Un sonet de Bernardino Gaspari (Pesaro, segles XV-XVI), posat en boca del Valentino, incita a lluitar i a superar la fortuna un dels seus capitans més cèlebres, el valencià Miquel de Corella, dit Micheletto a les cròniques italianes. Corresponsal de Maquiavel, Corella passarà, un cop Borja cau en desgràcia, a les ordres de la senyoria de Florència. El poema, que Sacerdote va transcriure del cod. 354 de la Biblioteca oliveriana de Pesaro, és datat el desembre de 1502, just abans dels fets de Senigallia, als quals Gaspari també dedicarà uns versos en elogi del duc.
Font: Gustavo Sacerdote, Cesare Borgia. La sua vita, la sua famiglia, i suoi tempi, Milà: Rizzoli, 1950, p. 535-536.
Cesare Borgia de Francia, dux Romandiolae Valentiaeque, magnifico domino domino Michaeli Corella, capitaneo suo.
Su, su temp’è, che ognun l’armi ripiglia,
Montate hormai cummilitoni in sella,
E tu, mio capitan fido Corella,
A che non prendi in man l’usata briglia?.
Lassa ad altrui haver turbate ciglia:
Del fato non curar, ch’in Ciel mia stella,
Sta ferma e fissa, e sol per me con ella
Fortuna se conforma e se consiglia..
Cresce in me la virtù, cresce el valore
E a lo inimico ognhor la forza mancha,
Che già son l’orme sue fuga e timore..
Vien dunque presto alla militia Francha
Et in omne impresa alfin fia vincitore
Quel anchor seguirà mia Croce biancha.
