Arbona. Maria Toldrà i Joan Requesens han reprès la tasca de transcripció documental a partir del fons dipositat a l’Arxiu de la Companyia de Jesús a Catalunya (AHSIC). Els curadors han recuperat els materials transcrits, n’han revisat els continguts, n’han completat l’anotació i han ordenat cronològicament els documents editats en una labor filològica exemplar.
L’edició de L’Epistolari consta de 193 documents en català i 43 textos escrits en altres llengües afegits a l’apèndix. La cronologia documental es comprèn entre els anys 1471 i 1504. Hi destaca una etapa essencial d’any i mig, començada l’estiu de 1493, amb el viatge de Joan de Borja a Gandia, i finida el 1494 quan Alexandre VI es desplaçà al Castel Sant’Angelo ans que els francesos hi arribassen.
Les lletres privades, trameses i rebudes per Alexandre VI i el cercle familiar i àulic vaticà, constitueixen el corpus principal. La separació entre textos privats i públics esdevé difícil, vista la importància dels continguts. L’edició avalua com a privada la correspondència mantinguda entre el papa, els seus fills i els seus representants i les cartes vinculades al cercle de dones del Vaticà. S’hi editen lletres, informes diplomàtics, comunicats militars secrets…, d’acord amb el criteri lingüístic i historicocultural que guiava la selecció batlloriana. Un model que valorava la competència i normalitat del català perquè “reflecteix un estadi d’ús normal de la llengua”, com afinadament escriuen els curadors. Un temps en què el català mantenia un pes polític important a través de la Corona d’Aragó i un valencià presidia el Vaticà.
Els textos provenen de dos arxius diferents. El primer correspon als manuscrits servats a l’Arxiu Secret del Vaticà i el segon a l’Arxiu Capitular de la Seu de València. Pel seu interès s’hi han afegit altres papers de procedència diversa. S’hi inclouen els informes de Francesc Desprats, nunci pontifici davant els Reis catòlics, editats ensems per primera vegada. Formen un capítol destacable amb informacions sobre alguns fets de l’època com la invasió francesa d’Itàlia o la resposta de les corones europees. Una eina útil per a estudiar en profunditat l’activitat diplomàtica vaticana.
Amb la lectura de l’epistolari ens introduïm d’incògnit dins el cercle íntim d’Alexandre VI i assistim encuriosits a les maniobres per a casar els seus fills o l’enlairament familiar. Hi surten nombrosos noms relacionats amb la família Borja, el cercle de servidors, la correspondència amb reis, cardenals, bisbes i personal eclesiàstic… No només, però, dels textos es desprenen informacions adventícies sobre el preu del blat, el batec de la vida quotidiana, els desitjos papals, els aliments… els consells a Joan, fill de Roderic, perquè no jugués als daus i fes vida marital, amb l’advertència vicentina de fer-ho “quant poràs”, conegudes les “destreses i inclinacions feminals” del seu fill. Això mateix escriu Cèsar, que commina Joan a mudar el costum i consumar el matrimoni.
El ducat de Gandia és present en les preocupacions papals que segueix l’estada del duc Joan, el govern de la senyoria o la provisió de confits que regularment arriben al Vaticà: “capces de carn de codoy de çucre molt bona, y del çucre de Gandia, que val més que qualsevol altre (…) citronat, carabaçat…”
Una font documental extraordinària amb textos que les cancelleries de l’època habitualment no han conservat on destaca la poderosa personalitat del pontífex per sobre de la resta. El valor històric, i lingüístic, de l’Epistolari és immens atesa l’amplitud i variació textual que hom edita. Una valuosa eina per a l’estudi i coneixement d’una etapa històrica transcendental.
