19 d’agost, sant Magí, “Maginus”, nom que les llegendes del sant deriven de “Maximus” (DCVB, s. v. “Magí”). Ermità, patró de Tarragona, se’l representa amb un bastó amb què fa brollar una font de la roca. El santuari de Sant Magí de la Brufaganya encara avui proporciona l’aigua que es reparteix als veïns de Cervera, Igualada i Tarragona el dia de la seva festa.
El 1524, Estefania de Cervelló i de Centelles, viuda de Berenguer Arnau [IV] de Castre i de Pinós, olim de Cervelló, i el seu fill Berenguer Arnau [V] de Castre i de Pinós, olim de Cervelló, funden un benefici a l’antiga capella de Sant Magí de la Brufaganya. Comença una etapa de creixement per al santuari, dotat de personal eclesiàstic i rendes fixes, a les quals se sumen les almoines dels devots, i les indulgències i els privilegis concedits per autoritats eclesiàstiques i civils; entre aquestes mossèn Joan Segura esmenta l’emperador Carles (1537) i el papa Climent VII, que el 1527 atorga indulgència plenària als qui visitaran la capella, a instàncies del citat Berenguer Arnau [V] de Cervelló, senyor de la Llacuna, i [el seu germà] Felip de Cervelló, prefecte de Castel Sant’Angelo; el 1556, la capella és agregada a la basílica de Sant Joan de Laterà.
L’impuls del santuari exigia potenciar i difondre el culte a un sant de caràcter bàsicament local. De 1529 és, segons que s’afirma al text, una relació llatina de la vida de Magí atribuïda al canonge de Tarragona Joan Sessé, autor d’unes perdudes Memoriae urbis tarraconensis. La relació, acompanyada d’una traducció catalana coetània que va ser publicada el 1887, dóna fe de la santedat de Magí amb una autoritat borgiana, entre d’altres:
Fan testimoni a la santedat de aquest ínclito màrtyr sanct Magí, sant Hierònim en son calendari fent d’ell menció. Més la canonizació del dit sant, la qual un secretari de Alexandre, papa sisè, qui·s deya Sagarra, en Roma, en lo catàlogo dels sants la trobà en esta manera scrita: “Magni martiris in Hispania in montibus Bufraganie pro Christo passi”. Que vol dir: ‘Canonizació de sanct Magí, màrtyr, lo qual fonch mort en Spanya en la(s) montanyes de Bufraganyes per amor de Jesucrist’. Y aquesta scriptura dit secretari trameté a la vila de Santa Coloma, de ahont ell era natural.
El fragment es llegeix en castellà al Libro de las grandezas y cosas memorables de Tarragona, de Lluís Ponç d’Icard (Lleida, 1573), i es recordarà en textos hagiogràfics posteriors, començant pels dominics, que es van establir al santuari entre 1603 i 1835 i impulsaren el culte a sant Magí.
Consultats els repertoris de Thomas Frenz i Mario Menotti, no apareix cap secretari Segarra entre el personal de la cancelleria pontifícia ni entre els servidors i familiars d’Alexandre VI. En canvi, sí que hi ha documentat al seu servei un Jaume Segarra que el novembre de 1494 escriu al papa, en català, queixant-se del mal estat en què ha trobat el castell de Ronciglione, la defensa del qual tenia encarregada durant la incursió italiana de l’exèrcit de Carles VIII de França, i que el mateix any és destinat amb vint homes a Tívoli. És la informació que proporcionen els materials per a l’Epistolari Borja del P. Batllori (avançats el 1998 i en curs d’edició). Ait l’identifica amb un Giovanni o Joan Segarra comissari de la Marca el 1493. En aquests textos, el personatge té un perfil militar i no rep cap tractament nobiliari o eclesiàstic.
La connexió borgiana es podria seguir també a través de l’emparentament dels Cervelló amb els Castre-Pinós a mitjan segle XV. Recordem que entre els íntims d’Alexandre VI hi havia un probable parent del pontífex a través dels Fenollet, Joan de Castre i de Pinós (m. 1506), bisbe d’Agrigento, cardenal i prefecte de Castel Sant’Angelo –càrrec que ja hem vist que el 1527 ocuparà un Cervelló.
Bibliografia
AIT, Ivana, “Per il controllo militare delle terre della Chiesa: l’Hermandad di Alessandro VI, organizzazione e finanziamento”, dins Alessandro VI e lo stato della Chiesa. Atti del convegno (Perugia, 13-15 marzo 2000), Roma, 2003, p. 37-77.
ARIMANY, Joan, Sants tradicionals catalans, Sant Vicenç de Castellet, 2013.
BATLLORI, Miquel (ed.), De València a Roma: cartes triades dels Borja, Barcelona, 1998.
DURAN, Eulàlia (ed.), Lluís Ponç d’Icard i el Llibre de les grandeses de Tarragona, Barcelona, 1984.
FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA, Álvaro, “Castro y de Pinós, Joan de”, dins Diccionario biográfico español, XII, Madrid, 2009, p. 688-690.
SEGURA, Joan, Història del santuari de Sant Magí, Barcelona, 1887. [Ed. fascímil de Santa Coloma de Queralt, 1994]
