Tabla genealógica de la casa de Rocafull, señores y condes de Albatera, RAH, ms. 25 fº 25. Font: BDRAH
La pobila era templada, arriscada, molt arriscada i bella com l’alba. Rica, molt rica. Anna Isabel Masquefa era filla d’una família clànica valenciana, els Masquefa, senyors de la Daia, a la governació dellà Xixona. Cobejada ací i allà pel dot, apetitós, ran dels quaranta mil ducats. Son oncle, Ramon de Rocafull, senyor d’Albatera, la veia amb ulls enlluernats per esposar-la amb un fill seu de deu o dotze anys. Rocafull volia la dama, volia el dot i volia la senyoria, però ho tenia força difícil per la minoritat del fill, malgrat l’extens poder familiar i l’aura d’heroi antiagermanat que l’envoltava. També la volia per muller un cosí segon, Baltasar Masquefa i Soler, temorós, feble, insignificant. De ben jovenets, Baltasar havia promès, i havia obtingut, paraula de casament d’Anna Isabel i la desitjava per a ell només. Coneguda la pretensió dels Rocafull, trameté una ambaixada al seu oncle, el senyor de la Daia, per demanar la mà de la seua filla, petició que alterà fortament la família Masquefa. L’ambaixada retornà amb la cua entre cames amb la negativa rotunda i categòrica del pare. Llavors, l’impacient jove apel·là al virrei, el duc de Calàbria, perquè impedís el matrimoni per l’escassa edat del pretendent.
Aïrat, Rocafull organitzà un escamot armat per matar el contrincant amb la bona ventura de ser absent de casa seua. Atemorit per la temptativa fracassada, Baltasar Masquefa denuncià criminalment Ramon Rocafull davant la justícia per l’intent d’assassinat. Per evitar situacions no desitjades, la família Masquefa lliurà la donzella al seu oncle, que la retingué alguns dies a Albatera i finalment optà per enviar-la amb un fill seu a les muntanyes aspres i ermes de Castalla, feu de Ramon de Lladró. Vista la persistència i la voluntat d’Anna Masquefa de refusar el seu fill per menor, convencé el seu cunyat, Francesc de Boïl, donzell de capa i espasa i fill del senyor de Bétera, perquè la desposés.
Per esclarir l’afer, el virrei comissionà l’algutzir Torrelles perquè portés la jove a palau i cités a declarar els cavallers Ramon de Rocafull, Ramon de Lladró, els pares d’Anna Isabel, Francesc de Boïl i d’altres còmplices per a qui decretà ordre d’empresonament. Aquesta convocatòria comprometé el clan dels Lladró, que es veieren implicats en la maniobra del duc de Calàbria contra Rocafull. Mentrestant, a fi de mantenir l’honor d’Anna Isabel, el duc de Calàbria proveí que la jove sojornés a palau dins els apartaments de la duquessa, on romangué molts dies. Els senyors de la Daia recorregueren al portantveus d’Oriola, el qual, sabuda l’hostilitat del virrei contra Rocafull, decretà la mort de Baltasar en procés d’absència. La família pretenia una solució ràpida i demanaren al príncep Felip l’execució de la sentència perquè el personatge es passejava somrient per Oriola sense témer res.
Retornada la dama als seus pares mentre es resolia la qüestió, Rocafull féu consumar el matrimoni. Fermà amb pany i clau els promesos dins d’una alcova mentre clamava pel carrer a qui volgués escoltar-lo que primer casava la jove amb un negre o li donava garrot que la lliurava a la justícia. Fou de profit la clausura perquè aviat Anna Isabel restà gràvida sota l’esguard inquisitiu del Boïl, que la mantenia sempre vora seu.
L’enèrgica reacció del virrei i l’actuació del portaveu d’Oriola encengué la flama de la divisió i provocà l’alineació dels clans nobiliaris valencians segons les seues afinitats. Per l’atac a Baltasar Masquefa, s’obrí procés contra el senyor d’Albatera i el governador Jeroni de Cabanyelles condemnà a mort Ramon de Rocafull en absència del virrei Ferran d’Aragó, refugiat a Mançanera per defugir la responsabilitat de la sentència.
Tot i la sentència de mort, Rocafull vivia tranquil·lament a la senyoria perquè l’informaven prest en cada ocasió que es pretenia empresonar-lo. Avisat en temps, es resguardava en algun despoblat inconegut de la zona. Fins que morí Pere Maça i se li acabà la fortuna. Sabut que anaven a per ell i que el nou governador no tindria compassió, es refugià al marquesat de los Vélez, feu dels Fajardo, dins el regne de Castella, on vivia pacíficament i sense cap temor allunyat de la jurisdicció del duc de Calàbria. El virrei, colèric i impotent, suplicà al príncep Felip que el reu fos traslladat a la ratlla del regne i lliurat a mans seues. La gent del poble i la major part dels cavallers que el seguien a voluntat, se’n reien dissimuladament, quan Ferran d’Aragó parlava d’ajusticiar Ramon d’Albatera.
El lloctinent de general governador de la Plana, Dídac Lladró, germà del senyor de Castalla, afirmava públicament que si arribés el moment en què Rocafull fóra pres i amb el coltell al coll, que ningú no pensés que s’executaria la sentència, perquè el príncep s’ho pensaria més de vint vegades abans d’ordenar que s’acomplís. Això escrivia el virrei a l’emperador en una llarga lletra justificativa de l’ajusticiament de Rocafull.
Les gestions reials per detenir Ramon de Rocafull es feren amb tanta cautela que quan el marquès s’assabentà que l’algutzir de cort l’havia empresonat a Vélez-Blanco per ordre del príncep, aquest ja era a mans de la justícia valenciana. Sebastià Semer, capità de la guàrdia, es féu càrrec del pres amb acta notarial i el traslladà a Oriola. Tenia ordres estrictes del duc de Calàbria perquè tot just en l’instant que Rocafull traspassés la frontera del regne, li llegís la sentència i el decapités. Semer no gosà executar el reu perquè eren molts els cavallers i la gent del poble que eixien a rebre el senyor d’Albatera. Davant la pressió social, determinà empresonar-lo al castell d’Oriola. El duc de Calàbria havia guanyat la batalla amb un clam fortíssim entre els seus i l’empremta fatídica del mal inexplicable.
Vespres de mort, pres a la fortalesa i vinguda l’hora del sopar, Rocafull demanà a l’algutzir que li servís els plats. L’oficial respongué que tornaria tot seguit, que havien anat a pel servici. A poc el visità un frare de Sant Agustí que explicà al cavaller:
―En Ramon, el sopar que vós heu de prendre ara és la confessió amb aquest frare perquè aquesta nit morirà sense remei.
Trista i espantosa notícia per a un home que mai no hagués pensat d’acabar decapitat. El valor i el coratge no s’improvisen i Rocafull no mostrà cap sentiment ni alteració en escoltar el frare, com si la nova no anés amb ell. Es podien albirar al fons del seus ulls els paisatges de tantes batalles en què havia participat. El gest concentrat, l’expressió i la mirada profundes i perplexes amb un punt d’incredulitat. Als encontorns dels murs de la sala, els ulls de Rocafull no miraven vers l’exterior, es dirigien cap a la batalla interior. Havia de vèncer el temor com havia fet tantes vegades per afrontar dignament el devenir letal. Rocafull mirà l’algutzir i demanà que li portés un notari per dictar testament. Tenia fills i volia repartir els béns perquè, si perdien el pare, almenys que s’hi poguessen mantenir. El funcionari fou tan cruel que no sols no portà cap escrivà, sinó que li digué paraules molt desesperades i gens conhortades. El frare li suplicà per pietat que no l’afligís més, que prou tenia un cavaller tan important i valent amb la dissort tan pròxima de morir a mans del botxí. Allò que sol·licitava era just: tenia l’obligació de deixar els afers terrenals en pau i arranjats per no llegar cap plet als descendents. Sense cap altra opció, carregat de paciència, Rocafull sol·licità que li facilitassen un plec de paper. El frare agustí li aconseguí paper, tinta i ploma. Ramon d’Albatera redactà el testament de mà seua, el frare firmà de testimoni i després confessà el condemnat. Aclarits els assumptes terrenals, el reu demanà de gràcia a l’algutzir que l’ajusticiassen a garrot perquè sabia que aquell botxí era maldestre amb les decapitacions. Coneixia força com hi actuava quan ell era al bàndol contrari. Arribada l’hora, l’oficial, content, assegué el cavaller a una cadira, li col·locà el garrot i sense compassió l’ajusticià. Ramon de Rocafull morí sense exclamar un ai. A l’endemà, en rompre l’alba, fou portat a la plaça d’Oriola, on el seu cos, separat del cap, s’exposà sobre un aparador fins a la posta del sol, en què li fou dada terra, segons era costum.
Certament fou sentència, s’escoltava dir al carrer, molt cruel per tan poca cosa, en la qual es mostrava més malícia que justícia, principalment quan Rocafull havia sigut un home tan estrenu i èpic. Després de tants anys de servici a la corona, per bona remuneració li feren llevar el cap, de què es derivaren bandositats i molts nobles posats a la presó. Quan el príncep conegué la crueltat del duc, diuen que li sabé molt de greu, que si hagués pensat en aquesta fi no hagués permès que el traslladassen de Castella.
En això arribà el duc i manà la pau. Amb molt d’esforç l’emperador aconseguí la intervenció de Francesc de Borja, jesuïta secret encore, el qual aconseguí apaivagar els ànims i ordenà deslliurar els membres dels bàndols enfrontats. La vespra de la Concepció, 7 de desembre 1549, els cavallers foren excarcerats. Abans, el duc de Gandia donà mostres escrites de certa inclinació pel rigorisme més extrem amb una solució suggerida al príncep que Felip no acceptà: decapitar tots els cavallers encarcerats. Pocs mesos després, Francesc de Borja eixia per la porta de l’Àngel de Gandia camí de Roma per a no tornar-hi mai més. L’aristocràcia valenciana, gràcies a la intervenció ducal, conegué alguns anys, escassos, de certa tranquil·litat interior.
