2022. Enguany Joan Fuster en faria 100. Quants més podrà complir-ne en la cultura catalana? Pessimistes: anem de mal borràs. Optimistes: uns altres centenaris. Els del mig: “L’imprevist, destorba”.[1]
I (Història)
“trunyella f. trena prima d’espart, cànem, etc.”
Així d’escarida és la definició del nostre Diccionari normatiu –en parlarem a “II (Llengua)”. Ara en tenim prou amb saber que es tracta d’una trena, o si voleu d’una prima cordeta, això sí, teixida amb fibra natural, per lligar coses, posem pel cas, lligar un parell de dades històriques.
Situem-nos al mes de febrer de 1955 a Barcelona i a Roma. Del cap i casal de Catalunya ixen les cartes de Josep M. de Casacuberta cap a Roma, i de l’urbs romana les del pare Miquel Batllori. Aquell li proposa “si li sembla convenient” d’afegir a les cartes borgianes les del nunci papal davant del rei Ferran el Catòlic; li pregunta per quan necessita la transcripció de les cartes microfilmades que a Barcelona fa la Sra. Guilleumas. Passats cinc dies, des de Roma, la resposta és l’enviament d’unes galerades ja corregides; que, les cartes encara no transcrites, li aniria bé tenir-les a final d’any; considera que certament l’epistolari s’enriquirà amb les cartes del nunci; i espera tenir els dos primers volums acabats ben aviat.[2]
Situem-nos ara a València el dia 11 de març. Al vespre, Joan Fuster escriu en el seu diari: “Ha vingut a València el senyor Casacuberta: o millor dit –siguem conseqüents amb la sintaxi–, el senyor Casacuberta ha vingut a València” i exposa de què han parlat, de més d’un tema perquè “he acompanyat Casacuberta gairebé tot el dia”. Enmig d’un tema i d’un altre, parlaren del seu llibre Les originalitats a punt d’aparició, com va ser-ho efectivament, per l’editorial Barcino el 1956; i de l’antologia de sermons de sant Vicent Ferrer que preparava i que efectivament eixí al carrer aquest mateix any de 1955, Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer. Selecció i anotació de Joan Fuster (Biblioteca Popular Barcino, CLXXII); i parlaren de la represa de l’edició dels sermons vicentins iniciada per Josep Sanchis Sivera a la col·lecció “Els Nostres Clàssics”, sèrie B; i parlant, parlant vingueren a la conversa “els projectes de la seua Editorial són ambiciosos i bons, però ho fa marxar amb tanta lentitud! Té en cartera quatre volums de l’epistolari dels Borges, per a «Els Nostres Clàssics» a cura del pare Batllori”; i l’editor barceloní li fa noves propostes… “Moltes coses: molts anys. Però Casacuberta sap el que es fa…” Punt final en el dietari de l’11 de març de 1955.[3] El dia 31 d’aquest mateix mes, Casacuberta escrivia a Roma: “¿Quan podrà donar-me l’original dels dos primers volums de l’epistolari borgià?”
II (Llengua)
“Trunyella”. Aquesta paraula m’ha captat perquè li dediqui un espai d’entreteniment lingüístic. Ha estat arran de consultar el Diccionari Català-Valencià-Balear, el conegut com d’Alcover-Moll, i llegir-hi unes ratlles sobre la variació ortogràfica de la seva història: “tronyella (forma adoptada en el Diccionari Fabra, però que està en desacord amb la pronúncia viva del mot, car a Mallorca, on es distingeix la u de la o àtona, tothom pronuncia trunyella amb u)”. I una segona observació en la seva història etimològica: “de trenella, amb palatalització de la n per assimilació a la palatal ll. La conversió de la e pretònica en u sembla efecte d’una dissimilació respecte de la tònica”. Déu n’hi do!, en una sola paraula tres fenòmens fonològics: una palatalització i les dues variacions possibles –i oposades–, assimilació i dissimilació; no passa gaires vegades. Consulto el Diccionari Labèrnia, edició de 1865, i trobo “tronyella”. Consulto el Diccionari Aguiló i “tronyella” em remet a “trunyella”. Vejam què diu el gros de Coromines. Bé, resumim-ho perquè no es tracta de tanta lletra ni de tant detallament d’exposició. Les dades apunten a un origen constatable a mitjan segle XIV i que apareix, sembla que per primera volta, en un diccionari, el d’Esteve, Belvitges i Juglà, el Diccionario Catalán-Castellano-Latino, edició barcelonina de 1803. En efecte, a la pàgina 386 del volum 2 llegim “tronyella”, que en llatí –mot calcat del grec– significa corda de jonc o de cànem; i a la pàgina 387, el mot “trunyella” és definit “corda d’espart” més la remissió a la grafia primera. La rel etimològica llatina ha de ser, s’explica, trina, forma de gènere neutre que significa cosa feta de tres altres, això és, una “trena”, de cabells a fils, per “la combinació de tres brancs o tres brins entreteixits”. I d’aquí, per contaminació amb altre mot, suposa Coromines, com “trony”, que vol dir aplanat, el llatí “trenella” passà a “trenyella”, ja present a Tirant lo Blanc, i el temps, que ho varia tot (ho afegeixo jo), mena el mot a dues formes: “tronyella” i “trunyella”. De les dues sembla que s’imposa darrerament la segona. Per acabar: si Coromines ens diu que en un document antic apareix “tronyella” com a “cordes grosses d’espart” –però s’oblida de citar la sigla de la font, o ha estat oblit de l’impressor deixant només “xxxi, 73” (diuen que ja li passava cosa molt igual a Homer)–, des del segle XIX pas a pas s’ha imposat, a partir de la imatge d’una trena de cabells, la significació de “trena prima d’espart, de cànem, etc.”
I i II (Llengua i història)
Una paraula. La recullo de la gran calaixera de la nostra llengua –correspon a un trenat més aviat prim per nuar coses de poc pes– i, pel seu significat, la faig servir per enllaçar unes petites dades, de grans personatges, això sí; o, si ens atenem a un segon significat del mot que recull el Diccionari d’Aguiló i entoma el d’Alcover-Moll –“barana o tanca d’hort o clos de fustes, canyes, &”; “entrelligades” afegeixen els segons– és una minúscula parcel·la closa on deixar unes coincidències cronològiques agrupables sota el nom insigne “Borja”. De tota manera, posats que som a coincidències, podem ben bé afegir-n’hi una altra ja insinuada. Josep M. de Casacuberta edità el llibret preparat per Joan Fuster que recull dos textos sencers de sant Vicent Ferrer, el Sermó dels deu manaments i el Panegíric de sant Jordi, provinents de la part editada “abans de la guerra” (aquella que matava persones i volia matar el català) de la predicació de la Quaresma de 1413 a la ciutat de València, més altres vint-i-tres fragments de prèdica. La coincidència rau en la memòria que tota la vida –entenguem des que li contaren o re-explicaren què li havia dit fra Vicent, predicador infatigable de poble en poble, essent ell infant– va recordar i repetia el primer Borja eminent, Calixt III: que el sant dominicà li havia anunciat que ell seria papa i que el faria sant. Bonica llegenda, perquè si fos història hauríem de clarificar un poc el bell record. Primerament perquè fra Vicent no podia pas presumir de saber que era predestinat a ser sant, que ho seria i visca! No. Era també bon teòleg i no predicava pas humilitat i confiança en la misericòrdia de Déu que perdona homes i dones, tots pecadors!, a la trona per després a peu pla dir que ell seria canonitzat (vaja, perquè de fet, deducció lògica, ja era sant aleshores). Segonament hi ha una mancança absoluta d’humanitat en aquesta memòria. Sol passar en els que han sigut proclamats sants: no són normals com els mortals, no tenen sentit de l’humor ni mai fan bromes ni anuncien grans coses de les criatures perquè estiguin cofoies i contentes les seves mares. Ves! si fra Vicent no podia ser un frare de bona jeia que deia plasenteries piadoses amb un somriure sota el nas: ah!, xiquet de la Torre de Canals… tu de major seràs papa i me faràs sant, eh que sí? I sigues sempre un bon minyó! Contrarèplica: és que el jove capellà, el flamant bisbe i després cardenal Alfons de Borja ho deia i repetia… Oi tant! I si no hagués estat elegit pontífex de la Romana Església, durant uns pocs anys –no pas més– després de la seva mort, alguns hagueren recordat l’anècdota: sí, el bon cardenal somiava ser papa i deia que li ho havia profetitzat fra Vicent Ferrer… il·lusions de vell… o pretensions secretes de poder… Apa!, no serà tant, contava un record de la seva minyonia per fer-se escoltar… tots volem una hora o altra ser escoltats i fins admirats… El cas és que, de no haver estat papa, no sabríem segurament res de la profecia vicentina.
Torno a Joan Fuster (oh! la familiaritat, diguem, amb ell dels qui l’admirem, li deixem a les fosques el cognom de la mare, una dona abnegada –amb el marit a la presó en temps de guerra–, a l’ombra una vegada més, Ortells). La “nit” d’aquell 11 de març, any 1955, Fuster deixava constància de l’estada de Josep M. de Casacuberta a València, de la revisió de “les anotacions a l’antologia vicentina” que feren i altres temes apareguts a la conversa, llarga, del dia. I deixava consignat, també, el testimoni dels quatre volums previstos de l’epistolari català dels Borja. Passaren molts anys… tants com per comptar la mort dels esmentats en aquest tros de dietari… L’edició ha tingut una altra història a la parlada en aquella ocasió. Ara no importa el fet ni la perllongada trigança. Lliguem amb una trunyella bonica, d’espart o cànem (o amb brins de seda groga i roja?), els Borja amb Joan Fuster.
Notes
[1] Joan FUSTER, Consells, proverbis i insolències, Barcelona: Editorial AC, 1968, p. 121.
[2] Vegeu Joan REQUESENS I PIQUER, “Cartes de Miquel Batllori sobre l’Epistolari català dels Borja”, Revista Borja. Revista de l’IIEB, 6 (2017-2018), p. 20-21.
[3] Joan FUSTER, Dos quaderns inèdits, introducció i notes: Francesc Pérez Moragon, Alzira: Edicions Bromera, 2004, p. 227-228.
