Una hora o altra. Sempre és bona la de passar comptes i restar en pau amb el creditor. Diguem allò de “qui paga dorm tranquil i qui cobra encara més”. Llàstima que el cobrador ja era mort, feia uns quants anys, des del 5 d’abril de 1419 –ara en fa una miqueta més de sis-cents. I els comptes van saldar-se el 1455. Expliquem-ho amb les dades que ens ofereix el professor universitari Alberto Velasco González en unes pàgines intitulades “De València a Vannes: culte, devoció i relíquies de sant Vicent Ferrer”.[1]
Mort, doncs, el popular predicador dominicà a la ciutat de Gwened (els francesos en diuen Vannes) a la Bretanya, ben aviat es va pensar a portar-lo als altars. Així, el duc de Bretanya Joan V –Yann VI en bretó (i a part el numeral que és altra història)– va cridar un dia de 1418 Vicent Ferrer a predicar als seus dominis, hi morí, fou enterrat a la catedral i ben aviat demanà d’iniciar el procés canònic. Va posar-hi voluntat i diners.
Una de les primeres accions que es va emprendre a la Bretanya fou la tramesa al papa Martí V –per part de Salomon Périou, conseller del duc– d’un llibre on Henri Le Médec havia anotat tots els fets prodigiosos obrats a Vannes per intercessió taumatúrgica del sant.
En aquest punt de la història, el professor A. Velasco, encara que sigui en nota, ens ofereix una dada que no per manca de certitud total, deixa de ser ben significativa:
És probable que pugui identificar-se aquest còdex amb un compendi de miracles que el duc de Bretanya envià posteriorment a l’infant Enric, germà d’Alfons el Magnànim, el que ens parla sobre les relacions establertes entre els Monforts i el casalici catalanoaragonès en el marc de la causa.[2]
En efecte, també el nostre rei de Nàpols estant va tenir-hi art i part, d’alguna manera, en el procés de canonització. No podem perdre de vista, i per més d’una raó va ser, que les enquestes de recerca de virtuts i miracles de Vicent es van dur a terme a les occitanes ciutats de Tolosa i Avinyó, evidentment a Bretanya i a la ciutat de Nàpols, d’on consten 28 testimonis a les actes. (Discretament, entre parèntesis, em pregunto si les inquisitiones in partibus això és, les enquestes, no arribaren a la península Ibèrica… Per recercar virtuts i miracles, no era bona terra aquella que tingué un canvi de dinastia amb el dominic pel mig?)
Després s’alentí el procés i el reprengué, el 1451, el papa Nicolau V amb noves peticions dels ducs de Bretanya. Va ser el 1453 quan l’orde dominicà solemnement proposà la canonització en el capítol general de Nantes, fita que suposà l’empenta final amb la presència de tres cardenals en la investigació de la vida i miracles del personatge, entre els quals hi hagué un connacional del preclar dominic, Alfons de Borja. I la canonització va ser el 29 de juny de 1455. Va oficiar-la i, per tant, en proclamà la santedat aquell cardenal Borja esdevingut papa Calixt III.
El professor, arribat aquí, afegeix aquestes ratlles:
L’elevació als altars suposava l’enaltiment d’un personatge oriünd de la pàtria del summe pontífex i d’Alfons el Magnànim, un altre dels grans impulsors del procés que, amb això, retornava els favors prestats pel frare als Trastàmara castellans en el marc del Compromís de Casp.
Ja som, doncs, a l’hora dels comptes passats. Tal volta només ens resta recordar un poc que aquell Compromís tingué ben pocs personatges, tots amb nom i tasca assignada perquè el papa Luna, Benet XIII, trobà la manera de reduir l’elecció que havien de fer les Corts de la confederació –regne d’Aragó, de València, de Mallorques i principat de Catalunya–, una gran colla de diputats!, a un grupet de delegats de cadascuna, reduïts finalment a tres per cada un i a darrera hora amb l’abandonament dels tres mallorquins que descobriren… La tragicomèdia del compromís de Casp: invent i imposició de Benet XIII.[3] Així de clar des del títol ho mostra amb documents incontestables el Dr. Josep Perarnau i Espelt. Un dels tres representants del regne de València va ser Vicent Ferrer, la mà dreta del papa Benet XIII (el segon el seu germà Bonifaci i el tercer el jurista de la cort del papa Luna, Pere Bertran –va abstenir-se en la votació–, afegit al darrer moment per incompareixença de Gener Rabassa). La llum dels fets il·lumina les intencions que per sota els mouen. Més bregaren els ducs de Bretanya i el rei Magnànim que els mateixos frares dominicans, en el procés de canonització de sant Vicent.[4] El nostre rei a Nàpols no podia pas oblidar que regnava perquè el seu pare Ferran d’Antequera s’havia fet amb la corona catalanoaragonesa gràcies a la conxorxa amb Benet XIII i que el frare Vicent n’havia estat puntal de ferro forjat. Cert que passats uns anys abandonà el papa de Peníscola, però la feina a favor dels Trastàmara ja era feta i irreversible. Calia ben pagar-li el gran favor. Què menys que fer-lo sant!
Quin el millor instrument per aconseguir-ho? Que un dels cardenals de la comissió fos el fidel i prudent conseller i ambaixador d’Alfons el Magnànim, el qui havia resolt de conversa en conversa, de perspicàcia a persuasió, el Cisma d’Occident, Alfons de Borja, president del Consell reial i organitzador de l’administració del regne de Nàpols, preceptor del fill bastard futur Ferran I de Nàpols. Etc., etc. I el cardenal arribà a papa i va fer sant qui havia estat a l’origen de la dinastia que suplantava la secular dels nostres regnes. Els Borja. Des d’ara i per sempre al costat del poder dels guanyadors. Alguna excepció? La desconec. Al que portaren als altars, Francesc de Borja, li havien ofert el capel cardenalici. No es troba pas en aquesta situació qui és lluny del poder, oi? Ni sol ser cridat a fer de marmessor de l’emperador Carles V d’Alemanya. Ineludible per a un besnet patern d’Alexandre VI i matern de Ferran el Catòlic. Tot a major glòria de Déu, ad maiorem Dei gloriam. I sant Vicent Ferrer amb l’índex assenyala el cel i clama “timete Deum”, ‘temeu Déu’ (més clar: tingueu por de Déu –millor: del poder en nom de Déu–).
Notes
[1]Alberto VELASCO GONZÁLEZ, “De València a Vannes: culte, devoció i relíquies de sant Vicent Ferrer”, Acta historica et archaeologica mediaevalia, 29 (2008), p. 395-436.
[2] Les citacions corresponen a les p. 405-406. Cal saber que “els Montforts” eren la branca principal d’un senyoriu que comprenia, entre altres, el ducat de Bretanya.
[3] Josep PERARNAU I ESPELT, La tragicomèdia del compromís de Casp: invent i imposició de Benet XIII, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Facultat de Teologia de Catalunya, 2014. Vint documents entre el 1403 i el 1417, més fragments d’altres quatre, a part la referència a altres ja coneguts de temps pels estudiosos. “Crec amb tota sinceritat que els documents contemporanis, que a hores d’ara suposo llegits pel possible lector, obliguen a afirmar que el cèlebre compromís fou una comèdia o falòrnia dictatorialment imposada i que, tal com digué un dels tres mallorquins rebutjats (cf. p. 50) era ‘acostada a spècie tirànica’, perseguint un somni il·lús d’entronitzar, malgrat tot i tothom, un autopapa a Roma. I gràcies a dita comèdia […] no hi ha cap dubte ni sospita entorn el detall de qui eren les mans i els fogons i l’olla, en els quals, per dir-ho amb la frase de Joan Desplà, ‘aquests afers se couen’ […] Raó de més per a afirmar que, per part d’aquells que governaven els fogons acabats d’esmentar, tant a Peníscola com a Alcanyís i a Casp, la falsificació fou conscient, volguda, protegida i repetida sempre que calgués: no fou la mentida d’un moment, ans una falsedat solidificada, substantivada, empedreïda i duradora” (p. 115-116).
[4] D’una altra nota del professor Velasco, amb les corresponents fonts bibliogràfiques: “Els ducs de Bretanya s’implicaren de ple en el procés i, fins i tot, contribuïren econòmicament. En aquest sentit, Pere II costejà les despeses relacionades amb l’esmentat capítol general [de Nantes el 1453], per després, al gener de 1454, fomentar la participació de les parròquies bretones amb una aportació de cinc diners al llarg de l’any”.
