Jaume Mateu, sant Miquel Arcàngel (fragment), Museu de Belles Arts de València. Font: Wikimedia Commons.
Solen ser arriscades les afirmacions sense altra dada que una línia de lletres impresa, i més si té relació amb la intimitat d’algú. Deixem-ho, doncs, en una ingènua piadosa pregunta, feta, endemés, amb una entonació neutra tant com sigui possible perquè d’ella, de Lucrècia Borja, el balanceig fònic, l’imprès, el musical i el fílmic ha cavalcat en un pèndol. De Lucrècia Borja parlarem avui perquè se n’apropa l’aniversari 500 de la seva mort l’any vinent 2019 i perquè la minsa notícia pot ser un convit a tenir-la ja present.
La breu dada o minsa notícia que permet evocar-la és per la relació que entre les dues s’estableix. Vull dir que si ella, filla d’un cardenal futur papa i esposa de tres marits, és a la història i a la llegenda, l’altra part és un llibre amb la també corresponent història, si bé en comptes de llegenda, ha transitat (o va transitar) per via religiosa llargs anys i a través de contrades extenses. Aquest i aquella podrien no haver tingut res en comú, tanmateix, no va ser així.
Es tractava del Llibre dels àngels, “sens dubte, l’obra del menoret Francesc Eiximenis més divulgada a l’Europa dels segles XV i XVI i que més directament influïa en els seus lectors”, com ho afirma el professor Curt J. Wittlin. La part última és el tractat De sant Miquel Arcàngel, que, segons l’esmentat professor, pot “servir com a mostra de les preocupacions teològiques, polítiques, socials i literàries del frare Francesc al final del segle XIV”. Era, aquest arcàngel, el que solien dibuixar o pintar a les taules romàniques i gòtiques com aquell que pesava les ànimes en una balança per saber si la càrrega de les virtuts i els vicis, ep!: la d’obres bones i la dels pecats la decantaven cap al cel o cap a l’infern. Eiximenis se n’allunya bastant, d’aquesta imatge i d’aquesta idea, i en remarca d’altres. Ara bé, aquí millor serà centrar-nos en un aspecte aparentment secundari… però que no ho és gens, gens ni mica: la dimensió militar de sant Miquel. És clar, per això sempre va amb una espasa a la mà des que a la Bíblia ja se’ns conta que expulsà per encàrrec diví els àngels orgullosos… Però no és prou cridanera aquesta feta de batalles angèliques abans de la creació del món. Més ho és la tradició. Recordem-la una mica. El professor Wittlin aporta una colla de dades que, en paraules del professor Moreu-Rey, mostren que “la fama de sant Miquel es divulgava i popularitzava amb la conquesta cristiana. Ducs i cavallers invocaven l’ajuda del guerrer celest”. Per exemple, en un 1094 –tot i que fonts de solvència donen el 1096 (dels errors de xifres ningú en viu estalvi)– el rei Pere I d’Aragó li atribueix, a l’arcàngel Miquel, la seva victòria davant d’Osca. El rei Alfons I el Batallador, el 1118, va treure els àrabs de Saragossa igualment amb la seva protecció o assistència. El 8 de maig –és el dia de la seva festa– de 1162 es va conquerir Escornalbou, i el 29 de setembre (Ferran Soldevila assenyala com a dia cert el 28, vigília de la diada de l’arcàngel, segona de l’any que li és dedicada) de 1238 els cristians van fer seva València, data que no s’ha de confondre amb l’entrada solemne del 9 d’octubre –”E, quant vench altre dia”, precisa en la seva crònica el mateix rei En Jaume, puix fer-se amb la gran ciutat no fou, és clar, cosa de vint-i-quatre hores, “vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval e endreçam-nos ve[r]s horient e ploram de nostres uyls e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feyta” (§ 282). Bé, retornem a quan Eiximenis va escriure el llibre en el vial empedrat per la tradició. No cal, però, que parlem del nord dels Pirineus ni d’altres contrades d’Europa; per no allargar-nos, només dos noms als dos extrems: ben amunt el famós Mont Saint-Michel a Normandia i ja al peu del Canigó, a casa, Sant Miquel de Cuixà. Ni hem de referir-nos a l’interior de la península Ibèrica perquè castellans i lleonesos tenien “sant Jaume mata moros” (com de petits se’ns ensenyava)… una altra història i llegenda.
Bé, i Lucrècia què hi té a veure amb el llibre?… Ara s’acosta cap aquí. El savi Jordi Rubió i Balaguer, en la seva Història de la literatura catalana, escriu això: “El Libre dels àngels, escrit en 1392 […] és un tractat sobre la devoció als sants àngels, que vol ésser popular i assequible a la gent senzilla. Va assolir […] una difusió extraordinària i va aconseguir l’eficàcia que el seu autor s’havia proposat. Lucrècia Borja tenia aquesta obra entre els seus llibres…”. Oidà! La relació s’ha establert.
Com explicar-la, no em sembla gaire complicat. Només s’ha de tenir present que dos anys més tard de la seva escriptura, quan ja es copiava i traduïa, es venia o es prestava per Europa, el rei Carles VIII de França al capdavant de lluent exèrcit avançava per la península Itàlica i es plantava, el Nadal de 1494, a les portes de Roma. El papa, Alexandre VI, no s’ho va pensar dos cops, ell, família i documents, servidors i defensors deixen el palau Vaticà i es refugien al Castel Sant’Angelo. Bona pensada, devia sembla-ho, la d’encarar armes franceses amb arma angèlica. El mausoleu de l’emperador Adrià s’havia convertit en castell sota l’advocació de sant Miquel perquè havia deslliurat Roma d’una pesta. Durant una processó penitencial demanant la salut per als ciutadans perduda, el papa
Gregori el Gran va veure l’arcàngel enfundant l’espasa al punt més alt de la gran construcció i va interpretar l’aparició com el senyal que remetia la pestilència en aquell l’any, no gaire del Senyor, 590. En honor del deslliurador Miquel es rebatejava la Mole Adriana, com se solia dir antany; encara avui, encimbellat, l’arcàngel direcciona l’espasa vers la beina per dir-nos que la salut ha davallat a Roma, escultura de mitjan segle XVIII obrada per Peter Anton von Verschaffelt –ho llegeixo a la Viquipèdia italiana. Per tant, on trobar millor refugi davant la guerra que trucava a les portes? Previsor que havia estat, Alexandre VI ja tenia el castell preparat com a defensa després de les obres encarregades a l’arquitecte Antonio da Sangallo il Vecchio. On aixoplugar-se millor que sota les ales angèliques de qui armat és capaç de fer retrocedir una pesta i ara ho farà foragitant els francesos… I ja tenim, doncs, el pare papa amb la filla Lucrècia, una noia aleshores de 15 anys –no abandonaria Roma fins el 1502 després del tercer casori amb Alfons d’Este–, esposada d’en feia dos amb Giovanni Sforza, senyor de Pesaro, camí de l’angèlica “rocca”, com se’n diu d’un castell militar en italià.
Rememorada aquesta història, ara la pregunta del títol resta il·luminada amb altra llum que la sola inquiridora. S’hi reflexa, sembla que també, la que ho sigui de la versemblança.
“XLVI. Quines oracions deu hom fer a sent Miquel e als sants àngels; e com los plaen prove-u per istòria”. En aquest capítol Eiximenis presenta la primera oració en llatí, però entremig hi afegiré la versió catalana (que us la podeu saltar): “Princeps gloriose Miquael, dux celestium exercitum, susceptor animarum, debellator malorum spiritum Ecclesie Dei, post Christum dux admirabilis grandis excellencie et virtutis: Omnes nos reclamantes ad te ab omnia libera adversitate, et in die obitu facias perficere tuo precioso officio et dignissima prece” (‘Miquel, príncep gloriós, capità de l’exèrcit celestial, acollidor de les ànimes, debel·lador dels mals esperits de l’Església de Déu, després de Crist capità admirable, de gran excel·lència i virtut. Allibera’ns de tota adversitat, els qui clamem davant teu, i en el dia de la [nostra] mort compleix el teu preciós ofici i digníssima intercessió’). I s’acaba així: “Lo vers és aquest: ‘Ora pro nobis, beatissime Miquael, princeps in Ecclesia Christi’ [Prega per nosaltres, Miquel benaurat, príncep en l’Església de Crist], e deu hom respondre axí: ‘ut digni efficiamur promissionibus Christi’ [perquè siguem dignes de les promeses de Crist]”.
A continuació Eiximenis agrega dues oracions més i assegura “que tant plaen les dites oracions a sent Miquel e als sants àngels, que alguns, dient-les ab gran devoció, n’an aconseguits grans benifets e gràcies de Déu per intercessió dels sants àngels”.
Què més podem desitjar? Resem piadosament als àngels. S’obté protecció en vida i en mort sota les seves ales, bé: sota l’espasa del gloriós arcàngel sant Miquel.
N’era devota, Lucrècia Borja? No responguis pas, lector, si et sents cridat a fer-ho. No encara. És l’hora de la prudència o de l’espera perquè aquesta història no s’ha acabat. Una segona part emetrà nova claror i n’emergiran crítiques novetats…
Bibliografia citada
MOREU-REY, Enric, “La dévotion à saint Michel dans les Pays Catalans”, dins Millenaire monastique du Mont Saint-Michel, III, París, 1971, p. 369-388.
RUBIÓ I BALAGUER, Jordi, Història de la literatura catalana, Montserrat: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984 (Obres de Jordi Rubió i Balaguer, I), p. 154.
WITTLIN, Curt J., “Introducció”, dins Francesc EIXIMENIS, De Sant Miquel Arcàngel. El quint tractat del “Llibre dels àngels”, Barcelona: Curial Edicions, 1983, p. 7, 12 i 21. [D’aquí, també, el fragment eiximenià, p. 134-135.]
(Continuarà)
