RAMÍREZ DE VILLA-URRUTIA, Wenceslao, marquès de VILLA-URRUTIA, Lucrecia Borja, Madrid: Francisco Beltrán, Librería española y extranjera, 1922, 240 p.
Algú em digué fa molt de temps a cau d’orella que els llibres tenien vida pròpia i nosaltres no teníem res a fer. Alguna cosa d’aquestes ha passat amb un llibre escrit pel marquès de Villa-Urrutia i publicat a finals de 1922 sota aquest títol: Lucrecia Borja. Per aquelles xambes de la història, que comentava Ventura, el llibre m’ha arribat a mans en préstec amical de Vicent Olmos, amb alguns episodis ratllats verticalment i estratègica sobre unes pàgines grogoses marcades per l’ús i el pas del temps.
L’autor, Wenceslao Ramírez de Villa-Urrutia, d’antiga noblesa basca, descendia d’una nissaga política traslladada a Amèrica on el seu avi, don Alejandro Ramírez, exercia el càrrec de superintendent de la Reial Hisenda a Cuba i Puerto Rico. Finalment la família s’establí a Mèxic. Nascut a l’Havana el 1850, Villa-Urrutia fou un polític i diplomàtic de carrera dedicat animosament a representar la monarquia a les ambaixades de Viena i Londres i París. Caigut en desgràcia a causa d’un mal atzar, associat “con quien, en acecho, aguardaba mi caída”, recuperà la fortuna “gracias a un ilustre y bondadoso amigo que me tendió la mano”. Llavors, el polític fou nomenat ambaixador al Quirinal, a prop del rei d’Itàlia Víctor Manuel III. A Roma es dedicà amb fervor a la “luciente ociosidad” amb què jocosament designava la carrera diplomàtica. L’any 1913, després de molts distingits serveis, ambaixador, ministre, senador vitalici, etc., fou elevat a la dignitat de marquès de Villa-Urrutia per reial decret.
Wenceslao Ramírez de Villa-Urrutia no és cap autor aplegadís. Fet i fet, se li coneix un garbuix d’obres de caràcter històric relacionades dalt o baix amb la seua professió, algunes d’elles molt acostades a la història anecdòtica, de la qual tanta necessitat passem a casa nostra. Vicente Castañeda, en la necrològica publicada al Boletín de la Real Academia de la Historia, li n’inventaria trenta-nou, entre les quals hom destaca Apuntes para la historia diplomática de España (1911-1914) i Fernando VII, Rey Constitucional. Membre de la Real Academia de la Lengua, on ingressà el 4 de juny de 1916, el discurs de recepció el pronuncià el també valencià Joan Navarro Reverter, potser perquè tots dos havien sigut ministres de la monarquia. Camins de vida?
El llibre, bellament editat, es distribueix en un pròleg, tres il·lustracions i set capítols, a l’entrada del qual, a la manera antiga, s’inclou una relació dels temes tractats que es fa d’agrair. Segueix la norma, tan sensata com poc seguida avui, d’incorporar un índex onomàstic utilíssim. Observat des d’una perspectiva actual, configura una biografia molt assenyada amb informació extreta dels arxius romans i d’una bibliografia dividida per la procedència dels autors. Coneix autors de la Corona d’Aragó com Escolano, Chabàs, Zurita i Sanchis Sivera, historiadors italians -Ademollo, Croce, Gatti i Zuchetti-, francesos, alemanys i anglesos. Una erudició que se n’eixia de la cistella. De fet trobe que cita quasi totes les biografies de Lucrècia publicades, inclosa la de Gilbert de 1866 i, òbviament, la de Ferdinand Gregorovius, i maneja algunes obres poc difoses com el Cancionero de obras de burlas, publicat a València el 1519, del qual critica alguns comentaris fets per l’editor Usoz sobre la lascívia d’Alexandre VI.
Lucrecia Borja és una biografia escrita amb aquella prosa castellana ampul·losa i altisonant de finals del Vuitcents, amb la pretensió de fer una síntesi històrica dels coneixements biogràfics d’aquell temps sobre la filla d’Alexandre VI. Es fonamenta en la important obra sobre Lucrècia Borja que l’historiador alemany Ferdinand Gregorovius publicà l’any 1874. L’autor no s’amaga de dir-ho de forma sincera i oberta. Sense ocultar la manca de pretensió de la seua obra, afirma santament que es tracta d’un “mero trabajo de divulgación”. Però s’equivocaria el lector si acceptés tanta modèstia. El relat flueix molt solt i interessant, es recrea en l’anècdota i penetra subjectivament en l’anàlisi dels sentiments íntims dels personatges protagonistes. Realitza comentaris profètics i usa abundantment dels epítets per a qualificar els protagonistes de la biografia. En realitat, som davant una història novel·lada on caben tota classe de comentaris, fils narratius i digressions paradigmàtiques. El temps, tot i ser lineal, accepta cert maneig per a ús de l’historiador. D’alguna manera s’inscriu en la renovació de la narració castellana en un text de caire psicològic o més aïnes, subjectiu, si em permeteu el mot. L’autor cita la font a peu de pàgina i molt sovint realitza incursions als arxius per arrodonir la informació. Segons afirmava, calia conèixer primer les persones que els esdeveniments, atès que són fruit de la volició dels actors. Així, si hom coneix detalladament els protagonistes, els fets històrics podran ser millor interpretats. Villa-Urrutia exhibeix una intuïció i una sensibilitat envers l’entorn de Lucrècia Borja que frega l’admiració, alhora que es mostra escèptic sobre certes notícies que abunden en la llegenda negra dels Borja. Tanmateix, en alguns moments cau en el parany i no sap abandonar el neguit de les faules carboníferes borgianes: “Pecó como otras hijas de Eva que probaron y saborearon la fruta prohibida y de ella luego se nutrieron y hartaron; mas pudo alegar como disculpa la de un temperamento excesivo, al que servía de aguijón el mal ejemplo de cuantos la rodeaban: padres y hermanos, tías, cuñadas y primas, si que bastaran a apaciguarlo y refrenarlo ni si voluntad flaquísima ni su conciencia por completo embotada”. Que Déu nostre senyor el tinga en la glòria.
