En un llunyà bon dia de conversa, l’admirat i sempre recordat pare Miquel Batllori em digué que els historiadors bons no demostren la història, sinó que la mostren. Va usar dos mots de so proper i diversos de sentit per fer-me entendre finament que en aquest ofici la neutralitat, el servei a les soles dades dels fets, a la veritat crua, si cal, ha d’ésser la norma rectora. El meu cosí filòsof -a qui vaig explicar la conversa- hi assentí argüint que la tria del tema d’estudi en cada context on es fa, ja és indirectament una concessió a la subjectivitat, encara que sigui poca, i comporta inevitablement un judici implícit.
Aquest record m’ha tornat a la memòria en rellegir una pàgina borgiana. I m’ha suggerit el títol. Fat: destí indefugible. Aquest és el que persegueix els historiadors dels Borja per molt i moltíssim que s’escarrassin voluntariosos a mantenir l’objectivitat. Vegem-ho.
Rellegeixo, dic, un historiador de la cultura del Renaixement italià mereixedor d’elogis. En parlar del seu ensenyament a la Universitat de Florència, el pare Batllori es refereix a “les lliçons magistrals del Mestre [sic] -sense redundància ni pleonasme”. Parla d’Eugenio Garin. D’aquest professor rellegia el seu Ritratto di Enea Silvio Piccolomini i en tradueixo el fragment que m’ha induït a escriure.
Fa esment de com el mateix Piccolomini, en narrar la seva elecció a la seu romana, no passa pas per alt el cèlebre conciliàbul nocturn entorn del cardenal de Rouen, Guillem d’Estouteville, a les latrines o comunes del clos del conclave. Voltats de la ferum de pixum, uns cardenals comerciaven la càtedra de Pere, i el cardenal Piccolomini ho sabé i s’indignà. Escriu E. Garin:
El Piccolomini atrapa els cardenals: “El romà pontífex és escollit per Déu i no pels homes. Tu, si ets cristià, no elegiràs com a vicari de Crist aquell que sigui criatura del dimoni”. Però més terrible que qualsevol invectiva ho és la càndida resposta de Roderic de Borja. Havent-lo trobat Eneas de bon matí, i havent-li demanat si ell també s’havia venut: “I què vols que fes? -li contesta. Jo no intento pas restar amb pocs fora de la gràcia del nou pontífex. No vull perdre la cancelleria; ja he obtingut una carta amb la promesa escrita. Si no li donés el vot, els altres igualment l’elegirien i jo perdria el càrrec”.
Transformem la meva introducció per aquesta més asèptica: “un grup de cardenals reunits en lloc discret decidiren qui havien d’elegir per a la seu de Pere. El cardenal Piccolomini no va estar-hi d’acord i els deia…” Ara, aquí, la transcripció de la primera frase més la segona amb aquest text d’entremig “El matí va trobar Roderic de Borja i en preguntar-li si havia assistit a aquella reunió, li va respondre…” Aquesta objectivitat respon als fets? Cert que sí, en la mesura que ens sembli tan discret l’extrem d’un passadís com les latrines. Tan normal decidir, uns quants, qui poden elegir com repartir-se càrrecs i prebendes. Tan enraonat que Picolomini pregoni la creença en l’elecció divina com que vulgui saber si el més jove cardenal, Roderic de Borja, també considera que el millor és el de Rouen. Aquesta objectivitat respon als fets? Centrem-nos en l’entrefrase. El professor Garin ha qualificat la primera d’invectiva i la segona de més terrible perquè és una càndida resposta. S’ha allunyat de l’objectivitat? Ni Piccolomini recordava doctrina ni preguntava amb l’ànim tranquil, com tampoc Roderic de Borja no contestava des de la responsabilitat eclesial ni despullat d’interessos. No. La història són fets, si es vol objectius, però executats per subjectives consciències humanes. Desvelar-ne l’entrellat amb cura és la tasca historial.
Ho precisava amb acuïtat el pare Batllori. No es tracta de demostrar, sinó de mostrar les passions humanes que bullen sota les accions i les omissions. Eugenio Garin no podia fer altrament, situat entre l’indignat futur Pius II i el murri Roderic de Borja. Entre el savi renaixentista i l’especulador del poder. És inevitable destí que l’historiador mostri l’ètica dels personatges i descobreixi entre ratlles la pròpia.
En historiar els Borja, com potser amb pocs més, el fat s’imposa.
Nota: i un dia Roderic de Borja fou Alexandre VI.
Manresa, novembre 2012
