Pinturicchio, Mare de Déu de les Febres (València, Museu de Belles Arts). Font: Wikimedia Commons.
Qui visiti el Museu de Belles Arts de València podrà plantar-se, per contemplar a pleret, davant d’una taula de Bernardino di Benedetto di Biagio, això és, podrà admirar una obra d’Il Pinturicchio. Reprodueix tres personatges en imatge suposada de dos i en retrat d’un: una mare, el seu fill i el comitent de la pintura. Dos altament idealitzats, un amb faccions realistes sobre un fons, en les dues terceres parts superiors, daurat més dues franges verticals talment dues cintes vermelloses amb motius d’or. La tercera part, la inferior, és el terra d’herbei, flors i ocells, la mare i l’infant dempeus, el comitent agenollat. És el quadre conegut com de la Mare de Déu de les Febres.
Curiosa història darrere el seu nom. Procedeix d’Itàlia, on fou pintada no pas abans de 1495, quan el personatge reverent que va encarregar i pagar l’obra –apareix retratat amb una mitra entre els seus genolls i els peus de Maria, invisibles, aquests, sota el propi vestit i el de l’orant– fou nomenat bisbe en terres de la Campània, regió itàlica, tot i haver ell nascut en altres valencianes. L’obra es destinà a una capella de la col·legiata de Xàtiva i el segle XIX passà a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles a la ciutat de València. Com? Per a mi un misteri.[1] Es diu que fou per donació de l’acadèmic Francisco Llàcer. La taula religiosa és en una església i un bon dia passa a les mans d’un acadèmic –¿efectes d’una revolta, d’una desamortització (el museu és fundat el 1837 arran d’això, d’una desamortització), d’una herència successiva de segles (que no la tocava del seu lloc), d’una feta millor oblidable?– i per donació a l’Acadèmia, avui al Museu…
Contemplem la pintura. Tiges al prat verd que rumbegen les flors humils. Les sostenen a un oratge inexistent i les alcen a la llum concentrada en l’oli del pintor de Perusa, el que encén el groc d’inflorescències i lígules blanques de les margaridoies perennes, o aclareix l’ambrat d’altres floretes; discretes herbes de fulles lanceolades, ovalades, simples i compostes, menudes, i grosses en una sola mata. I les fulles gerdes i la fraula escarlata, quasi al centre, a baix de tot arran del marc, arrupides elles i les cinc maduixes lluents sota un plec de la vesta roja –d’un roig competidor amb el vestit i mantell de la Madona de Memling a la catedral de Burgos, ciutat castellana– en lassa caiguda del comitent agenollat. Els dos petits ocells: la cadernera inconfusible amb el seu groc i el seu carmí; la, potser, mallerenga lluint el blanc i el negre al caparró.
Pinturicchio, Mare de Déu de les Febres (detall).
La mare dreta al centre de la taula amb una aurèola on es pot llegir “Ave Maria gratia”, retallades la lletra inicial i les dues darreres. Maria, amb un vestit escarlata que es mostra a la pitrera amb coll carrat i sanefa daurada, també en la màniga del braç esquerre amb igual sanefa al puny i un poquet a l’alçada de l’estómac; tres espurnes del vestit per sota del mantell ajustat sobre el pit amb un menut fermall redó. Des del cap, on cobreix un vel blanc transparent que a penes es deixa veure, davalla en caient llis; vora la galta i el coll i per sota la mà esquerra es veu la doble tela del mantell, la interior d’un verd avellutat; part de fora és d’un blau molt fosc, cobreix les espatlles i es plega sense saber com per damunt de la cintura cap a la banda dreta, on el verd del revés esdevé el fons de contrast al vestit daurat i capa grana amb folre maragdí que llueix el noiet. Mantell blau de nit serena que en or mostra dos estels, diríeu que perduts, un a l’espatlla esquerra i un al centre matemàtic de la taula (potser un centímetre menys, avall en la línia vertical). Maria, representada com a Mater Sapientiae –Mare de la Saviesa que ensenya a llegir el seu fill Jesús.
La mare, amb la mà que apareix de sota el mantell, sosté obert un llibre, pel color suposarem folrat de pell i amb diminuta tanca de metall, la part de la pàgina esquerra es veu de filigranes il·luminada sense, però, poder-ne descobrir l’escriptura. La mare ensenya de lletra el fill a qui expressa afecte tenint-li la mà dreta damunt les espatlles lleument deixada. El fill, amb la seva esquerra sosté també el llibre i així no se li plega la pàgina que un poc veiem, i a la dreta té una llanceta per resseguir sense perdre’s les ratlles on aprèn les lletres i el sentit. La mirada atenta, el cap nimbat amb una aurèola que insinua al seu interior una creu patent color de sang. Com la mare, està dempeus, ella damunt la prada primaveral, ell descalç a dalt d’un tamboret, o potser d’un escambell.
Deixem-ho en tamboret. L’artista ens l’ha fet de fusta treballada per un ebenista que fa honor a l’artesania. Pintat amb un, diguem, granat no gaire pujat de to més el poc negre mirotejat d’una oreneta, les ales al punt d’obrir-se si s’envola o replegar-se si s’ajoca vora la motllura que simbolitza un escut. No és, doncs, un tamboret de casa pobra. Ho és d’alt casalici prestat al vailet, alumne d’una mare mestra que així no es carrega l’esquena mentre ensenya, dreta al centre d’una composició amb un poc de majestàtica intenció i un punt de familiar companyia. L’ensenya heràldica té la forma d’escut suís sota una tiara amb ínfules blanques que dibuixen com dues ones a banda i banda, i part de sota dues botges d’or que amunt l’envolten llaçades amb petita trenyella; l’escut és un camp d’or amb un bou passant de gules. Tot suficientment descrit: l’escut dels Borja.
Discretament cisellat als vuit angles triangulars entre seient i potes del tamboret –se’n veu un clarament, s’intueix el lateral en escorç i es dedueixen els restants. Escut de tamany reduït, però no tant com perquè hom no el descobreixi i, a més a més, amb la companyia de quatre rodones centrals a cada cara que en quatre camps alterns de sable i d’or tal volta recordin elements de l’escut de la família Oms, rància noblesa del Principat, raó de parentiu. L’escut dels Borja perquè el comitent, retratat de perfil realista, les mans juntes en hora de pregària, anell de rubí a l’anular i d’aiguamarina al menovell, mirada perduda (per mor de mostrar en el perfil el blanc de l’ull i la nineta) o vers l’infant Jesús… És Francesc de Borja, bisbe de Teano, promogut més endavant a la seu de Cosenza, a la Calàbria, cardenal el 1500, protonotari i tresorer d’Alexandre VI, tutor, després, del fill papal Joan de Borja, duc de Nepi i de Camerino, i del fill de la filla Lucrècia, Roderic d’Aragó, duc de Bisceglie.
La Mare de Déu de les Febres. Quantes menes de febre no descobriria la imaginació als llaurons, masos i casals dels Borja (per no dir parents, amics i coneguts)? Santa Maria ens valgui! que emmalaltiríem entre tantes i alguna de real! No, no. La Mare de Déu de les Febres només és una bella taula renaixentista. Aquestes ratlles només són un convit a contemplar-la. Molts detalls hi ha deixat el pinzell clar d’Il Pinturicchio que no ha pas descrit la meva ploma fosca. La Mare de Déu de les Febres de la capella funerària –informació més precisa– dels Borja a Xàtiva és ara recordada per al gaudi estètic i per a la devoció si algú li té. Res més o que hom descansi en la pau borgiana del piadós comitent quan l’última febre li glaci l’alè.
Nota
[1] El com i el misteri és un truc d’aquesta pàgina, hi ha dades històriques que es poden trobar a Mariano GONZÁLEZ BALDOVÍ, La capella de les Febres de Xàtiva. Monumentum domus Borgiae, València: Institució Alfons el Magnànim, 2014, p. 98-101.
