José Vivar y Valderrama (s. XVIII), La consagració dels temples pagans i la primera missa a Mèxic-Tenochtitlan (Museo Nacional de Historia, INAH). Font: Wikimedia Commons.
Desconec quantes variants hi ha d’interpretació sobre el fet d’escriure en ocasió d’una data. Com interpretar el record d’un personatge o d’una feta, només perquè el calendari –i algú que te’n fa memòria– en marca el dia, el mes o l’any. Més aviat m’ha semblat, a voltes, com un aparador per evidenciar la pobresa de la pròpia memòria que no manté, o no pot mantenir un ventall d’efemèrides permanentment il·luminades i dur-les a col·lació, per tant, sense haver d’esperar ajuda de ningú, una data concreta a fi de considerar-ne el valor històric passat o encara actual. Bé, sigui com sigui, en aquest 2019 hi ha un dia senyalat que, per cert, ja ha passat. Me l’ha posat al davant un articlet al diari electrònic El nacional.cat amb un llarg títol, “Bernat Boïl i Ramon Pané oficien la primera missa catòlica de la història americana”. I ve a tomb a aquestes pàgines perquè l’oficiant d’aquesta missa era ni més ni menys que el primer vicari apostòlic, és a dir, el que feia present l’apòstol –significant el papa de Roma– (“vicari” vol dir, en el llatí ciceronià per exemple, el qui reemplaça un altre o en representa els seus drets) en aquelles terres.
La història (en aquest cas tan mal explicada per interessos de domini!) sap pels documents que no desaparegueren i pel sentit comú elemental, sap que Colom pretenia arribar a Terra Santa per l’orient a fi d’alliberar-la d’infidels i retornar-la entera a la cristiandat. Sap que el seu senyor natural, el rei Ferran d’Aragó, s’hi avingué amb altres motius afegits, polítics i comercials. Sap que uns i altres eren compatibles i, després del primer viatge amb la sorpresa d’haver descobert unes persones que, en la mentalitat d’aleshores, bé podien ser convertides al cristianisme, el pontífex de Roma, súbdit laic casualment del rei aragonès –com aquest era al seu torn súbdit religiós d’aquell–, proposà el seu vicari per a “les Índies occidentals”. Sap, la història i el sentit comú, que fou nomenat amb tota lògica un súbdit religiós del papa i ensems súbdit laic del rei… va ser el qui aleshores feia d’ermità a Montserrat, Bernat Boïl. “Un breu d’Alexandre VI del 25 de juny de 1493 autoritzava els reis a nomenar un vicari o delegat apostòlic per a les noves terres descobertes”.[1] Ferran el Catòlic va triar aquest ermità, exsecretari seu i ambaixador que havia enviat davant del rei de França, comissari a les galeres de l’almirall Bernat II de Vilamarí, i més. Boïl, doncs, s’embarca amb Colom per a un segon viatge i el 6 de gener de 1494 a “l’illa bella”
(parèntesi per perdonar: “[…] falle muy muchas Islas pobladas […] A la primera que yo falle puse noubre [sic] sant salvuador a comemoracion de su alta magestat […] los indios llaman guanabam A la segunda puse nombre la isla de santa maria de concepcion a la tercera ferrandina a la quarta la isla bella a la quinta la Isla Juana e asi a cada una nonbre nueuo […]” [segons hom assegura que es llegeix a la carta del navegant Colom impresa a Barcelona per Pere Posa el 1493],[2] i prou),
oficia la missa assistit per un altre capellà, mossèn Ramon Pané. Lloat sigui Déu i maleïdes les barbaritats allà comeses des d’aquell dia en nom d’aquest Déu. Fou en la diada de l’Epifania, o dia dels Reis que diem avui, festa en què era i és honorat aquest Déu per uns mags (el “tres” i els “reis” provenen de… –deixem-ho, ara), savis d’altres contrades, diu la tradició ortodoxa (vull dir el text grec original).
Doncs va ser el 6 de gener de fa 525 anys quan Alexandre VI es feu present, pel seu vicari, en la celebració religiosa a l’altra banda de l’Atlàntic. I, revolts de la història!, en una part no petita de l’Amèrica subtropical manaria durant uns anys del segle XVII un membre de la família Borja valenciana com a virrei del Perú i uns altres Borja encara avui es perpetuen a l’Equador… Quatre ratlles, ara, d’aquests revolts.
Joan de Borja, fill d’Alexandre VI, papa, el segon hagut amb Vannozza Cattanei, va tenir un fill amb el seu mateix nom de pila, Joan de Borja i Enríquez que, amb Joana d’Aragó i Gurrea, engendrà Francesc de Borja, IV duc de Gandia i III prepòsit general dels jesuïtes més endavant. Aquest, abans d’entrar a la Companyia de Jesús, fou pare de vuit infants amb Leonor de Castro i al tercer li posaren el nom de l’avi i del besavi, Joan. Així doncs, Joan de Borja i de Castro que, mullerat per segona volta amb Francesca d’Aragó i Barreto, fou pare de Francesc de Borja i d’Aragó, II comte de Mayalde, si bé més conegut com a príncep de Squillace. D’on li vingué aquest títol? De la seva muller Anna de Borja i Pignatelli que era filla de Pere de Borja i d’Aragó, IV príncep de Squillace que, com a fill, ho era de Joan Baptista de Borja i d’Aragó, fill que fou d’Isabella Piccolomini –de la família dels papes Pius II i Pius III– i de Francesc, que era nascut de Joana del Milà, segona esposa de Jofré de Borja, primer príncep de Squillace, quart nascut d’Alexandre VI i Vannozza Cattanei. Tornem a Francesc de Borja i d’Aragó, II comte de Mayalde que, en casar-se el 1602 amb la ja esmentada Anna de Borja i Pignatelli, passà a ser el V príncep de Squillace i un bon dia li arribà el nomenament de virrei del Perú. Així fou. La nova presència d’un Borja en terra americana, però ja no virtual, sinó en carn i ossos. Hi anà el 1614 i en tornà el 1622 per recloure’s a Madrid entre llibres. Llegir i escriure. Imitar, en això, el seu pare Joan de Borja que havia publicat a Praga Empresas morales el 1581. Si Miquel Batllori qualifica aquest llibre d’empresas “refinades”, diu del fill que “fou un delicat i virtuós poeta del primer Barroc espanyol”,[3] i no ha estat pas el primer en donar alta qualificació a la poètica d’aquest Borja. Amb el benentès que una de les deus que alimentaren el Barroc, o que d’ell ens en porten aigües, el tema del desengany o pessimisme antropològic, em sembla llucar-lo net i clar en la primera i darrera estrofes d’un poema seu intitulat “Redondillas”:
Y mi canción es mi llanto,
y porque tarde lloré,
lloro el tiempo que canté,
y piensan muchos que canto.
[…]
Ciega la ajena maldad,
ciega el poder y el regalo
mas con gran desigualdad
porqué la luz ciega al malo
y al bueno la obscuridad.[4]
En efecte, fou l’autor de versos, traductor de textos religiosos i, entre altres, d’una Pasión de Nuestro Señor Jesucristo en tercetos editada a Madrid el 1638 per Francisco Martínez.
No ens perdéssim en marrades genealògiques i en herbam de versos. Fa 525 anys el primer Borja, Alexandre VI, era virtualment, gràcies al seu vicari triat pel seu rei Ferran el Catòlic –i parent!, no es pot oblidar el casament del seu net Joan, III duc de Gandia, amb una neta (la línia bastarda també és del món de Déu) de Ferran II–, present a Amèrica. El 1614 hi era de veritat un descendent seu, un Borja virrei durant uns pocs anys i lletraferit després.
Continuem amb revolts d’història.
l sisè fill de sant Francesc i de Leonor, el comanador de Calatrava don Ferran de Borja i de Castro, nat a Madrid vers el 1537, romangué fadrí, però deixà un fill natural, don Joan, de qui procedeixen els Borja del Perú. Aquesta línia bastarda és l’única, entre els descendents de sant Francesc de Borja, que ha arribat fins als nostres dies, a l’Equador, amb el cognom Borja, destinada a continuar el destí històric d’un llinatge que comptà un sol sant, entre innombrables fills bastards i sacrílegs.[5]
Així ha estat i avui per avui encara és viu un dels descendents, imatge reflectida del que fou virrei perquè ha estat polític amb poder –President de la República de l’Equador– i autor de més d’una desena de llibres i d’una Enciclopedia de la Política, Rodrigo Borja Cevallos. Eminent en coneixements polítics que li han valgut el doctorat Honoris Causa de la Sorbona, París, de la University of North Carolina a Asheville, Estats Units, i de cinc altres universitats sud-americanes. Bé, al seu davant, la llunyana bastardia de segles ja només és l’ombra d’unes cendres i la família Borja honora encara la nostra història pàtria. Gosarà, algú, negar rellevància als actuals Borja sud-americans si un 6 de gener de 1494 hi era el primer, a les Antilles, amb un acte religiós d’un Déu perdonador? Diguem, doncs, que l’honor, des d’allà, retorna a les hortes de Gandia, gerd.
Notes
[1] Miquel BATLLORI, Iberoamèrica: dels descobriment a la independència, OC, vol. XIV, p. 23.
[2] Imatge d’aquesta carta a Jordi BILBENY, Brevíssima relació de la destrucció de la història. La falsificació de la descoberta catalana d’Amèrica, Arenys de Mar: Llibreria el Set-ciències, 2001, 3a ed., p. 151.
[3] Miquel BATLLORI, La família Borja, OC, vol. IV, p. 50 i 51.
[4] Las obras en verso de Don Francisco de Borja, Príncipe de Esquilache, Gentil hombre de la Cámara de su Magestat […]. Edición postrera, revisada y muy añadida. A Amberes en la Emprenta Plantiniana de Balthasar Moreto, M.DC. LXIII, p. 719.
[5] BATLLORI, La família Borja, p. 49.
