Maria Enríquez (Gandia). Font: Wikimedia Commons.
En aquest blog borgià es feu memòria, fa uns dies, d’un “misteriós” o “miraculós” fet que li passà al tercer duc de Gandia quan en mala hora va trobar-se al mig de la batussa entre reialistes i agermanats a les primeries de la tercera dècada del segle XVI. Va ser un fet que omplí unes pàgines parant esment en el personatge secundari, el duc, i no pas en el principal, la seva muller Francesca, amb la promesa de no deixar oblidada la dama que si no és de sang borgiana, sí que és una anella en la gran i família única valenciana. I amb ella les altres dones que per matrimonis entraven a formar part de la nissaga noble.
El duc Joan de Borja i Enríquez de Luna ha rebut una escopetada que li ha escopit a la cara la punta d’una afiladíssima fletxa en comptes de bala, punta ferrosa que se li amaga entre la barra i el clatell i, segons el parer mèdic, impossible d’extreure sense perill de la vida; deuria ser per la proximitat a les vèrtebres superiors i a tocar de nervis i artèries principals. Dos anys i mig el pobre ferit visqué amb el dolor d’una ferida oberta i un ferret maligne “entre coll i barres”, expressió col·loquial convertida en fet exacte. Mèdicament entre la barra i el clatell (la part posterior del coll). Greu ferida de guerra en qui feia pocs mesos, potser ben poques setmanes, que s’havia maridat, feliç, amb Francesca de Castre de So i de Pinós. O potser encara no s’havia casat? Sense la data exacta de la infausta ferida rebuda, i sense la del dia i mes del 1523, el del seu segon matrimoni… Que fou ferit, ho confirma l’historiador Rafael Martí de Viciana, i que l’esposa Francesca tenia cura del duc, ho estampà amb lletra clara Juan Justiniano, l’italià resident a la cort de Germana de Foix, Giovanni Giustiniani o Justinià. Sigui abans o després del casament, la història conta el següent.
El duc ha estat, doncs, ferit i és el moment de presentar la seva muller. Recordem que Justinià ha traduït l’obra de Joan Lluís Vives, De institutione foeminae christianae, on afegeix aquest exemple contemporani “porque las matronas de nuestros tiempos tengan su lugar entre las antiguas”.
En el qual tiempo su mujer, Doña francisca de castro [sic], nunca se partio de su cabecera haziendole todos los seruicios y beneficios que a sus fuerças y amor entrañable eran posibles, y nunca le curaron los médicos sin que ella estuuiesse presente y mirase la herida, y no solo miraua, mas aun ponia los dedos en la llaga como fuesse menester hacerlo y no se hallasse quien lo bastasse emprendrer, lo qual ella hazia como si no sintiera lo que hazia, y ansi lo sentia como si a ella le pusieran las manos en sus entrañas; en lo qual de vna parte se podia ver el esfuerço del mugeril animo, y de otra el amor y caridad entrañable que tiene a su marido, en lo qual (segun entiendo) no va engañada, porque es tan amada del quanto ella le ama, y amale tanto quanto jamas amo mujer a marido. Y porque este vnico enxemplo basta para las nobles de nuestra hedad, no trahere aqui otro que en gran multitud se me ofrecen.[1]
Tot un exemple. Que no en dubti ningú. No serà pas aquesta plana la que s’ompli de lletres per esbrinar, mot a mot, quin és el grau de versemblança, fins on s’ha inflat l’actuació de dona Francesca, quina la mesura de l’amor entre marit i muller, com de necessari era o no explicar un cas del present afegit a la traducció… Ho sabia en Joan Lluís Vives? Aleshores els correus anaven amunt i avall a cavall… Pot ben pensar-se que no, i que la confessió explícita d’incorporar el nou exemple no entela l’honradesa del traductor.
Ara bé, una ratlla interessant sí que s’ha de subratllar. Entre el fet desgraciat sofert pel duc i l’admirable exemple de l’esposa es llegeix això, la curació “misteriosa” o “milagrosa” (segons l’historiador Viciana o Justinià, respectivament) i per quina raó o causa: “por las continuas rogarias de las santissimas religiosas su madre Doña Maria enriquez y la hermana Doña Francisca Borja” (amb majúscules i minúscules en un text al seu aire). Així va ser, segur, el comportament de les dues religioses. Una altra cosa i ben diferent, l’eficàcia que es dona com a certa fins al punt que –ortodoxament acceptable, és clar– “nuestro señor permitió” el miracle. Aquesta eficàcia deixem-la a la fantasia de Justinià i a la dels fantasiosos actuals. Aquell comportament és una dada històrica, la solució final, al crèdit de la sort o de la fe.
La mare de Joan de Borja, III duc de Gandia, va ser Maria Enríquez de Luna, cosina germana del rei Ferran II d’Aragó, havia estat la promesa de Pere Lluís de Borja, el germanastre gran, per a qui el seu pare Alexandre VI comprà les terres de Gandia a la casa reial i rebé el títol de duc, etc., el qui s’havia de casar amb ella però morí abans. La seva mort feu duc Joan de Borja, el II duc, i li donà la promesa; els capítols es signaren el 1488 a Valladolid i el casori a Barcelona el 1493. Maria infantava l’hereu el 10 de desembre de 1494. Joan II és cridat pel seu pare, el papa Alexandre VI, a Roma, i la mort el fa seu per mà d’un o uns assassins el 1497. Deixava vídua Maria Enríquez amb l’infant Joan i la xica Isabel, que havia nascut el 15 de gener, cinc mesos abans d’ésser occit. L’historiador pare Batllori escriu: “vídua a vint-i-tres anys, superà aviat certes lleugereses juvenils […] i donà un caire d’espiritualitat franciscana al palau de Gandia”.[2] Dues morts i dues criatures, una doble antítesi de vida i mort, no eren pas poca cosa perquè aquella jove mare i vídua fes un tomb, s’apuntalés a una paret segura, i va ser l’austera i humil de la pietat de Francesc d’Assís. Un tomb no pas circumstancial, puix el 1511 va ingressar al convent de Santa Clara de Gandia com a sor Gabriela, en fou elegida abadessa el 1530 i morí el 1539. La filla Isabel també ingressà al convent com a sor Francesca, també en fou abadessa entre el 1533 i 1548.
Aquestes dues dones, doncs, no estalviaren pregàries en el clos de la seva clausura, seguríssimament i més encara. Va ser així en la mateixa mesura que fou certa la ferida del fill i del germà, malgrat que poc se n’hagi parlat en papers d’estudi. El fet té el seu valor. Falta només d’esbrinar quin és.
El professor Santiago La Parra és lapidari, al meu entendre, amb aquestes paraules escrites fa cinc anys:
Hay que revisar el periplo histórico de esta família valenciana, que se inició en la comarca valenciana de la Costera, triunfó en Roma y volvió para arraigar en Gandia. Y en esa tarea convendría estar más atentos de lo que hemos estado hasta ahora a las pocas palabras que nos han llegado de ellas, las Borja, e intentar interpretar los muchos silencios de aquellas mujeres para poder interpretar, como se merece, esta singular familia.[3]
Certament que té molta raó i em sembla que l’amplio un poc amb les següents observacions.
Maria Enríquez fou el factòtum del casal dels Borja just en el punt històric que podia haver-se fos en aigua de sèquia com el sucre dels seus negocis. Mort Pere Lluís, Alexandre VI pensà en Joan; mort en Joan, en Cèsar; però Maria, la jove d’anys i de parentiu, barrà el pas erigint-se en duquessa activa i dreturera pels fets, una actitud, pel que sembla, més decisòria que la poca disponibilitat del mateix Cèsar a secundar el seu pare. En arribar Joan als disset anys, el fill d’aquesta nora papal, tot un caràcter, ella ingressà al convent de Santa Clara com ho havia fet la seva filla Isabel un any abans: la mare sor Gabriela, la filla sor Francesca. Dades reveladores les ofereix el professor Santiago La Parra i en desprenc el binomi que permet definir la família valenciana per antonomàsia: negoci i pietat –que, fent un bon casament, engendren el poder (però ara deixem aquesta descendència). Una madeixa de doble fil trenat que no deu ser pas fàcil de destriar. Pensem, si no, per quin cap començar: el diner facilitava les obres de pietat o la pietat beneïa el moviment del diner. La dada simbòlica i real ensems són les signatures sobre documents econòmics que la ja no duquessa sinó novícia de clausura signava. Desdebanadors de madeixes sabran interpretar la vida religiosa d’aquesta dama borgiana, sinó de naixement, sí de vida. Ara bé, una traducció històrica com la de Justinià ens comunica que fou “santíssima” i amb el superlatiu entrem al camp de la realitat social. Com fou vista pels seus contemporanis de palau, per exemple, de la vila on residia o de més enllà per les noves que corrien a cavall o a peu. I una altra era com la proposaven de ser mirada els qui, com Justinià, en deixaven testimoni. Com i amb quin abast per l’interès dels qui podien propagar una determinada imatge d’autoritat: la duquessa Maria i després Gabriela, monja de clausura.
Escrites les ratlles precedents a propòsit de la mare del duc que fou curat per “misteri” o per “miracle”, resta dir algun mot de les altres dues “santíssimes” dones. La germana Isabel fou la primera monja clarissa d’altres sis, només en tres generacions –la mare i cinc nebodes–, que seguiren el seu camí, a més de ser qui fundà les Reales Descalzas de Madrid –monges de l’alta noblesa– a petició de la filla de l’emperador Carles V, Joana d’Àustria. I l’esposa, Francesca de Castre de So i de Pinós, de la qual sabem molt menys. Dues paraules, aquestes darreres, que contrasten amb tants milers de pàgines escrites sobre els Borja i que referides a “les Borja” –llevat de Lucrècia– siguin de tanta l’escassetat. Menys en un aspecte particular: ésser “santíssimas”, un superlatiu que situa la seva religiositat en primer pla. Enlluernava, i els ulls semiclosos a tanta llum percebien amb menys claredat les altres facetes de la gran casada dels Borja.
Notes
[1] Aquest fragment de la traducció de J. Justiniano és aportat per Joan FUSTER, Llibres i problemes del Renaixement, València; Montserrat: Institut de Filologia Valenciana; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989, p. 30-31.
[2] Miquel BATLLORI, La família Borja, València: Tres i Quatre, 1994 (Obra completa, IV), p. 36.
[3] Santiago LA PARRA LÓPEZ, “Tras las huellas de Isabel de Borja y María Enríquez: un itinerario histórico con Lucrecia al fondo”, Revista Borja. Revista de l’IIEB, 5 (2015-2016), p. 16.
