Dario Fo
Penso que me les hec amb una excepció. També penso que és inversemblant després de més de cent anys. Aquesta doble cavil·lació ve a tomb en considerar la quantitat de premis Nobel de literatura arrenglerats. D’entre tants, no hi ha versos o prosa de ficció, escrits ocasionals o estudis d’algun, si més no, on aparegui la família Borja, en general o un en particular? Ho desconec. La ignorància de mil coses, inclosa la lectura d’una majoria dels premiats, em va al davant com estendard.
Dario Fo, La figlia del papa
Al costat d’aquesta personal constatació, hi ha la ben coneguda resposta que aplaudeix o, en diverses mesures, fa objeccions al nou guardonat. Elogis i crítiques desfavorables, uns i altres, en referència a la qualitat literària del flamant guanyador. Per exemple, d’aquests darrers anys, recordo que fou de certa amplitud la contraposició entre els favorables i els que no quan es va conèixer el nom de Bob Dylan el 2016. Un servidor (si es permet la particularitat) vaig celebrar-ho amb alegria i música. Perquè revivia la joventut? No ho negaré pas. “Això, amic meu, tan sols ho sap el vent, escolta la resposta dins del vent”. “Els poemes, meitat cantats meitat personals de Bob Dylan, un dels més enèrgics del món en aquests dies”… ho deixà escrit el 1967 el poeta i novel·lista mallorquí Blai Bonet en la presentació del seu llibre L’Evangeli segons un de tants; o “Bob Dylan / que anéssim vius vivint, que el món ha canviat”, en un vers del primer poema del mateix llibre. Què haguera dit –de no ser difunt des de 1997– en saber-lo premiat? Un segon exemple, i un servidor (si per segona vegada se’m permet personalitzar) igualment vaig celebrar –podria dir que teatralment– l’encert de l’Acadèmia Sueca quan la premsa anuncià que el de 1997 era Dario Fo. En el record saltà de sobte: se’m plantà al davant al Teatre Grec de Barcelona un agost llunyà, ell tot sol omplia l’escenari i ens tenia a tots els espectadors penjats dels seus mots i dels seus gestos. Premiat un home de teatre, o més exactament, de la faràndula? Doncs sí! I exactament és l’excepció anunciada al paràgraf inicial. És que Fo, a més a més d’haver estat un superb actor, va escriure obres de teatre, sí, i també una novel·la històrica com cal. És a dir, documentadament fins al punt que entremig de la narració fa referència a historiadors. La novel·la és La figlia del papa, si bé en la versió catalana s’hi ha afegit, al títol, el nom de la filla: Lucrècia Borja, la filla del papa. Comença amb cinc pàgines de contextualització, les repúbliques, ducats o marquesats itàlics a finals del segle XV, Milà, Màntua, Ferrara i, al centre, Roma, etc. La Primera part, després la Segona part. Doncs bé, a l’entremig d’un bon grapat de pàgines, siguin més petites o més grans, amb tipus de lletra més grossa o més menuda segons l’edició, el cert és que s’hi fan presents autors relacionats amb la història borgiana com els següents: Gregorovius, Marion Johnson, Sarah Bradford, Maria Bellonci, i en algun punt i per contrast, l’esment d’obres o autors que no mereixen gaire crèdit. De tota manera, més ençà de les bones fonts per no errar en els fets bàsics de la història, la novel·la, que vol dir literatura, que vol dir bellesa en allò que es conta, és l’important. Aquesta és la Lucrècia Borja que Dario Fo ens mostra al mig d’aquell món d’accelerat moviment.[1]
Ha mort Alexandre VI. Lucrècia és al Vaticà. El seu germà Cèsar li recomana de no veure el cadàver, rostre desfigurat, i que marxi prestament de Roma, han esclatat disturbis als barris i s’acusa els Borja del seu estat ruïnós. Cèsar té pressa. Els dos germans ni s’acomiaden. Lucrècia resta sola en una sala, però de sobte nota algú al seu costat. És el duc de Ferrara, Ercole d’Este, el seu sogre… i parlen.
—Amb vós tinc una cosa que em faltava en la relació amb el meu pare: la confiança. Amb un pare com vós sempre hauria dit la veritat.
—Jo també sé el que significa estar sol.
I Ercole, després d’amollar el sentiment o pressentiment futur del qui els és fill i espòs, canvia de tema, si bé com qui dubta a l’hora de fer-ho:
Sabeu… He sentit parlar de la vostra cort de poetes, dels vostres… encontres amb aquells literats…
Lucrècia es posa rígida i se’l queda mirant preocupada. El duc se n’adona i continua:
—No, si us plau… No era la meva intenció fer-vos cap retret… De fet, jo us entenc… No es pot estar sense la paraula ni el pensament. Una dona com vós, que ja de petita estudiava el grec i llegia el llatí amb fluïdesa, i de Roma no tan sols coneixia els edificis, sinó també la història i les obres d’art que l’engalanaven, necessita alimentar-se sobretot de bellesa…
—Gràcies. És cert. Tinc molts llibres i encara en busco més, i la lectura em dona una gran satisfacció, però necessito com l’aire parlar del que penso, i dels dubtes que m’assalten sovint en qualsevol proposta, en relació amb els nous descobriments i el llenguatge, i sobretot amb Déu. Sempre he viscut envoltada de bisbes, sacerdots, cardenals i de la mà d’un papa, i us he de dir que el consol de l’oració no aconsegueix treure’m de la desesperació. Una nova idea expressada per homes i dones savis m’allibera sovint per art de màgia del que nosaltres, en nostra llengua, anomenem sciacron, aquest dolor sense esperança.
“Alimentar-se sobretot de bellesa”. Qui havia de dir-nos de Lucrècia, la bescantada, la que massa a poc a poc ens és recuperada en la seva individualitat i vida real…, qui havia de retratar-nos-la amb la millor de les millors definicions que se li puga fer sinó ell, Dario Fo? El qui massa crítics el veien un rodamon de teatres de poble, provocador dels seriosos, fins a qualificar-lo de bufó de taverna i de manifestació contra poders i mals costums… (molts més n’hi hagués!) Sí, aquest premiat Dario Fo ens convenç tot fent novel·la que Lucrècia Borja fou qui, per superar el seu sciacron, per poder ser ella, ella en tots sentits malgrat aquell present i el futur de la història negra, Lucrècia Borja, s’alimentava sobretot de bellesa.
Ara, en aquest paper electrònic, si Dario Fo m’ho permet, també ho signaré, discretament, convençut, a sota del seu encert.
Nota
[1] Dario FO, Lucrècia Borja, la filla del papa, traducció d’Enric Salom, Alzira: Edicions Bromera, 2014, p. 137 i 138-139.
