Allarguem com cal el títol: Un Borja en el temps de la guerra dels Segadors.

Les dades són les justes i les trobem a la Història de Catalunya de Ferran Soldevila. Som en temps de Felip IV de Castella –III de Catalunya-Aragó i de Portugal. Som en temps del “Conde-duque de Olivares” (i les cometes ho volen dir tot a la memòria del passat que val a mantenir). Som, doncs, en temps de revoltes aquí i a Portugal.

Les dades, les següents. Dins el Consell d’Aragó, ubicat a Madrid, qui ostentava la veu de Catalunya era Miquel Joan de Magarola i Famades, ciutadà honrat de Barcelona, el qual gaudia de tota la confiança reial. “I, tanmateix, vegeu quines ordres va donar Felip IV als altres membres del petit Consell, pel juliol d’aquell any calamitós de 1640: Aunque no puedo dudar que el Regente don Juan de Magarola –diu– se ajustará siempre a las obligaciones que le correrán de mi mayor servicio, olvidando el ser natural [i.e. de Catalunya], todavía su asistencia en el Consejo puede ser de algún embarazo, para la resoluciones que conviene tomar”. Ben clar: és el seu fidel servidor, però… no se sap mai! Així, doncs, continua el text reial a l’hora en què al Consell cal tractar directament del Principat:

que se lleve a él todo aquello que convenga a los naturales; y todo lo demás en que convenga el secreto y recato, se vea en vuestra posada, concurriendo con vos el protonotario, y los regentes […] entrando con los papeles el secretario […] al cual advertiréis no lleve al Consejo ningún papel ni resolución de consulta que pueda dar motivo a mayor irritación de los catalanes, ni cuya noticia obligue a gran secreto.

I Soldevila continua explicant quines secretes decisions es començaren de prendre contra Catalunya i, per tant, calia anar amb peus de plom davant del més fidel servent que, però, “era natural” de la terra.

La dada que manca. A qui adreça aquesta carta el rei? Qui és el qui tot allò que s’ha de considerar en secret “y recato, se vea en vuestra posada”? Era, evidentment el president del Consell d’Aragó, el cardenal Gaspar de Borja i Velasco, fill del VI duc de Gandia, besnét de sant Francesc de Borja i cosí del duque de Lerma, fet cardenal als 29 anys pel papa Pau V a petició del rei hispànic Felip III (i més, però no cal).

Ara contarem, com en parèntesi, un retall de la seva biografia. Essent cardenal en temps del papa Urbà VIII, les tropes protestants de Suècia venceren les de l’Imperi romanogermànic, i aleshores, es conta, ell acusà el papa de poc zel religiós davant d’aquella feta. El pontífex se’n dolgué i redactà una butlla –es coneix com la “butlla borgiana”– que obligava els bisbes a residir a la seva diòcesi. El cardenal hagué de retornar a Castella –a la seu de Toledo– i la seva candidatura al papat, per a molts prou segura, va fondre’s com un terrós de sucre amargament. Retorna, doncs, de Roma i és l’hora de ser al Consell d’Aragó.

L’historiador ens recorda els noms i els fets, insinua com solen ésser els racons psicològics dels fills d’una terra i els de qui mana i ho és d’una altra. Un altre historiador, a l’hora del comentari, és un poc més explícit. “Essent membre del consell d’Estat i president del consell d’Aragó els moments que esclatava la guerra de Catalunya del 1640, no es mostrà hereu de la prudència política que havia palesat el seu besavi Francesc en l’exercici del càrrec de lloctinent reial al nostre Principat en temps de Carles V”. Ho ha deixat escrit Miquel Batllori. Som gairebé a la meitat del segle XVII i la història és una altra història, pel temps i per les persones que hi respiren. Tan diversa de generació en generació que podem allargar-la de faisó segurament inesperada per al bon lector que té ara els ulls damunt d’aquestes lletres.

Velázquez, Retrat del cardenal Gaspar de Borja, còpia (Puerto Rico, Museo de Arte de Ponce). Font: Wikipedia

Existeix, a més a més de les dades documentals i opinions dels historiadors, el testimoni d’un dibuix. Parlem-ne un poc. Aquest cardenal va ser pintat per Diego Velázquez vers el 1645, però l’obra s’ha perdut i només n’hi ha alguna còpia, per exemple la que sol reproduir-se i és avui al Museo de Arte de Ponce a Puerto Rico, a l’altra banda de l’Atlàntic. Una imatge que, com totes, parla o, si més no, interpretem que les seves línies i colors diuen alguna cosa. És una còpia on veig la mà del pintor andalús, si bé els entesos raonadament em diran que s’hi veuen unes pinzellades d’un altre pols; d’acord. Es tracta no pas de ser entès, sinó d’exposar com veig el personatge damunt del qual només pararé atenció al rostre. Me’l miro i em dic: era un asceta? És un rostre rar; mostra al centre un nas molsut, ple de salut, però en contrast amb unes galtes caigudes a l’ombra d’un os del pòmul prominent, dur, el d’un penitent magre que de tant com ho està fins a les temples mostra l’estructura òssia dessota un cabell escàs, blanquinós; i els ulls enfonsats. Per contra, la barbeta més aviat és arrodonida i coberta d’un pèl ben retallat de bon senyor, i els llavis. Els llavis carnosos que insinuen un somriure, a penes no, un poc sembla que sí, inici d’humor potser per fer companyia a una mirada que va per un altre camí. Els tons dels colors no m’arriben, puix quina reproducció és fidel a l’estat actual dels olis que usà el copista? Però això és un mirar la còpia. El vigatà estudiós de l’art, Josep Gudiol i Ricart, judica sobre el dibuix. Parlem-ne, i més. Se sap que és l’únic autèntic de Diego Velázquez que ha arribat a nosaltres, conservat a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, a la capital espanyola. És el dibuix preparatori al quadre i, evidentment, només conté el rostre, ja que per a la resta, el pintor no necessitava el model davant. Escriu el crític (en trec el text de la Wikipedia) que “está ejecutado con simplicidad pero dando el valor preciso a líneas, sombras, superficies y volúmenes dentro de la tendencia realista”. Mirem-lo, doncs, amb deteniment.

Velázquez, Retrat del cardenal Gaspar de Borja (Madrid, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando). Font: Wikipedia

És un dibuix fet a llapis sobre paper on diria que hi ha sanguina a l’entorn i taques d’òxid. És el rostre de l’oli, però més accentuat pel que fa a les ombres, els ulls hi són més enfonsats i l’orella esquerra, la que mostra el semiperfil, potser no tant estilitzada en el lòbul i més en la part alta del pavelló. La barbeta un poc més prima i el pèl retallat, prou més curt. Miro i remiro els llavis i la mirada. No em sembla que menteixin sota la finor del llapis i la negror justa del seu carbó. Són uns llavis. Bé, siguem exactes, en el quadre i en el dibuix és el llavi inferior el visible perquè el superior resta amagat quasi del tot sota un prim bigoti fosc. Sí que veig diferència entre les dues imatges. Al dibuix no hi ha cap ombra d’un somriure. Son dos llavis secs i closos que confirmen una mirada dura, i no pas d’ascetisme, sinó de qui sap que la seva paraula és la darrera, la de qui mana o, com davant d’Urbà VIII en consistori de cardenals, de qui pronuncia la darrera paraula del seu rei Felip IV. He contemplat el dibuix amb prejudici a la retina? Pot ser. Però l’objectivitat retornarà a tots els qui se’l mirin sense tenir-me en compte. De tota manera no sé estar-me de pensar, o de veure en el dibuix, un cardenal de principis, tal volta per allò del realisme que judica el crític. Vull dir que és la cara d’una d’aquelles persones que creuen en principis indiscutibles i a ells sacrifiquen els altres i fins a voltes, ben conseqüents, a si mateixos. No va ser gaire diplomàtic entre el rei i el papa. “El principi”, em sembla, era per a ell més el rei que no pas el problema bèl·lic dels protestants suecs i els catòlics centroeuropeus, més el rei que no pas el papa… i, davant dels altres cardenals, va perdre un més que probable papat. El rei era “el principi” i va agrair-li la fidelitat: li donà generosament dos-cents mil ducats –es conta que el mateix any del retrat– per a finançar la guerra contra Catalunya. Els segadors tenien a l’altra cantó el rei i un cardenal Borja. Raó encertada és la que assegura que no s’assemblà ni poc ni gaire al seu besavi Francesc que exercí de virrei del Principat. Si més no, aquell plantà cara als coneguts com a bandolers intentant de convèncer els senyors d’ells que mútuament es feien la guitza i ensagnaven els camins. Intentà, si més no, de pacificar un xic les bandositats entre la noblesa perquè a Catalunya brostés un poquet de pau civil. El besnét tenia “el principi” del rei i el rei tenia un conde-duque de Olivares i soldats. Havia rebut uns diners i no dubtà a l’hora d’esmerçar-los. El cardenal Borja de Velázquez –llapis negre i sanguina– em sembla inflexible. Els temps canvien, i les mentalitats i els estils de fer, i els qui escrivim l’errem en dir… o l’encertem, per què no?, quan gargotegem negre i sanguina… sang i negror.

.