Te’ls trobes a les sopes

Disset són les locucions verbals amb el substantiu “sopes” que recull el Diccionari català, valencià, balear d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, però no hi és –ni entre les aplegades per Joana Raspall i Joan Martí al seu Diccionari de frases fetes– una que de petit oïa aplicada a algú que, al poble o a la vila, el trobaves arreu. Fos a mercat a primera hora, a l’enterrament de les 10, a cal sabater a les 11, a l’aldarull de la plaça a migdia, al cafè havent dinat, a casa dels veïns quan els tornaves un filaberquí deixat, a la cantonada del carrer a entrada de vespre… fins “te’l trobes a les sopes”, dèiem. Com uns personatges dels quals es pot dir el mateix, encara que siguin d’un enllà de branca familiar bastarda, però que, mal et pesi o et plagui, són uns Borja d’aquell flamant casalici valencià del segle XV. Te’ls pots trobar a les sopes on i quan menys ho esperes, talment en el cas –tot seguit el conto– de Giovanni Battista Pamphili, nét de l’àvia Giustina maridada amb Giambattista Pamphili, que era filla de l’esposa de Ciriaco Mattei anomenada Lucrècia i nascuda, sense document que ho declari, però amb la paraula d’Onofrio Panvinio –frare agustí historiador i teòleg del segle XVI–, de Joan de Borja, duc de Nepi i de Camerino, un els dos fills haguts per Roderic de Borja essent papa Alexandre VI. El cardenal Pamphili que avui coneixem com a Innocenci X, elegit el 1644. Un Borja al papat encara que sigui de segona línia, o no, segons el punt de vista de moral estreta o ampla. Que si papa fou, un poc de sant tindria amb sang borgiana.

Les troballes inesperades, sien poc o molt repetides com les que es mereixen l’acompanyament d’unes sopes, sempre t’ofereixen una fiblada de calfred. A voltes molesta per tanta repetició, a voltes màximament punyent per la poquedat, però intensa pel que s’hi escau. Posem el cas definitiu de cada mort. Et recorre l’espinada i pot adollar unes ratlles de prosa tan bonica i tensa com aquesta de Max Roqueta, el metge i narrador occità que va deixar-nos passats tres anys del tombant del segle en què som.

Se recòrda d’un còp d’aquel vèrs unenc, montat d’el coma un flòc de fust subran desliure del fons de la mar giscla sus las èrsas:

“… del Zodiac vira lo lent bestiari…”

Òc, èra l’agach d’aquela nuòch sens nom, aquela paraula sens racinum, aquela dicha qu’aviá reculhida dins son èime a dètz-e-sèt ans. E se recòrda qu’a quinze ans aviá, per la vida, vist adejà la cara prigonda de la nuòch

(amb permís:)

Es recorda de cop d’aquell únic vers, aflorat d’ell com un tros de fust sobrer desprès del fons del mar xiquesa sobre les ones:

“… del Zodíac gira el lent bestiari…”

Sí, era l’esguard d’aquella nit sens nom, aquella paraula sense arrel, aquella dita que havia recollida a la seva pensa a disset anys. I es recorda que a quinze anys ja havia, de per vida, vist la cara fonda de la nit. [“Una figuièira per Caçola”, Pròsas]

Però, cert, no sempre a cop sobte t’abassega la negra repetició. A voltes topes amb aquella que t’omple l’ànima de joia profunda, l’amic, l’amiga retrobada en llunyana ciutat o el so celeste d’aquell fragment de Gustav Mahler que feia temps no havies escoltat. Més sovint i cert encara ho són les troballes menors. Deixem-ne la consideració i anem a la que tenim anunciada.

Arran d’una ocasió excusable per no allargar aquesta pàgina, tinc a les mans el número 1779 del setmanari El 3 de vuit de Vilafranca del Penedès, datat el divendres 14 d’octubre de 2016. A la secció “Cultura” he llegit “El dietari de Jordi Llavina” –d’entrada t’adones que es repeteix cada setmana– i el text d’aquesta és “Paisatges i, sobretot, figures”. Acabada la lectura prenc una decisió: copiar-ne el primer fragment amb la complaença afegida –atrevidament suposada per mi– del poeta Llavina (abús de confiança per la vegada que me’l presentaren, un dia perdut en el passat, trobant-me entaulat al restaurant “El Cigró d’Or”, a la plaça de l’Oli de Vilafranca). Ha escrit, doncs, això:

Diumenge passat vaig fer cap, com tinc per costum, a la fira d’antiguitats de cada segon diumenge de mes a Vilafranca. Em vaig firar un parell de llibres, un dels quals el volum 2 de l’obra completa de Josep Pla. Aigua de mar.

Vaig començar a llegir i, immediatament, vaig quedar pres d’aquesta descripció (aclareixo que el roger és aquella mena de peix que, al nostre país meridional, en diem moll):

“Quan us trobeu un roger gros, de cap rodó, d’escates fortes i grolleres, de carn de clivella, apinyada i forta… aquest és el roger de primera categoria. No dubteu un moment. Com més gros sigui, millor el trobareu. Feu-lo a la brasa, amb una vinagreta. També els va bé l’all i el julivert. La cocció us revelarà, per altra part, el seus colors. Els rogers situats en els graons més baixos de l’escala treuen, al foc, uns colors de rosa esblaimats, evaporats. El roger bo treu, en canvi, un roig intens, sumptuós, cardenalici, aquell roig que tots coneixem i que té una semblança tan extraordinària amb els roigs immortals que Velázquez posà en el retrat del papa Innocenci X de la Galeria Doria, a Roma”.

Supremacia de l’estil! Comparar el roig del roger (o moll) amb els tons vermellosos del retrat de Velázquez, la cuina i la cultura, això és, reconeguem-ho, de barretada!

Ara només em resta consignar un fet: adés i sovint pots trobar-te un Borja a les sopes, avui sopes amb molls.