Jaume Mateu, sant Miquel Arcàngel (fragment), Museu de Belles Arts de València. Font: Wikimedia Commons.
La segona part anunciada té a veure –es veia venir, oi?– amb el títol general i s’ha d’aclarir sense esperar més; s’ho mereix el pacient lector.
El 1949, i s’allargà fins el 1967, es publicava, volum a volum, a Barcelona, una Historia general de las literaturas hispánicas dirigida per Guillem Díaz-Plaja en la qual Jordi Rubió i Balaguer hi redactava la corresponent de la literatura catalana. En el volum I hi apareixia Francesc Eiximenis amb la citació, traduïda ja al català, que en donàvem a la primera part. Dos anys més tard, també a Barcelona, s’editava una selecció de capítols d’un llibre eiximenià sota el títol El naixement de l’infant Jesús i Rubió en feia el pròleg. Ple d’informació, a vessar com en tots els seus treballs i així, en aquest cas, ofereix, per terminar la presentació, unes ratlles on parla de l’èxit de les obres d’Eiximenis per tot Europa, començant per esmentar el Llibre dels àngels i després la Vida de Jesucrist, de la qual n’és una part el que ara prologa. Ens assabenta de la ben possible presència d’aquestes dues obres a la cort francesa, on hauria arribat el text català a través de Violant d’Aragó, filla de Joan I, casada amb Lluís II d’Anjou, rei de Nàpols i comte de Provença, i d’aquí la traducció francesa per a les seves descendents… Així acaba Rubió aquest pròleg:
Sempre tenim un poc oblidades aquestes branques de la soca familiar trasplantades en altres terres. Hi portaven sovint més del que la història pot explicar-nos. La nova vida d’aquelles dames aniria apagant la brillantor de la primera, però un joiell, un costum, un nom donat en el bateig, un llibre, ajudaven a mantenir amb eloqüència més íntima que no pas les colors dels escuts i de l’heràldica, la consciència de la tradició familiar i els records de la terra llunyana. Així Joana de Borbó [filla de Carles VII i neta de Violant d’Aragó] tenia un llibre d’Eiximenis a la seva biblioteca. També Lucrècia Borja posseïa en 1502 el llibre dotzè del Crestià en llengua original.
Ara ens trobem davant de dos llibres a les mans de Lucrècia. O d’una badada del professor Rubió, aqueferat entre centenars de fitxes de tota mena, plenes de dades i sobreeixint de bibliografia… Tanmateix, allò que degué ser, allò més normal i probable, fou que un dia va fiar-se de la memòria, però aquesta, en ell i en tot mortal, sol fallar setanta vegades set, si aprofito la paraula evangèlica (Mt 18,22)… i li va fallar. Confongué el Llibre dels àngels amb el Dotzè del Crestià. Li succeiria només per oblit perquè segurament bé sabia –si no, com?– que en l’obra de Ferdinand Gregorovius, Lucrècia Borja a partir de documents i epistolaris del seu temps, editat per primera vegada el 1874, hom podia llegir-hi un inventari d’objectes de Lucrècia Borja fet el 1502 on, de llibres, hi trobem aquests: un breviari, els sets salms penitencials amb altres oracions, les cartes de santa Caterina de Siena, un Nou Testament en llengua “volgari”, un Specchio de la fede, llegendes dels sants i altres de no religiosos. Però a més a més, encara, aquests: “uno Vita Christi in spagnolo”, de quin autor? I, ara ja d’autor seguríssim, aquest: “un libro chiamato el Dodexe del Cristiano, in lingua valentina”, que Gregorovius no va saber identificar. El gros llibre de Francesc Eiximenis en llengua original. Es rectifica la badada (ara podeu comptar les meves) i el frare menoret es manté present a la biblioteca de Lucrècia Borja, tot i que en aquell any de 1502 l’inventari afegeix que aleshores no hi era, “lo tiene el ducha”, el seu sogre Hèrcules. Normalíssima constatació. Els diré el perquè. Lucrècia, aquest any, acabava d’arribar de Roma per viure amb qui havia estat casada a Sant Pere del Vaticà el 2 de febrer, Alfons d’Este. Ho feia amb les seves coses personals, llibres inclosos com aquest del frare gironí… Fem punt i a part.
Quina mena de llibre és aquest Dodexe del Cristiano de l’inventari? És exactament el que anomena set voltes el mateix autor en repartir els seus 473 capítols de matèria; així l’última vegada: “Açí fenexen les rúbriques e la quarta part del Crestià de regiment de prínceps”. Els títols en vermell al pergamí o paper d’un tractat que ensenya a ben governar cristianament. El sogre el veu i de moment se’l queda –ha de ser verament interessant el seu contingut, es diu.
[…] tractarem en aquest present llibre, que és lo Dotzèn libre del Crestià, de la ciutat material d’aquest món, car ab la ajuda del nostre Salvador aquest libre darà gran endreçament als regidors de les ciutats presents de bé regir-les; e als ciutadans de bé obeyr a ells e de seguir les leys e doctrines ací posades per a tots, les quals següent e observant viuran virtuosament, e puys, ab la ajuda del Senyor beneÿt, seran heretats en la ciutat sobirana” (final del cap. IV).
La claror nova oferta ara per les veres dades ens mostren una Lucrècia previsora, oi? D’un dia a l’altre esdevindria duquessa de Ferrara i de Mòdena, com així fou passats tres anys i un poc, el juny de 1505, i això de governar cristianament encara que només fos com a consort, no era pas cap entreteniment de saló. Sigui doncs per previsió seva, del seu pare, d’un conseller prudent o de…, avui sabem que a la seva biblioteca, entre els llibres religiosos i altres que no, hi havia aquest, ras i curt, un llibre de política, Del regiment de prínceps de Francesc Eiximenis. Oh gent incrèdula!, us penseu que manar és bufar i fer ampolles? També cal saber de traces i destreses per fer rutllar els que haig de governar. I a més a més, la pregària i recta vida de cristiana com a esposa que sóc del duc… Hom assegura d’ella “una evolució espiritual dels darrers anys cap a una vida més devota, cosa que testimoniarien les seves fundacions religioses i una carta al papa Lleó X quan ja li quedava poc temps de vida”. Sigui o fos el que fos, novament em permeto copiar unes ratlles d’altri:
No és possible d’establir amb certesa la vida espiritual d’un individu que visqué ja fa cinc-cents anys no pas més que sigui possible fer-ho d’un d’avui dia. No obstant això, les devocions de Lucrècia, l’èmfasi que posa en certes pregàries i en certes imatges piadoses, i objectes sagrats que feia portar als seus fills, els penjats a les parets de la seva cambra i els que decoraven la seva capella, i els llibres de meditació, les qüestions tractades a les cartes al seu confessor em permeten d’emmarcar el caràcter general i el contingut de les seves pràctiques espirituals i, cosa més important, d’individuar i delinear ensems les preocupacions que eren crucials per a un governant cristià.
Tot això ho escriu al final del seu treball “I gioielli sacri di Lucrezia Borgia” la professora Diane Yvonne Francis Ghirardo, de la University of Southern California. Certament, el llistat d’objectes de devoció conjuntats amb el segon marit assassinat, amb la mort del germà Cèsar també d’igual sagnant manera, fills que havia hagut de deixar en altres mans i moltes vicissituds de la seva atzarosa vida, des de governadora en nom del seu pare Alexandre VI a duquessa de la ciutat de Ferrara –la que havia estat somoguda per la prèdica ascètica i visionària de Savonarola, una feta difícil d’esborrar i que deixà petja–, objectes piedosos, doncs i bastant galdosa vida aplanen la deducció de pensar en una ben probable i sincera pietat en Lucrècia… inclosa, doncs, segurament, la deguda als sants àngels amb l’arcàngel Miquel al capdavant.
Per acabar. On ens ha dut una badada? La meva, dissimulada, és clar, puix si coneixia la comprensible de J. Rubió, he entretingut el lector, i al final de tot plegat per no respondre la pregunta inicial. Així m’he comportat. Però la disculpa, accepteu-me-la, va per aquí:
En vigílies d’un 500 aniversari borgià, el de Lucrècia, n’he encetat el seu record sense llegenda, amb un poc d’història i una referència que altres també apunten: considerar la perspicàcia política de la seva vida de duquessa i la seva vivència religiosa. Aquesta, si més no, ben estudiada per Gabriella Zarri, quan a certa alçada de l’existència duia a la pell de l’ànima les relíquies de nafres fondes. Tantes dolceses i sotragades familiars i polítiques que ens conten els historiadors; tantes aventures i adversitats de colors intensos llegendaris; tantes totes juntes potser sí que han colgat alegries i dolors que només podem intuir sota el vel d’una discreta pietat. Pietat sincera perquè de no creure-la així, em semblaria que penso injustament.
Bibliografia citada
Eiximenis, Francesc, El naixement de l’infant Jesús, edició de Jordi Rubió i Balaguer, Barcelona: Rosa Vera, 1951.
Ghirardo, Diane Y. F., “I gioielli sacri di Lucrezia Borgia”, Revista Borja. Revista de l’IIEB [en línia] 5 (2015-2016).
Gregorovius, Ferdinand, Lucrècia Borja a partir de documents i epistolaris del seu temps, pròleg d’Eulàlia Duran, edició de Maria Toldrà, traducció de Sebastià Moranta, València: Tres i Quatre; IIEB, 2007 (Biblioteca Borja, 4), p. 476 (inventari de llibres), 303-305 (proposta d’identificació dels editors).
Zarri, Gabriella, La “religione” di Lucrezia Borgia, Roma: Ministero per i beni e le attività culturali: Comitato nazionale incontri di studio per il V centenario del pontificato di Alessandro VI, 2006.
